La lucidesa de Rilke, II

Crec que l’adjectiu que remata el títol, no cal. Certament el llibre és el recull de les respostes que Rilke dóna a un jove poeta que, amb els dubtes del principi, es dirigeix a ell. Però vaja, t’agradi o no la poesia, vulguis o no dedicar-te a aquest ofici, aquestes cartes són útils i lúcides per tothom. Poeta o paleta. Un jove. Cartes a un jove. Prou. Només cal llegir-lo, repassar-lo, tornar-lo a llegir. No tenir pressa, no mirar l’última pàgina. Com diu ell mateix com a consell: “Visqui un temps en aquests llibres”. És això. Deixar que la capa de Rilke es posi. Deixar que la sorra que mou retorni, diferent, al seu fons.

I

Car els qui són a prop són lluny, diu vostè, i així es fa palès que ja comença a crear-se una llunyania al seu voltant. I si la seva proximitat queda lluny, és que el seu espai ja volta sota els estels i és gran. Alegri’s de la creixença que ja no pot compartir amb ningú. I sigui indulgent amb els qui es queden enrere, mostri’s ferm i serè davant d’ells i no els turmenti amb els seus dubtes ni els turmenti amb la confiança total o amb l’alegria que no poden capir. Cerqui tenir amb ells alguna forma de comunitat planera i lleial, que no li caldrà canviar necessàriament quan vostè es vagi transformant; estimi en ells la vida que se li presenta de forma estranya i sigui indulgent amb els qui envelleixen i s’esglaien de la solitud en què vostè confia. Eviti posar més llenya al foc que cou la tensió perpetua entre pares i fills. Fa malbé molta força dels fills i consumeix l’amor dels pares, que actua i escalfa, tot i que no comprengui. No els demani cap mena de consell i no compti amb llur comprensió.

II

Respecte al seu dubte: pot esdevenir una bona qualitat si l’educa. El dubte s’ha de fer savi, s’ha de tornar crític. Sempre que li vulgui espatllar alguna cosa, demana-li per quin motiu aquesta cosa és lletja; demana-li proves; examini’l. Potser el trobarà perplex i esbarriat, potser irritat. No afluixi, però; reclami arguments. 

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke 

La lucidesa de Rilke

I

Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix i al propi sentir contra semblants arranjaments, discussions o introduccions. Tot i que no tingués raó, el creixement natural de la vida interior, a poc a poc i amb el temps, el conduirà cap a altres criteris. Deixi que els seus judicis trobin llur desenvolupament propi, tranquil i pacífic, el qual, com tot progrés, ha de venir, profund, de dins i per res no pot ser empaitat o accelerat. Tot és estar embarassat i després donar a llum. Deixar perfer cada impressió, cada germen d’un sentiment per ell mateix, en l’obscur, en allò que no té nom, en l’inconscient, en allò inabastable per a la pròpia comprensió, i esperar amb profunda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claror. Sols així es viu segons l’art, tant quan es contempla com quan es crea.

I per això no hi ha cap mesura en el temps. Un any no compta i deu anys no són res. Ser artista vol dir no calcular, no comptar, madurar com l’arbre que no empaita els seus sucs i que es manté ferm enmig de les torbonades de primavera, confiat, sense por que vingui després un altre estiu. I l’estiu ve. Amb tot, ve sols per als pacients, per als qui viuen despreocupats, tranquils i folgats, com si al davant tinguessin tota l’eternitat.

II

[...] M’agradaria demanar-li que no s’impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d’estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta.

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke

Cants, Giacomo Leopardi

Cants

de Giacomo Leopardi

Traducció de Narcís Comadira

Editorial: labutxaca

Un poema conegut de Giacomo Leopardi és L’infinit. Té un final que, quan el vaig llegir, em va fer despertar la curiositat per aquest home. No el coneixia i recordo que el final de L’infinit, sobretot l’últim vers, me’l van fer guardar per més endavant, per si tenia temps i ganes. Acaba així: 

[...] Així en aquesta 

immensitat se’m nega el pensament: 

i naufragar m’és dolç en aquest mar. 

Quin final. Em va fer pensar en el sublim i allò que deia Kant. El sublim entès com allò infinit, com allò absolutament gran que fascina però que, per la menuda posició de l’home, li és incomprensible.  Aquella sensació de sentir-se petit davant d’una posta de sol o al mirar el paisatge des del cim d’una muntanya. Un sentiment molt senzill.  

De L’infinit van venir els Cants. «Els Cants són», com Narcís Comadira, traductor i comentador de l’obra, «la reducció poètica de tota la vida del poeta i podem seguir la seva biografia i la seva evolució ideològica i els seus fracassos sentimentals a través d’aquests quaranta-un poemes que a partir dels divuit anys i fins als quasi trenta-nou de la seva mort va anar escribint». Per mi poemes amb un estil auster i senzill, sense pretensions excessives, sense paraules balderes. Un conjunt de petites estructures reduïdes a la senzillesa però que amaguen grans misteris.