dilluns, 4 de juny de 2012

Solar, Ian McEwan

Solar
de Ian McEwan
Traducció de: Emili Olcina
Fecha original de publicación: 2011
Editorial: labutxaca


Semblàvem, des d’aquella alçada, un liquen que s’escampa, una multiplicació devastadora d’algues, la floridura que embolcalla una fruita tova...
Divertir-se veient el malbaratament del món no està malament. Hi ha qui l’intenta canviar ─i també, i amb la mateixa dignitat que els altres─ hi ha qui se’n en fot. McEwan ha escollit el segon grup. Ingredients: un Premi Nobel ─conegut pel nom de Michael Beard─  que és “d’aquella mena d’homes (vagament lletjos, sovint calbs, baixos, grassos, intel·ligents) que són inexplicablement atractius als ulls de certes dones boniques”. Que viu dels èxits del passat, que l’ha deixat la dona, i que, tot i que ho fa amb formalitat, se’n en burla de tot, per, a poc a poc, anar-nos ensenyant que res no és tant seriós com semblava. Ni res tant important, ni res tan dramàtic, ni res concret tant universal com ho sentíem.

Suposo que és per això que observar el ridículs que som des d’un avió ─com fa Beard─ i veure lo petits que, des de les alçades, se’ns veu, calma, o, si més no, alleugera la desgracia que creiem viure. Solar, és doncs, aquesta lluita entre lo concret i lo universal. Un títol irònic, com tot el llibre, ja que sota Solar s’amaga la història d’un sol home. Una burla derivada de la paradoxa que neix entre els problemes del món i els problemets de cada un. Problemets que, de vegades, són l’únic que veiem i l’únic pel que vivim.
Solar: una llum que està a tot arreu, inundant el nostre planeta, xocant sobre els nostres cossos a l’estiu, a les fulles dels arbres, a les muntanyes, a la platja, al mar, i que, al mateix temps, cau ignorada. Passa desapercebuda.

Beard és un home tirant a escèptic, que ha perdut ja fa temps el miratge de l’idealisme: ha descobert la imperfecció del món. Més ben dit: que el món no és ni idíl·lic ni ideal. Desconfia d’aquells que redueixen els problemes a un de sol i d’aquells, que, creien saber la solució, parlen sense parar. Home solitari, que fracassa en les relacions de parella. Premi Nobel que té els problemes que tenen tots: pateix i caga, sua i vomita, i, per més títols que li posin al damunt, no deixa de ser un home. “Un home, fet de tots els homes i que val lo que tots i lo que qualsevol d’ells” com diria Sartre. Un home que malgrat buscar certeses en la física, acaba, malgrat que el sol li cremi el clatell, perdut en el mateix núvol que tots.