dimecres, 30 d’octubre de 2013

La lucidesa de Rilke

I

Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix i al propi sentir contra semblants arranjaments, discussions o introduccions. Tot i que no tingués raó, el creixement natural de la vida interior, a poc a poc i amb el temps, el conduirà cap a altres criteris. Deixi que els seus judicis trobin llur desenvolupament propi, tranquil i pacífic, el qual, com tot progrés, ha de venir, profund, de dins i per res no pot ser empaitat o accelerat. Tot és estar embarassat i després donar a llum. Deixar perfer cada impressió, cada germen d’un sentiment per ell mateix, en l’obscur, en allò que no té nom, en l’inconscient, en allò inabastable per a la pròpia comprensió, i esperar amb profunda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claror. Sols així es viu segons l’art, tant quan es contempla com quan es crea.

I per això no hi ha cap mesura en el temps. Un any no compta i deu anys no són res. Ser artista vol dir no calcular, no comptar, madurar com l’arbre que no empaita els seus sucs i que es manté ferm enmig de les torbonades de primavera, confiat, sense por que vingui després un altre estiu. I l’estiu ve. Amb tot, ve sols per als pacients, per als qui viuen despreocupats, tranquils i folgats, com si al davant tinguessin tota l’eternitat.

II

[...] M’agradaria demanar-li que no s’impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d’estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta.


Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke