diumenge, 4 d’agost de 2013

Cants, Giacomo Leopardi

Cants
de Giacomo Leopardi
Traducció de Narcís Comadira
Editorial: labutxaca

Un poema conegut de Giacomo Leopardi és L’infinit. Té un final que, quan el vaig llegir, em va fer despertar la curiositat per aquest home. No el coneixia i recordo que el final de L’infinit, sobretot l’últim vers, me’l van fer guardar per més endavant, per si tenia temps i ganes. Acaba així: 

[...] Així en aquesta 
immensitat se’m nega el pensament: 
i naufragar m’és dolç en aquest mar. 

Quin final. Em va fer pensar en el sublim i allò que deia Kant. El sublim entès com allò infinit, com allò absolutament gran que fascina però que, per la menuda posició de l’home, li és incomprensible.  Aquella sensació de sentir-se petit davant d’una posta de sol al mirar el paisatge des del cim d’una muntanya. Un sentiment molt senzill.  

DL’infinit van venir els Cants. «Els Cants són», com Narcís Comadira, traductor i comentador de l’obra, «la reducció poètica de tota la vida del poeta i podem seguir la seva biografia i la seva evolució ideològica i els seus fracassos sentimentals a través d’aquests quaranta-un poemes que a partir dels divuit anys i fins als quasi trenta-nou de la seva mort va anar escribint». Per mi poemes amb un estil auster i senzill, sense pretensions excessives, sense paraules balderes. Un conjunt de petites estructures reduïdes a la senzillesa però que amaguen grans misteris.