Quatre peces teatrals
de Anton P. Txèkhov
Traducció de Nina Avrova i Joan Casas
Data original de publicació: 1986-1904
INTRODUCCIÓ. Si se m’encomanes la tasca de definir la dramatúrgia de Txèkhov en
un fragment de la seva obra, escolliria aquest. Sorin i Trèplev, els dos
personatges de La gavina que duen a terme el diàleg, estan a
punt de veure una obra de teatre. És l’instant abans de començar. Silenci.
Tensió.
SORIN D’aquí a dos-cents
mil anys no hi haurà res de res
TRÈPLEV Molt bé, doncs que
ens mostrin aquest no-res.
Això, per mi, i
generalitzant molt, moltíssim, massa, és Txèkhov. Un teatre senzill, amb un
llenguatge net, àgil, afilat. Carregat de personatges que xoquen amb la buidor
del món i l’angoixa que els produeix plantejar el per què de l’existència.
Obres banyades, totes elles, amb el pas del temps, amb com afrontar la vida i
amb la lúgubre pregunta de com s’ha de viure. Tots els personatges, amb les
seves maneres de veure el món i d’entendre l’existència, formen l’Univers de
Txèkhov. Allà, dos i dos no són quatre. I un personatge no és només un
personatges. Allà, tots els personatges fan un home fet de tots els homes.
L’obra, la grandesa de Txèkhov, no és mostra el regust de vida passada, de vida
perduda, com el que té l’oncle Vània, ni l’esperança lluminosa ni la fe encesa
de Sònia, per exemple, no. El tema de Txhèkov és la vida dels homes, i per
això, enfrontant homes amb homes ─de totes les edats, de tots els sexes, amb
els passats més diversos─ aconsegueix un retrat ampli, saborós, intens, però
amb un regust amarg: el de la vida.
MÉS ENLLÀ DE LA CAIXA
ESCÈNICA. En el teatre de Txèkhov
trobem el conflicte entre la vida provinciana ─el poble─ i la vida urbana ─la
ciutat. Els personatges estan atrapats al camp i somnien amb la ciutat. I és
que més enllà de l’espai concret ─jardins, menjadors, habitacions...─ on es
desenvolupen els esdeveniments, les relacions entre personatges, hi ha l’espai
global, l’extern, el marc, que podria no veure’s, però que traspua. I aquest,
també condiciona i es fa present. En La
gavina, Sorin, un home gran, lamenta haver de viure al camp, igual que la
Irina o la Olga, a les Les
tres germanes. Somnien i és lamenten de seguir vivint al camp. Veure com
passa el temps, com es consumeix la vida, els dies, i seguir esperant, sense
estar a gust, que els somnis (Moscou, Petersburg) es realitzin. En aquest
conflicte que planteja Txèkhov hi ha, per una banda, el qüestionament constant
de la llibertat de l’home: l’home que, condicionat pel treball, la feina, els
llaços familiars... no és lliure: si no treballa no té diners, i si no té
diners no pot decidir què fer: està condicionat per la seva absència. Tampoc,
si treballa, disposa de temps net. I si té temps, encara que sigui poc,
és després d’entregar vuit hores a una feina no creativa, sense poesia, i quan
acaba està cansat, llanguit, buit, i pensa més en dormir que no pas en viure.
Per altra banda, el camp ─allunyat del bullici, del moviment, de les grans
masses─ fa més pesat el pes de la vida. La soledat enfronta l’home amb la seva
consciència. La fama, la vanitat, i tots aquests artefactes per fugir de la por
a morir, sense haver estat ningú, sense haver fet allò que s’hauria volgut ser,
s’esvaeix. No pal·lia el sofriment de l’anar descobrint, amb els anys, que el
temps passa i que la vida, rere cada segon, també se’n va. Tot això, aquesta
càrrega feixuga, es multiplica en el món rural en que Txèkhov ambienta les
obres: en la soledat dels boscos i en el silenci dels camps. Aquest espai no
urbà es converteix en una caixa de ressonància d’aquestes consciències
enterrades, d’aquestes pors incòmodes, que mostra als espectadors i que,
d’alguna manera, vol que es plantegin ells també. Verxinin, personatge de Les tres germanes, diu, quan
parlen d’anar a viure a Moscou:
VERXININ Fa un parell de
dies llegia el dietari que un ministre francès va escriure a la presó. Amb
quina emoció, amb quin èxtasi fa referència als ocells que veu per la finestra
de la cel·la, i dels quals abans, quan era ministre, no feia ni cas. Segurament
ara, que l’han deixat ser lliure, no en torna a fer cabal, igual que abans. De
la mateixa manera vostè no veurà Moscou quan hi visqui. Per a nosaltres no hi
ha felicitat ni n’hi pot haver. Nosaltres només la desitgem.
D’altra banda, en relació
a l’espai escènic en Txèkhov, Joan Casas diu que el lector ha d’estar molt
atent a allò que podríem anomenar ‹‹la banda sonora dels textos››, ja que allà
hi ha ‹‹tota aquella acumulació de detalls que aspiren a mostrar que hi ha vida
més enllà dels límits estrictes de la caixa escènica. Més que això: que és més
allà, més enllà d’aquests límits, on la vida continua.››
PERSONATGES QUE ES
PREGUNTEN COM S’HA DE VIURE. ‹‹Has de viure, tan si
vols com si no vols...›› diu Sorin a La
gavina. I és cert. Reconeixent, com ho fa Hamlet en el seu soliloqui de
‹‹ser o no ser››, que la mort espanta, que allò desconegut turmenta fins que no
ho tastes, llavors, si et negués el suïcidi, s’ha de viure. Patint, dubtant,
sofrint el pas del temps, la transició lenta de la joventut a la vellesa,
però sense oblidar assaborir aquells instants de glòria que s’amaguen en els
dies, en els detalls més inesperats. Cada obra, cada tros de temps i d’espai
que ens mostra Txèkhov, i en els que s’entrelliguen vides diverses, pors i
passats diferents, cadascun dels personatges, dialogant, exterioritzant la seva
vida soterrada, acaronen, sense escapar mai de la incertesa, sense arribar mai
a cap mètode universal, la qüestió de com s’ha de viure i quin sentit té
l’existència.
L’OBLIT I EL PES DEL
PASSAT. LA JOVENTUT I LA BELLESA. EL QUE S’HA VISCUT I EL QUE S’HAURIA POGUT
VIURE. Aquests són temes duals
que s’encaren en l’obra de Txèkhov. Hi ha personatges que volen oblidar però
que el passat els persegueix. És el cas de Serebriakov de L’oncle Vània, que fuig, fuig i
mai està bé allà on està. Les ombres de la vida passada li embruten l’esquena,
i prefereix fugir i no estar enlloc. No enfrontar-se, no girar-se i contemplar
les ombres que, segurament, el deixarien immòbil, quiet, paralitzat, incapaç de
seguir vivint. El tema de la vellesa i la joventut l’il·lustren de manera
excelsa Arkadina i Trèplev. Mare i fill. Arkadina, que ja té un nom que parodia
el mite d’Arcàdia (aquell estat ideal), és una dona, una antiga actriu que no
accepta la seva vellesa. Només pensa en la fama perduda, la glòria oblidada que
encara creu viure. I no. Una mica com la meravellosa metàfora que fa Billy
Wilder a Sunset Boulevard,
de la vellesa, de la fama, de la difícil acceptació del pas del temps, del
imparable caminar de la vida. Aquest és el cas d’Arkadina: una dona que va ser
actriu, que va obtenir la fama, però que no accepta el pas del temps. Trèplev,
en canvi, és jove, ambiciós. Vol ser escriptor, però al final, la frustració de
la mare i del seu nou marit (un escriptor que no suporta a Trèplev), incapassos
d’acceptar que s’han fet vells i que la mort els ronda, l’acaben aixafant. Com
una flor que intenta néixer però que la sola dels seus pares, lleugerament
aixecada damunt del seu cap, no la deixa créixer. I de tant viure en la ombra,
acaba morint. I recorrent, també, en Txèkhov, la sensació que una altre vida
hauria estat millor i els hauria fet més feliços. Voinitzki (l’oncle Vània) o
exemplifica. Un home que es fa gran, que no pot aturar l’avenç del temps ni de
la vida, i, el que més mal li fa, el que més l’opressiona, és saber que no pot
tornar enrere: veure que l’únic que horitzó és la mort, i que allò que no ha
viscut, allò que no ha fet, segurament no ho farà mai.
VOINITZKI Una vida
malmesa! Jo tinc talent, sóc intel·ligent, tinc talent... Si hagués viscut tal
com em pertoca, hauria pogut sortir de mi un Shopenhauer, un Dostoievski...
M’he deixat perdre! M’estic tornant boig... Mare, estic desesperat! Mare meva!
L’HOME DE LA HISTÒRIA. Txèkhov no és negre. ‹‹Una petita brisa››, diu Casas, ‹‹arrissa la
superfície de l’aigua i la fa opaca; un reflex de sol, multiplicat en milers
d’espurnes mòbils, encega la mirada, i l’amable tebior esdevé la porta del
misteri››. Txèkhov és tebi. Traspassa la vida dels miratges i de les aparences
i es trasllada a la vida de veritat. Això espanta: com a espectador t’enfronta
amb la consciència que tens de la teva vida, i t’obliga a sincerar-te, a
polir-te. Però per altra banda, no tot és escepticisme davant la vida. Hi ha
llum. Hi ha esperança. Txèkhov entén l’home com una part del procés històric,
com un element orgànic que forma part d’un gran sistema: l’especia humana i la
seva evolució a través del temps i de l’espai. Això redueix l’home a molt poca
cosa, però també el fa partícip d’una cosa sincera, que sent, i que, fins i tot
en alguns casos, el salva. És el cas del metge de L’oncle Vània: l’Astròv.
Txèkhov, a part d’escriptor, va ésser metge, i aquest personatge en les seves
obres és recurrent. I no és altruista la professió d’un metge? Curar per curar,
per amor a l’home? Doncs aquesta mescla, aquesta fusió entre home culte i home
altruista, meitat escriptor meitat metge, es fonen en la figura d’Astròv. Un
home que no només veu el seu temps ni la seva felicitat, sinó que concep el seu
temps com una diminuta part de la història, i com una possible causa d’un món
millor.
ASTRÒV [...] Quan passo
pel davant dels boscos pagesos que he salvat de la tala, o bé quan sento el
fregadís del meu bosc novell, que vaig plantar amb les meves mans, em faig la
idea que el clima està una mica en poder meu, i que, si d’aquí a un mil·lenni
l’home arriba a ser feliç, d’això en tindre una mica de mèrit. Quan planto un
arbrissó, i veig després com verdeja i s’inclina sota el vent, la meva ànima
s’omple d’orgull i jo...
