Cants, Giacomo Leopardi

Cants

de Giacomo Leopardi

Traducció de Narcís Comadira

Editorial: labutxaca

Un poema conegut de Giacomo Leopardi és L’infinit. Té un final que, quan el vaig llegir, em va fer despertar la curiositat per aquest home. No el coneixia i recordo que el final de L’infinit, sobretot l’últim vers, me’l van fer guardar per més endavant, per si tenia temps i ganes. Acaba així: 

[...] Així en aquesta 

immensitat se’m nega el pensament: 

i naufragar m’és dolç en aquest mar. 

Quin final. Em va fer pensar en el sublim i allò que deia Kant. El sublim entès com allò infinit, com allò absolutament gran que fascina però que, per la menuda posició de l’home, li és incomprensible.  Aquella sensació de sentir-se petit davant d’una posta de sol o al mirar el paisatge des del cim d’una muntanya. Un sentiment molt senzill.  

De L’infinit van venir els Cants. «Els Cants són», com Narcís Comadira, traductor i comentador de l’obra, «la reducció poètica de tota la vida del poeta i podem seguir la seva biografia i la seva evolució ideològica i els seus fracassos sentimentals a través d’aquests quaranta-un poemes que a partir dels divuit anys i fins als quasi trenta-nou de la seva mort va anar escribint». Per mi poemes amb un estil auster i senzill, sense pretensions excessives, sense paraules balderes. Un conjunt de petites estructures reduïdes a la senzillesa però que amaguen grans misteris.

No hi ha res que s'aprengui sense el temps

Pipar lent

Fer un petit elogi, res, dedicar-li un aplaudiment mentre hom retrocedeix i avança, talment com si jugués a l’oca, per les seves línies de mots, és, suposo, que de ninguna importància  pel funcionament del cosmos, però ─i ja m’entendreu si llegiu el passatge de Pla─ és quelcom concret. Que sí, que es veu que tenien una llar de foc molt gran al mas de Palafrugell i que s’hi posava a dins assegut, recolzant l’esquena en un dels seus murs i allà, amb la cigarreta de caldo penjant dels llavis i amb la llibreta damunt les cuixes, s’hi passava hores. Hores nocturnes plenes de silenci ─aquell silenci dens de quan tothom ja dorm. Quina calma, quin sabor més especial atorga aquest silenci a les petites coses, quin ambient més càlid per a la reflexió... 

JOVENTUT: En aquest estat de vaguetat i de dubitació tot és erràtic i dispers. Hom desitjaria estimar, no una sola dona, sinó totes les dones ─en la pràctica, cap dona. Hom desitjaria veure, no una cosa, sinó totes les coses alhora ─per, al final, no veure res. Hom desitjaria estar ─no en un lloc, sinó a tot arreu, simultàniament ─així no s’està en lloc, naturalment. És una angoixa continuada, una temperatura, una taquicàrdia gratuïta. Fracassos continuats, sensació constant de buidor. La incapacitat de la joventut per a descobrir les coses concretes és com un mur que l’allunya de la voluptuositat, de la degustació lenta i assossegada de les coses de la vida. La voluptuositat no es troba en les vaguetats genèriques, inconcretes; es troba en els detalls petits, en els matisos saborosos, aparentment insignificants, de les coses de la vida. No consisteix a dilatar la visió, sinó a reduir-la. Els panorames són aclaparadors i els interiors són amables i plausibles. No consisteix a eixamplar les possessions hipotètiques, sinó a millorar el que hom té. La joventut divaga. No sap mirar, no sap tocar, ni obrar, ni paladejar, ni escoltar. No sap ni somniar ─perquè somnia tumultuosament. El sistema de les sensacions jovenívoles és d’una buidor total per excés de dispersió, per la impossibilitat de saber crear la il·lusió que el temps s’ha parat ─un moment! La joventut divaga. Divagar és trist. Concretar és divertit. Però tot això, Déu meu!, es descobreix molt tard en la vida ─es descobreix quan la vida es comença a perdre.

Fer-la petar, Josep Pla 

Planúries empordaneses 

matèria en colors

Albert Pla i Joan Miquel Oliver

─que sí, dona, hi ha uns engranatges ocults que perquè m’entenguis són una espècie d’imants, com penses que s’organitza l’univers? les persones, a partir que vàrem esdevenir intel·ligents, ens vàrem convertir en les pedres angulars dels mecanismes de la matèria. El problema és que aquesta condició intel·lectual, que ens va pujar a l’estatus de micromàquina còsmica, per dir-ho d’alguna manera, també ens afecta a nosaltres mateixos, és a dir, no només pensam sinó que també sabem que pensam, és inevistable, i ho sabem precisament perquè pensam, i això és la gran contradicció del cosmos, per això no funciona, per això tanta incoherència, i per això tens els problemes que tens [...] Els éssers humans som un estadi molt ocasional de la matèria, molt prescindible, casual, aleatori, som només una de les infinites formes que la matèria ha triat per perpetuar-se al llarg dels milers de milions d’anys, però ara resulta que no funciona, que la reproducció humana és una dinàmica massa poc pràctica pel seu progrés

─pel progrés de qui?

─de la matèria, dona, no ho entens? les persones no som res més que un sac organitzat d’àtoms que enamorant-nos i reproduint-nos duim a terme la rutina de l’evolució de l’existència física, no hi ha una sola partícula del teu cos que no hagi existit des de sempre, és només la manera com l’univers se reorganitza

─o sigui, que és com si estiguéssim al seu servei

─no exactament, nosaltres som la matèria en sí, el problema és que tenim vida social i forma concreta perquè, en principi, era una manera més de totes les que tenia l’Ens per funcionar, però ara resulta que no, que el cosmos veu que les persones no som la seva manera més ideal de manifestar-se el món, tot el contrari, esteiem causant molts problemes precisament per la nostra autonomia i ara la història universal ens vol, sinó extingir automàticament rellevar progressivament d’aquesta responsabilitat [...]

─o sigui que tots els nostres sentiments, quan estimam una persona, ens casam, tenim fills, i tot plegat tot això no és res més que una forma pràctica que ha trobat la matèria dins de la seva història per entretenir-se?

─per mantenir-se en vida, i és només una dels milers de tàctiques que ha duit a terme durant tots aquests milers de milions d’anys

─i ara ja se n’ha cansat perquè veu que no funciona i ens vol treure del mapa

─ens vol d’alguna manera alliberar de tal responsabilitat, pensa que en darrer terme tot se redueix a la reproducció i que estimar una persona no respon a cap altre conseqüència, fins i tot ens hem de posar preservatius, no ho entens

El misteri de l'amor, Joan Miquel Oliver