Cinc anys, cinc llibres

Enguany, més aviat, aquest juliol, l'editorial labutxaca fa cinc anys. Per aquest motiu, buscant una manera d'agraïr-ho, he procurat, a partir de la meva experiència amb llibres d'aquest grup, trobar fragments, de cinc llibres diferents, que a mi em van agradar. No he seguit cap criteri especial; m'he limitat a remenar i a triar.  

Age of Iron (L'edat de ferro)

de J. M. Coetzee

Traducció de: Dolors Udina

Fecha original de publicación: 2007

Editorial: labutxaca

"Començo a entendre el veritable significat de l'abraçada. Abraçem per ser abraçats. Abracem els nostres fills per agombolar-nos en els braços del futur, per traspassar més enllà de la mort, per ser transportats. Així és com era quan t'abraçava, sempre. Tenim fills per tal que ells ens facin de mare. Veritats casolanes, la veritat d'una mare: des d'ara fins al final, això és tot el que sentiràs de mi."

"«¿I a mi què?» Quan estic d'aquesta mena d'humor sóc capaç de posar una mà de fusta del pa i tallar-me-la sense pensar-hi més. ¿Què m'importa aquest cos que m'ha traït? Em miro la mà i només hi veig una eina, un ganxo, una cosa per agafar altres coses. I aquestes cames, aquestes xanques graponeres i lletges: ¿per què les he de portar sempre amb mi? ¿Per què me les he d'endur al llit nit rere nit i ficar-les sota els llençols, i ficar-hi també els braços, més amunt, a prop de la cara, i jeure senses dormir en tot aquell apilonament? L'abdomen també, amb el seu gloc-gloc apagat, i el cor bategant, bategant: ¿per què? ¿Què tenen a veure amb mi?"

Der Zauberberg (La muntanya màgica)

de Thomas Mann

Traducció de: Carme Gala

Fecha original de publicación: 2007

Editorial: labutxaca

"Joachim, doncs, no participava gaire del gaudir musical, i l'aromàtic esbarjo del tabac també li era aliè; tret d'això, jeia a la seva gondula tan ben recollit com ell, resguardat i exempt de servei. El dia tocava a la fi, per avui s'havia acabat tot, un estava segur que ja no passaria res més, ja no hi haurien més emocions, no es provocaria cap acceleració exagerada als músculs del cor. Però al mateix temps un estava segur que demà tot això toprnaria a començar, amb tota la probabilitat que resultava de la situació cenyida, favorable i regular. I aquesta doble garantia era d'allò més plaent, i amb la música i el sabor retrobat del Maria Mancini feia que Hans Castorp, durant la cura de repòs vespertina, se sentís en un estat realment venturós."

Noruwei no mori (Tòquio Blues)

de Haruki Murakami

Traducció de: Albert Nolla

Fecha original de publicación: 2007

Editorial: labutxaca

"─ ¿L'amor perfecte?

─ No, no demano tant. El que vull és l'egoisme. L'egoisme perfecte. Com si ara et dic que vull un pastís de maduixes i tu ho deixes tot per anar-me'l a comprar. Tornes extenuat, sense alè, i me'l dónes: «Té, Midori, el pastís de maduixes». Llavors jo l'agafo i dic «Psè... Ja no el vull», i el llenço per la finestra. El que vull és això.

─ Diria que no té res a veure amb l'amor ─vaig dir desconcertat.

─ I tant que sí! El que passa és que no ho entens ─va dir ella─. Hi ha vegades que per les noies no hi ha res més important que això.

─ ¿Que poder llençar pastissos de maduixa per la finestra?

─ Exacte. I llavors voldria que el noi em digués que s'ha equivocat. «Ja ho entenc, Midori. Hauria hagut de veure que ja no voldries el pastís de maduixes. Sóc més inútil i més insensible que una caguerada d'ase. Perquè em perdonis t'aniré a comprar una altra cosa. ¿Què vols? ¿Una mousse de xocolata? ¿Un pastís de formatge?».

─ ¿I llavors què?

─ Doncs llavors li tornaria tot l'amor que m'ha demostrat."

Dans le café de la jeunesse perdue 

(En el café de la joventud perduda)

de Patrick Modiano

Traducció de: Joan Casas

Fecha original de publicación: 2010

Editorial: labutxaca

"Prou que m'he adonat que s'ho creia. És l'avantatge de tenir vint anys més que els altres: ignoren el teu passat. I encara que et facin distretament quatre preguntes sobre què ha estat la teva vida fins aleshores, t'ho pots inventar tot. Una vida nova. No aniran pas a comprovar-ho. A mesura que la vas explicant, aquesta vida imaginària, grans bufades d'aire fresc travessesn aquell racó resclosit on feia temps que t'ofegaves. Una finestra s'obre sobtadament, les persianes espateguen amb el vent dels grans espais. Tornes a tenir, davant teu, el futur."

