dijous, 15 de gener de 2015

La guerra de sexes en l'era de l'amor líquid


Un dels pilars i un dels ecos que acompanya tota la peça de Lessing és una de les més contradictòries manifestacions de la  llibertat: la llibertat de voler un compromís.

Carlota Subirós, Jugar amb un tigre

Moltes coses han canviat en els costums occidentals en els darrers cinquanta anys (fins a l’extrem que, segurament, bona part del patiment que, dues generacions enrere, causava la inflexibilitat d’una institució com el matrimoni, es correspon avui al patiment per la precarietat dels lligams i la reconeguda provisionalitat de la majoria de compromisos amorosos i familiars.

Carlota Subiròs, en el pròleg de Jugar amb un tigre

L’ERA LÍQUIDA. Per a Bauman els amants en l’era líquida busquen també el dominar, extirpar i esborrar l’alteritat. L’alteritat irrita i al final qualsevol separació es fa insuportable. Qualsevol espai mort, qualsevol espai de no domini s’acaba tornant una ombra, una possible amenaça, la personificació de l’espectre del comiat (del tornar a estar sol). Al final, com diu el mateix Bauman (que és crític però no perd l’esperança), només una finíssima frontera separa l’amor del domini, la formula on dues llibertats s’empresonen de la formula on la comunió de dues llibertats creen espais fèrtils: <<Sólo hay una delgadísima frontera, que muy fácilmente puede pasarse por alto, entre una caricia suave y tierna y una mano de hierro que aplasta>>, diu Bauman.
 

Zygmunt Bauman
La incertesa, a demés, és afegida en una modernitat on l’esfera on es desenvolupen les relacions humanes es escorredissa i fràgil, on tot va ràpid i on el consum, les ganes de, han acabat tiranitzant el desig. Ja no es deixa madurar el desig, ja no se’l cultiva. Desitjar o anar de shopping sembla ser el mateix. El desig es vol realitzar i es vol realitzar immediatament, ara.




DOMESTICAR L’ANIMAL SALVATGE. El tigre és un element metafòric, un joc ambivalent. El tigre, un animal salvatge i indomable, amb el que no obstant tant el Dave com l’Anna es veuen obligats a jugar per no rendir-se davant l’anquilosada concepció del matrimoni (dintre de la qual ells, essent com són, no hi tenen cabuda). El tigre: la difícil reconciliació, la formula impossible (o difícilment compatible) on dues llibertats s’ajunten sense ofegar-se ni sotmetre’s. La bèstia que circumda i salvaguarda l’espai d’acord i complementació que tan ell com ella (cadascú a la seva manera) anhelen. Diu l’Anna:

dimarts, 4 de març de 2014

Emma Bovary, la vida que es desfà

Una de les coses que em sorprèn de la prosa de Falubert és la seva extrema plasticitat, el seu estil, com diu Vargas Llosas, “maniáticamente materialista” que provoca la sensació d’una teixit lingüístic que permet casi tocar i veure no només les persones, si no els objectes i els ambients. La seva escriptura plena de consistència, dura, amassada amb una adjectivació precisa. Barthes, en aquest afany descriptiu de Flaubert, ha parlat de “folie de la description”, però no obstant, aquest detallisme i aquest perfeccionisme descriptiu,  fan sentir com si Falubert es camufles dins el món dels objectes naturals, com si la seva veu entrés dins del món inanimat de les coses per oferir una espessor descriptiva que, amb el seu llenguatge acurat, embolcalla la pròpia vida ―a vegades una cosa tan passatgera com els plecs d’un vestit, o com l’esmicolar-se d’un paper ― i ens la fa apreciar amb el simple acte de llegir. Només cal dir que Madame Bovary són 53 mesos de feina, casi més de 4 anys reduïts a poc més de 400 pàgines. No és d’estranyar, doncs, que l’obra dugui com a subtítol: Moeurs de province, costums de província. Flaubert passeja el mirall, després busca les paraules per descriure el que veu.

Aquest rigor és global. El veiem també en l’estructura compositiva que destaca per la seva esfericitat narrativa, o, com diu Vargas Llosas, per ser una “obra clausurada, un libro-circulo”. Llegir Madame Bovary deixa un gust a acabat, a capsa tancada, a un començar i un acabar amb elegància. En contra de la literatura de finals oberts, d’illes enmig de l’immens fluir, més aviat vagues i imprecises, Flaubert totalitza, ferma esdeveniments i vides, personatges, situacions i destins en un mateix recipient, encerclats en una mateixa circumferència. Se’ns obra la història amb Charles Bovary de petit entrant a una classe on ell és nou i no coneix ningú; tanquem la novel·la amb la seva mort.

Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Corisset, 1880)
DEL ROMANTICISME AL REALISMEDesprés de començar sense èxit els estudis de Dret a París, acaba abandonat degut a una crisi nerviosa l’any 1844. Des de llavors, viurà a cavall entre la soledat de Croisset (població pròxima a Rouen), l’efervescència de París (on anirà esporàdicament) i els seus viatges per arreu del món (motivats pel seu gust per l’orient i l’exotisme). M’agradaria dir que el segle XIX és el segle del Romanticisme i del Realisme, dos corrents aparentment antagònics. Flaubert, exponent principal del Realisme, juntament amb Zola, també va tenir una joventut carregada d’ambicions romàntiques, com ell mateix diu:

dimarts, 3 de desembre de 2013

La lucidesa de Rilke, II

Crec que l’adjectiu que remata el títol, no cal. Certament el llibre és el recull de les respostes que Rilke dóna a un jove poeta que, amb els dubtes del principi, es dirigeix a ell. Però vaja, t’agradi o no la poesia, vulguis o no dedicar-te a aquest ofici, aquestes cartes són útils i lúcides per tothom. Poeta o paleta. Un jove. Cartes a un jove. Prou. Només cal llegir-lo, repassar-lo, tornar-lo a llegir. No tenir pressa, no mirar l’última pàgina. Com diu ell mateix com a consell: “Visqui un temps en aquests llibres”. És això. Deixar que la capa de Rilke es posi. Deixar que la sorra que mou retorni, diferent, al seu fons.

I
Car els qui són a prop són lluny, diu vostè, i així es fa palès que ja comença a crear-se una llunyania al seu voltant. I si la seva proximitat queda lluny, és que el seu espai ja volta sota els estels i és gran. Alegri’s de la creixença que ja no pot compartir amb ningú. I sigui indulgent amb els qui es queden enrere, mostri’s ferm i serè davant d’ells i no els turmenti amb els seus dubtes ni els turmenti amb la confiança total o amb l’alegria que no poden capir. Cerqui tenir amb ells alguna forma de comunitat planera i lleial, que no li caldrà canviar necessàriament quan vostè es vagi transformant; estimi en ells la vida que se li presenta de forma estranya i sigui indulgent amb els qui envelleixen i s’esglaien de la solitud en què vostè confia. Eviti posar més llenya al foc que cou la tensió perpetua entre pares i fills. Fa malbé molta força dels fills i consumeix l’amor dels pares, que actua i escalfa, tot i que no comprengui. No els demani cap mena de consell i no compti amb llur comprensió.


II
Respecte al seu dubte: pot esdevenir una bona qualitat si l’educa. El dubte s’ha de fer savi, s’ha de tornar crític. Sempre que li vulgui espatllar alguna cosa, demana-li per quin motiu aquesta cosa és lletja; demana-li proves; examini’l. Potser el trobarà perplex i esbarriat, potser irritat. No afluixi, però; reclami arguments. 

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke