dimarts, 3 de desembre de 2013

La lucidesa de Rilke, II

Crec que l’adjectiu que remata el títol, no cal. Certament el llibre és el recull de les respostes que Rilke dóna a un jove poeta que, amb els dubtes del principi, es dirigeix a ell. Però vaja, t’agradi o no la poesia, vulguis o no dedicar-te a aquest ofici, aquestes cartes són útils i lúcides per tothom. Poeta o paleta. Un jove. Cartes a un jove. Prou. Només cal llegir-lo, repassar-lo, tornar-lo a llegir. No tenir pressa, no mirar l’última pàgina. Com diu ell mateix com a consell: “Visqui un temps en aquests llibres”. És això. Deixar que la capa de Rilke es posi. Deixar que la sorra que mou retorni, diferent, al seu fons.

I
Car els qui són a prop són lluny, diu vostè, i així es fa palès que ja comença a crear-se una llunyania al seu voltant. I si la seva proximitat queda lluny, és que el seu espai ja volta sota els estels i és gran. Alegri’s de la creixença que ja no pot compartir amb ningú. I sigui indulgent amb els qui es queden enrere, mostri’s ferm i serè davant d’ells i no els turmenti amb els seus dubtes ni els turmenti amb la confiança total o amb l’alegria que no poden capir. Cerqui tenir amb ells alguna forma de comunitat planera i lleial, que no li caldrà canviar necessàriament quan vostè es vagi transformant; estimi en ells la vida que se li presenta de forma estranya i sigui indulgent amb els qui envelleixen i s’esglaien de la solitud en què vostè confia. Eviti posar més llenya al foc que cou la tensió perpetua entre pares i fills. Fa malbé molta força dels fills i consumeix l’amor dels pares, que actua i escalfa, tot i que no comprengui. No els demani cap mena de consell i no compti amb llur comprensió.


II
Respecte al seu dubte: pot esdevenir una bona qualitat si l’educa. El dubte s’ha de fer savi, s’ha de tornar crític. Sempre que li vulgui espatllar alguna cosa, demana-li per quin motiu aquesta cosa és lletja; demana-li proves; examini’l. Potser el trobarà perplex i esbarriat, potser irritat. No afluixi, però; reclami arguments. 

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke 

dimecres, 30 d’octubre de 2013

La lucidesa de Rilke

I

Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix i al propi sentir contra semblants arranjaments, discussions o introduccions. Tot i que no tingués raó, el creixement natural de la vida interior, a poc a poc i amb el temps, el conduirà cap a altres criteris. Deixi que els seus judicis trobin llur desenvolupament propi, tranquil i pacífic, el qual, com tot progrés, ha de venir, profund, de dins i per res no pot ser empaitat o accelerat. Tot és estar embarassat i després donar a llum. Deixar perfer cada impressió, cada germen d’un sentiment per ell mateix, en l’obscur, en allò que no té nom, en l’inconscient, en allò inabastable per a la pròpia comprensió, i esperar amb profunda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claror. Sols així es viu segons l’art, tant quan es contempla com quan es crea.

I per això no hi ha cap mesura en el temps. Un any no compta i deu anys no són res. Ser artista vol dir no calcular, no comptar, madurar com l’arbre que no empaita els seus sucs i que es manté ferm enmig de les torbonades de primavera, confiat, sense por que vingui després un altre estiu. I l’estiu ve. Amb tot, ve sols per als pacients, per als qui viuen despreocupats, tranquils i folgats, com si al davant tinguessin tota l’eternitat.

II

[...] M’agradaria demanar-li que no s’impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d’estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta.


Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke

diumenge, 4 d’agost de 2013

Cants, Giacomo Leopardi

Cants
de Giacomo Leopardi
Traducció de Narcís Comadira
Editorial: labutxaca

Un poema conegut de Giacomo Leopardi és L’infinit. Té un final que, quan el vaig llegir, em va fer despertar la curiositat per aquest home. No el coneixia i recordo que el final de L’infinit, sobretot l’últim vers, me’l van fer guardar per més endavant, per si tenia temps i ganes. Acaba així: 

[...] Així en aquesta 
immensitat se’m nega el pensament: 
i naufragar m’és dolç en aquest mar. 

Quin final. Em va fer pensar en el sublim i allò que deia Kant. El sublim entès com allò infinit, com allò absolutament gran que fascina però que, per la menuda posició de l’home, li és incomprensible.  Aquella sensació de sentir-se petit davant d’una posta de sol al mirar el paisatge des del cim d’una muntanya. Un sentiment molt senzill.  

DL’infinit van venir els Cants. «Els Cants són», com Narcís Comadira, traductor i comentador de l’obra, «la reducció poètica de tota la vida del poeta i podem seguir la seva biografia i la seva evolució ideològica i els seus fracassos sentimentals a través d’aquests quaranta-un poemes que a partir dels divuit anys i fins als quasi trenta-nou de la seva mort va anar escribint». Per mi poemes amb un estil auster i senzill, sense pretensions excessives, sense paraules balderes. Un conjunt de petites estructures reduïdes a la senzillesa però que amaguen grans misteris.

dijous, 13 de juny de 2013

No hi ha res que s'aprengui sense el temps

Pipar lent
Fer un petit elogi, res, dedicar-li un aplaudiment mentre hom retrocedeix i avança, talment com si jugués a l’oca, per les seves línies de mots, és, suposo, que de ninguna importància  pel funcionament del cosmos, però ─i ja m’entendreu si llegiu el passatge de Pla─ és quelcom concret. Que sí, que es veu que tenien una llar de foc molt gran al mas de Palafrugell i que s’hi posava a dins assegut, recolzant l’esquena en un dels seus murs i allà, amb la cigarreta de caldo penjant dels llavis i amb la llibreta damunt les cuixes, s’hi passava hores. Hores nocturnes plenes de silenci ─aquell silenci dens de quan tothom ja dorm. Quina calma, quin sabor més especial atorga aquest silenci a les petites coses, quin ambient més càlid per a la reflexió... 
JOVENTUT: En aquest estat de vaguetat i de dubitació tot és erràtic i dispers. Hom desitjaria estimar, no una sola dona, sinó totes les dones ─en la pràctica, cap dona. Hom desitjaria veure, no una cosa, sinó totes les coses alhora ─per, al final, no veure res. Hom desitjaria estar ─no en un lloc, sinó a tot arreu, simultàniament ─així no s’està en lloc, naturalment. És una angoixa continuada, una temperatura, una taquicàrdia gratuïta. Fracassos continuats, sensació constant de buidor. La incapacitat de la joventut per a descobrir les coses concretes és com un mur que l’allunya de la voluptuositat, de la degustació lenta i assossegada de les coses de la vida. La voluptuositat no es troba en les vaguetats genèriques, inconcretes; es troba en els detalls petits, en els matisos saborosos, aparentment insignificants, de les coses de la vida. No consisteix a dilatar la visió, sinó a reduir-la. Els panorames són aclaparadors i els interiors són amables i plausibles. No consisteix a eixamplar les possessions hipotètiques, sinó a millorar el que hom té. La joventut divaga. No sap mirar, no sap tocar, ni obrar, ni paladejar, ni escoltar. No sap ni somniar ─perquè somnia tumultuosament. El sistema de les sensacions jovenívoles és d’una buidor total per excés de dispersió, per la impossibilitat de saber crear la il·lusió que el temps s’ha parat ─un moment! La joventut divaga. Divagar és trist. Concretar és divertit. Però tot això, Déu meu!, es descobreix molt tard en la vida ─es descobreix quan la vida es comença a perdre.
Fer-la petar, Josep Pla 


Planúries empordaneses 

dimecres, 8 de maig de 2013

matèria en colors


Albert Pla i Joan Miquel Oliver
─que sí, dona, hi ha uns engranatges ocults que perquè m’entenguis són una espècie d’imants, com penses que s’organitza l’univers? les persones, a partir que vàrem esdevenir intel·ligents, ens vàrem convertir en les pedres angulars dels mecanismes de la matèria. El problema és que aquesta condició intel·lectual, que ens va pujar a l’estatus de micromàquina còsmica, per dir-ho d’alguna manera, també ens afecta a nosaltres mateixos, és a dir, no només pensam sinó que també sabem que pensam, és inevistable, i ho sabem precisament perquè pensam, i això és la gran contradicció del cosmos, per això no funciona, per això tanta incoherència, i per això tens els problemes que tens [...] Els éssers humans som un estadi molt ocasional de la matèria, molt prescindible, casual, aleatori, som només una de les infinites formes que la matèria ha triat per perpetuar-se al llarg dels milers de milions d’anys, però ara resulta que no funciona, que la reproducció humana és una dinàmica massa poc pràctica pel seu progrés
─pel progrés de qui?
─de la matèria, dona, no ho entens? les persones no som res més que un sac organitzat d’àtoms que enamorant-nos i reproduint-nos duim a terme la rutina de l’evolució de l’existència física, no hi ha una sola partícula del teu cos que no hagi existit des de sempre, és només la manera com l’univers se reorganitza
─o sigui, que és com si estiguéssim al seu servei
─no exactament, nosaltres som la matèria en sí, el problema és que tenim vida social i forma concreta perquè, en principi, era una manera més de totes les que tenia l’Ens per funcionar, però ara resulta que no, que el cosmos veu que les persones no som la seva manera més ideal de manifestar-se el món, tot el contrari, esteiem causant molts problemes precisament per la nostra autonomia i ara la història universal ens vol, sinó extingir automàticament rellevar progressivament d’aquesta responsabilitat [...]
─o sigui que tots els nostres sentiments, quan estimam una persona, ens casam, tenim fills, i tot plegat tot això no és res més que una forma pràctica que ha trobat la matèria dins de la seva història per entretenir-se?
─per mantenir-se en vida, i és només una dels milers de tàctiques que ha duit a terme durant tots aquests milers de milions d’anys
─i ara ja se n’ha cansat perquè veu que no funciona i ens vol treure del mapa
─ens vol d’alguna manera alliberar de tal responsabilitat, pensa que en darrer terme tot se redueix a la reproducció i que estimar una persona no respon a cap altre conseqüència, fins i tot ens hem de posar preservatius, no ho entens

El misteri de l'amor, Joan Miquel Oliver

dijous, 28 de març de 2013

Triste Figura


Dichosa edad y siglos dichosos aquellos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro, que en esta nuestra edad de Hierro tanto se estima, se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras de tuyo y mío. Eran en aquella santa edad todas las coses comunes: a nadie le era necesario para alcanzar su ordinario sustento tomar otro Trabajo que alzar la mano  y alcanzarle de las robustas encinas, que liberalmente les estaba convidando con su dulce y sazonado fruto. Las claras fuentes y corrientes ríos, en magnífica abundancia, sabrosas y transparentes aguas les ofrecían. En las quiebras de las peñas y en lo hueco de los árboles formaban su república las solícitas y discretas abejas, ofreciendo a cualquier mano, sin interés alguno, la fértil cosecha de su dulcísimo trabajo. Los valientes alcornoques despedían de sí, sin otro artificio que el de su cortesía, sus anchas y livianas cortezas, con que se comenzaron a cubrir las casas, sobre rústicas estacas sustentadas, no más que para defensa de las inclemencias del cielo. Todo era paz entonces, todo amistad, todo concordia: aún no se había atrevido la pesada reja del corvo arando a abrir ni visitar las entrañas piadosas de nuestra primera madre; que ella sin ser forzada ofrecía, por todas las partes de su fértil y espacioso seno, lo que pudiese hartar, sustentar y deleitar a los hijos que entonces la poseían. Entonces sí que andaban las simples y hermosas zagalejas de valle en valle y de otero en otero, en trenza y en cabello, sin más vestidos de aquellos que eran menester para cubrir honestamente lo que la honestidad quiere y ha querido siempre que se cubra, y no eran sus adornos de los que ahora se usan, a quien la purpura de Tiro y por tantos modos martirizada seda encarecen, sino de algunas hojas verdes de lampazos y yedra entretejida, con lo que quizá iban tan pomposas y compuestas como van ahora nuestras cortesanas con las raras y peregrinas invenciones que la curiosidad ociosa les ha mostrado. Entonces se declaraban los conceptos amorosos del alma simple y sencillamente, del mismo modo y manera que ella los concebía, sin buscar artificioso rodeo de palabras para encarecerlos. No había la fraude, el engaño ni la malicia mezclándose con la verdad y llaneza. La justicia se estaba en sus propios términos sin que la osasen turbar ni ofender los del favor y los del interese, que tanto ahora la menoscaban, turban y persiguen. La ley del encaje aún no se había sentado en el entendimiento del juez, porque entonces no había qué juzgar ni quién fuese juzgado. Las doncellas y la honestidad andaban, como tengo dicho, por dondequiera, sola y señera ,sin temor que la ajena desenvoltura y lascivo intento la menoscabasen, y su perdición nacía de su gusto y propia voluntad. Y ahora, en estos nuestros detestables siglos, no está segura ninguna, aunque la oculte y cierre otro nuevo laberinto como el de Creta; porque allí, por los resquicios o por el aire, con el celo de la maldita solicitud, se les entra de la maldita pestilencia y les hace dar con todo su recogimiento al traste. Para cuya seguridad, andando más los tiempos y creciendo más la malicia, se instituyó la orden de los caballeros andantes, para defender las doncellas, amparar las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos. De esta orden soy yo, hermanos cabreros, a quien agradezco el gasaje y buen acogimiento que hacéis a mí y a mi escudero. Que aunque por ley natural están todos los que viven obligados a favorecer a los caballeros andantes, todavía, por saber que sin saber vosotros esta obligación me acogistes y regalaste, es razón que, con la voluntad a mí posible, os agradezco la vuestra.

Don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes

dimecres, 20 de març de 2013

Raonar la (in)felicitat

Es corriente en nuestros tiempos, como lo ha sido en otros muchos periodos de la historia del mundo, suponer que los más sabios de entre nosotros han visto a través de todos los entusiasmos de épocas anteriores y se han dado cuenta de que no queda nada por lo que valga la pena vivir. Los que sostienen esta opinión son verdaderamente desgraciados, pero están orgullosos de su desdicha, que atribuyen a la naturaleza misma del universo, y consideran que es la única actitud racional para una persona ilustrada. Se sienten tan orgullosos de su infelicidad que las personas menos sofisticadas no se acaban de creer que sea auténtica; piensan que el hombre que disfruta siendo desgraciado no es desgraciado. Esta opinión es demasiado simple; indudablemente, existe alguna pequeña compensación en la sensación de superioridad y perspicacia que experimentan estos sufridores, pero esto no es suficiente para compensar la pérdida de placeres más sencillos. Personalmente, no creo que el hecho de ser infeliz indique ninguna superioridad mental. El sabio será todo lo feliz que permitan las circunstancias, y si la contemplación del universo le resulta insoportablemente dolorosa, contemplará otra cosa en su lugar. Esto es lo que me propongo demostrar.Pretendo convencer al lector de que, por mucho que se diga, la razón no representa ningún obstáculo para la felicidad; es más, estoy convencido de que los que, con toda sinceridad, atribuyen sus penas a su visión del universo están poniendo el carro delante de los caballos: la verdad es que son infelices por alguna razón de la que no son conscientes, y esta infelicidad les lleva a recrearse en las características menos agradables del mundo en el que viven.
The conquest of Hapiness, Bertrand Russell 
PDF  del llibre, aquí


dilluns, 28 de gener de 2013

Lentitud

I

La velocidad es la forma de éxtasis que la revolución técnica ha brindado al hombre. Contrariamente al que va en moto, el que corre a pie está siempre presente en su cuerpo, permanentemente obligado a pensar en sus ampollas, en su jadeo; cuando corre siente su peso, su edad, consciente más que nunca de sí mismo y del tiempo de su vida. Todo cambia cuando el hombre delega la facultad de ser veloz a una máquina: a partir de entonces, su cuerpo queda fuera de juego y se entrega a una velocidad que es incorporal, inmaterial, pura velocidad, velocidad en sí misma, velocidad éxtasis.

II

[...] Uno de los primeros capítulos del manual de la matemática existencial: el grado de velocidad es directamente proporcional a la intensidad del olvido. Pueden deducirse varios corolarios de esta ecuación, por ejemplo éste: nuestra época se entrega al demonio de la velocidad y por eso se olvida tan fácilmente a sí misma. Ahora bien, prefiero invertir esta afirmación y decir: nuestra época está obsesionada por el deseo de olvidar y, para realizar ese deseo, se entrega al demonio de la velocidad; acelera el paso porque quiere que comprendamos que ya no desea que la recordemos; que está harta de sí misma; asqueada de sí misma; que quiere apagar la temblorosa llamita de memoria.


III

Quiero contemplar todavía a mi caballero que se dirige lentamente hacia la calesa. Quiero saborear el ritmo de sus pasos: cuanto más avanza más lentos son. Creo reconocer en esa lentitud una señal de felicidad
La lentitud, Milan Kundera