 Tots els poemes (1975-2010) 

de Joan Margarit

Fecha original de publicación: 2011

Editorial: labutxaca

NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL

Ha arribat aquest temps

que la vida perduda no fa mal,

que la luxúria és un llum inútil

i l'enveja s'oblida. És un temps

de pèrdues prudents i necessàries,

no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.

És ara quan l'amor

coicideix a la fi amb la intel·ligència.

No era lluny ni difícil.

És un temps que només em deixa l'horitzó

com a mesura de la soledat.

El temps de la tristesa protectora.

"No era lluny ni difícil. Ja és aquí aquest temps, que no és el meu, en el qual visc amb una barreja agredolça de proximitat i distància. Sento com l'entorn se'm va fent estrany. Ja no reconec alguns valors i conductes que avui són habituals. Els paissatges canvien massa de pressa. No, aquest temps no és el meu, però és ara quan, en bona part gràcies a la poesia, sento unes ràfegas d'alegria tranquil·la que anys enrere desconeixia. No era lluny aquesta edat en què ningú dubta a considerar-me vell, encara que amb unes precaucions que em fan somriure, ja que són degudes a l'absurda mala premsa que té aquesta paraula, sobretot quan és un substantiu. Tampoc era difícil fer-me càrrec amb naturalitat, amb complaença fins i tot, d'alguns sentiments dels quals la joventud sol fer esforços per allunyar-se o defensar-se. La soledad i la tristesa, per exemple. Penso que l'assumpció d'aquests sentiments és com un mecanisme de rellotgeria que la vida va activant per siutuar la mort en un horitzó familiar." 

Solar, Ian McEwan

Solar

de Ian McEwan

Traducció de: Emili Olcina

Fecha original de publicación: 2011

Editorial: labutxaca

Semblàvem, des d’aquella alçada, un liquen que s’escampa, una multiplicació devastadora d’algues, la floridura que embolcalla una fruita tova...

Divertir-se veient el malbaratament del món no està malament. Hi ha qui l’intenta canviar ─i també, i amb la mateixa dignitat que els altres─ hi ha qui se’n en fot. McEwan ha escollit el segon grup. Ingredients: un Premi Nobel ─conegut pel nom de Michael Beard─  que és “d’aquella mena d’homes (vagament lletjos, sovint calbs, baixos, grassos, intel·ligents) que són inexplicablement atractius als ulls de certes dones boniques”. Que viu dels èxits del passat, que l’ha deixat la dona, i que, tot i que ho fa amb formalitat, se’n en burla de tot, per, a poc a poc, anar-nos ensenyant que res no és tant seriós com semblava. Ni res tant important, ni res tan dramàtic, ni res concret tant universal com ho sentíem.

Suposo que és per això que observar el ridículs que som des d’un avió ─com fa Beard─ i veure lo petits que, des de les alçades, se’ns veu, calma, o, si més no, alleugera la desgracia que creiem viure. Solar, és doncs, aquesta lluita entre lo concret i lo universal. Un títol irònic, com tot el llibre, ja que sota Solar s’amaga la història d’un sol home. Una burla derivada de la paradoxa que neix entre els problemes del món i els problemets de cada un. Problemets que, de vegades, són l’únic que veiem i l’únic pel que vivim.

Solar: una llum que està a tot arreu, inundant el nostre planeta, xocant sobre els nostres cossos a l’estiu, a les fulles dels arbres, a les muntanyes, a la platja, al mar, i que, al mateix temps, cau ignorada. Passa desapercebuda.

Beard és un home tirant a escèptic, que ha perdut ja fa temps el miratge de l’idealisme: ha descobert la imperfecció del món. Més ben dit: que el món no és ni idíl·lic ni ideal. Desconfia d’aquells que redueixen els problemes a un de sol i d’aquells, que, creien saber la solució, parlen sense parar. Home solitari, que fracassa en les relacions de parella. Premi Nobel que té els problemes que tenen tots: pateix i caga, sua i vomita, i, per més títols que li posin al damunt, no deixa de ser un home. “Un home, fet de tots els homes i que val lo que tots i lo que qualsevol d’ells” com diria Sartre. Un home que malgrat buscar certeses en la física, acaba, malgrat que el sol li cremi el clatell, perdut en el mateix núvol que tots. 

