dimarts, 4 de març de 2014

Emma Bovary, la vida que es desfà

Una de les coses que em sorprèn de la prosa de Falubert és la seva extrema plasticitat, el seu estil, com diu Vargas Llosas, “maniáticamente materialista” que provoca la sensació d’una teixit lingüístic que permet casi tocar i veure no només les persones, si no els objectes i els ambients. La seva escriptura plena de consistència, dura, amassada amb una adjectivació precisa. Barthes, en aquest afany descriptiu de Flaubert, ha parlat de “folie de la description”, però no obstant, aquest detallisme i aquest perfeccionisme descriptiu,  fan sentir com si Falubert es camufles dins el món dels objectes naturals, com si la seva veu entrés dins del món inanimat de les coses per oferir una espessor descriptiva que, amb el seu llenguatge acurat, embolcalla la pròpia vida ―a vegades una cosa tan passatgera com els plecs d’un vestit, o com l’esmicolar-se d’un paper ― i ens la fa apreciar amb el simple acte de llegir. Només cal dir que Madame Bovary són 53 mesos de feina, casi més de 4 anys reduïts a poc més de 400 pàgines. No és d’estranyar, doncs, que l’obra dugui com a subtítol: Moeurs de province, costums de província. Flaubert passeja el mirall, després busca les paraules per descriure el que veu.

Aquest rigor és global. El veiem també en l’estructura compositiva que destaca per la seva esfericitat narrativa, o, com diu Vargas Llosas, per ser una “obra clausurada, un libro-circulo”. Llegir Madame Bovary deixa un gust a acabat, a capsa tancada, a un començar i un acabar amb elegància. En contra de la literatura de finals oberts, d’illes enmig de l’immens fluir, més aviat vagues i imprecises, Flaubert totalitza, ferma esdeveniments i vides, personatges, situacions i destins en un mateix recipient, encerclats en una mateixa circumferència. Se’ns obra la història amb Charles Bovary de petit entrant a una classe on ell és nou i no coneix ningú; tanquem la novel·la amb la seva mort.

Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Corisset, 1880)
DEL ROMANTICISME AL REALISMEDesprés de començar sense èxit els estudis de Dret a París, acaba abandonat degut a una crisi nerviosa l’any 1844. Des de llavors, viurà a cavall entre la soledat de Croisset (població pròxima a Rouen), l’efervescència de París (on anirà esporàdicament) i els seus viatges per arreu del món (motivats pel seu gust per l’orient i l’exotisme). M’agradaria dir que el segle XIX és el segle del Romanticisme i del Realisme, dos corrents aparentment antagònics. Flaubert, exponent principal del Realisme, juntament amb Zola, també va tenir una joventut carregada d’ambicions romàntiques, com ell mateix diu: