dilluns, 25 d’abril de 2011

Kafka a la platja, Haruki Murakami


KAFKA A LA PLATJA ( Umibe no Kafuka)
de Haruki Murakami
Traduida per Albert Nolla
Data original de publicació: 2002




Haruki Murakami és un tipus curiós. O no tant. Depèn de com es miri. Ell diu que té por a convertir-se en una celebritat. I que té pocs amics dins del gremi a Japó. A mi, personalment, és un tipus que em cau bé. Clar que sí, prou esnobisme i més intimitat. Això és el que necessitem. Ser com volem ser. En llibertat. A la nostre manera. Lluny dels que ell, en la seva obra Kafka a la platja, descriu, agafant de manera encertadíssima l'home buit de T.S. Eliot, de la següent manera:


"Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer als altres […]
Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes , els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides […]
Però els caps quadrats i els intolerants que no tenen imaginació són com paràsits que modifiquen l'organisme receptor, canvien de forma i no es moren mai. No hi ha res a fer. I jo no en tinc cap ganes de que n'entri cap aquí […] "
Kafka a la platja ha estat una delícia. Un constant passeig per la prosa poètica de Murakami. Un regal per tots els sentits. Per l'oïda, amb l’inseparable viatge musical que novament Murakami ens ha regalat. I per l'intel•lecte. Amb una mescla de filosofia i ficció. Amb personatges estrambòtics, anodins, i alhora excepcionalment seductors.



Són dos històries paral•leles. En Nakata, un vellet que pot parlar amb els gats i que està marcat per un accident d'infància. I en Kafka Tamura, un jovenet de 15 anys, solitari i ordenat, però amb un esperit aventurer que el durà molt lluny. Un noi que viurà el mite d'Èdip actualitzat, que s'enamorarà i coneixerà gent que el marcaran.


Però clar, tot el que puc dir és poc. Em falten adjectius i em falten recursos. Prefereixo que vosaltres obriu “la pedra d'entrada” i que descobriu “que el món és una metàfora”.


dimarts, 5 d’abril de 2011

Carta al padre, Franz Kafka


CARTA AL PADRE ( Brief an den Vater)
de Franz Kafka
Traduida per Joan Parra
Data original de publicació: 1952 (escrita el 1919)

Carta al padre no és una lectura plaent. No rius, ni et posa content identificar-te, ni després de llegir-la pots anar a fer una cerveseta amb els amics tan tranquil·lament. És una carta d'advocat, seria i freda, distant però directe. En ella Kafka reflecteix la relació amb el seu pare, el poder i la força que ell tenia sobre ell, i els processos -des de un punt de vista psicoanalític angoixant- que van patir i que el van convertir en el què va ser.
Hi ha un moment en que Kafka diu: “Es como si un hombre tuviera que subir cinco escalones bajos y otro un solo escalón, pero tan alto como los otros cinco juntos; el primero no solo logrará subir los cinco, sino cientos y miles de escalones más, y al final habrá tenido una vida grande y trabajosa, pero para él ninguno de los escalones habrá tenido tanta importancia como para el otro el primer y único escalon, que le resultará impossible subir aunque eche mano de todas sus fuerzas: nunca lo superará y por supuesto nunca irá más allá de él.” Aquest és el pare per Kafka (o la figura del pare). Aquest és el gran esglaó que Kafka mai va poder pujar.
Una mostra de les seves debilitats, del gran sentiment de culpa que va engendrar des de petit, de la falta de confiança, la fragilitat, i el temor del que es sentia pres. Una carta desesperada, que analitza els cercles (i hamartemas), cada cop més amplis, en que el seu pare va arribar. També parla del judaisme, de l'ofici d'escriure -que per ell no tenia més importància que la de presidir la seva existència- però sobretot del seu pare, de la seva figura, i sobretot de la seva influència.
Un text amb aires de Michael Haneke. Amarg. Aspre. Sobre les grans tragedies que no es veuen; del que no mostren les paraules.
Una carta que tothom té dintre, i que pocs poden enviar-la.