El gran Gatsby, F. S. Fitzgerald

The Great Gatsby (El gran Gatsby)

de F. S. Fitzgerald

Fecha original de publicación: 1985

Editorial: Alfaguara

No hacen falta muchas palabras, ni ordenarlas de manera muy complicada, para decir algo profundo. Esto es con lo que me quedo de El gran Gatsby. Novela sencilla ambientada en los roaring twenties y narrada por Nick Carraway: fiel observador, no siempre implicado en la historia, detallista e irónico. Éste, des de su ventana, narra la historia de Jay Gatsby. Ya que, como él mismo dice: “Al fin y al cabo, desde una sola ventana se contempla mejor la vida”.

La historia que se nos narra es el del amor perdido de Gatsby. Él, persona condenada a su soledad disfrazada y a la frivolidad del dinero, querrá recuperar un sueño, un solo sueño, que se desmantela a lo largo de las páginas: Daisy, su amor de juventud. Y así, con la suave voz de Nick, la vida de Gatsby avanza hacia su obsesión, filtrando, paulatinamente, la amarga realidad (la no soñada) con la irónica voz de Fitzgerald. 

La fiesta adquiere un papel relevante. En la gran casa de Gatsby se suceden grandes fiestas, con gente desconocida para él y también para ellos mismos. Gente cínica, en un ambiente falso. Dónde reina la nada disfrazada de dinero y la música del silencio. Gatsby es el anfitrion de estas fiestas. 

Estas fiestas, con jazz desenfrenado, igual que vemos a Fitzgerald y a Zelda en Midnight In Paris, cuando llega “la hora de la profunda mutación humana” y “la atmósfera se cargaba con excitación” se dejaban, placenteramente, llevar por la atmósfera nocturna:

“De súbito, una de esas gitanas, vestida de tembloroso opal, se apodera de un cóctel en el aire, se echa al coleto para cobrar valor, y moviendo las manod como Frisco, se pone a bailar sobre la plataforma de lona. Un momentáneo silencio; el director de orquestra cambia cortésmente el ritmo de la música, y estallan los comentarios, circula la equivocada información de que es la doble de Gilda Gray en el ‹‹Follies››. Ha empezado la fiesta.”

Y todo, en la glamurosa atmósfera de Nueva York que Fitzgerald, con la voz de Nick, describe así:

“Nueva York empezó a gustarme por su chispeante y aventurera sensación nocturna, y por la satisfacción que presta a la mirada humana su constante revoloteo de hombres, mujeres y máquinas. Gustaba de pasear por la Quinta Avenida y elegir románticas mujeres entre la multitud; imaginar que dentro de breves minutos, irrumpiría en su vida sin que nadie lo supiera ni lo desaprobara. A veces las seguía, con el pensamiento, a sus pisos situados en esquinas ocultas de callejas, desde donde se volvían, sonriéndome, antes de desaparecer en la cálida oscuridad. En el encantador crepúsculo metropolitano, sentía a veces una obsesionante soledad, y la sentía también en otros empleadillos que pasaban el rato frente a los escaparates, esperando la hora de una solitaria cena en un restaurante; empleadillos ociosos en el crepúsculo, que desperdiciaban los más conmovedores instantes de la noche y de la vida.”

Y así, igual que Nick, o Francis, que siguen con el pensamiento a esas muchachas, nosotros seguimos la historia que quizá es, igual que tantas cosas, un trozo de imaginación. Pero todo este mundo idealizado de los felices años veinte, de fiesta, y en donde todo parece ser bello y brillante, no es más que un sueño; un engaño. Como la trágica vida de Gatsby. Como su obsesión de un amor pasado. Como el dinero. Como la compañía en las fiestas. Como la música. Como la bebida. Y al desnudarlo, con sencillez pero con maestría, sólo queda lo perdido, lo que, tras la ironía de Fitzgerald, realmente fue. “Y así vamos adelante, botes que reman contra la corriente, incesantemente arrastrados hacia el pasado”. Sin olvidar, como aconsejaron a Nick algún día:

‹‹Cada vez que te sientas inclinado a criticar a alguien ─me dijo─ ten presente que no todo el mundo ha tenido tus ventajas…››

Para más información sobre la historia editorial del libro y de su editor Maxwell Perkins, aquí; para otras reseñas, aquí (Revista de Letras); para una curiosidad acerca de Hunter S. Thompson y El gran Gatsby, aquí.