Joana, Joan Margarit

Joana

de Joan Margarit

Data original de publicació: 2002
Editorial: Proa

Recordo, molt vagament, sense tenir-ne detalls, ni recordar quin llibre en concret, un personatge de Haruki Murakami que parlava de la mort. Deia que la mort era quelcom constant. Inseparable de la vida. Que moríem constantment, que el fet de viure era una mort constant. Que no calia esperar fins la mort definitiva per conèixer la mort. Amb el temps se’ns van morint parts nostres i ens anem regenerant. La mort dona espai a la vida. I m’agradaria quedar-me amb aquesta idea, em va semblar interessant. De fet, Joan Margarit, a Joana, parla d’alguna cosa semblant.

"[...] A la Joana li agradava escoltar-me recitar els seus poemes, els que durant aquests anys vaig anar escrivint per parlar d’ella. Ara li ofereixo aquest llibre, que és, també, seu, però que mai no sentirà recitar. Són els poemes escrits durant els seus últims vuit mesos. Necessito tancar aquest temps per retrobar, si és possible, la Joana d’abans. Mentre moria ens deia: Sóc feliç. I des de la mort continua fent-nos sentir el seu consol."

Fragment del pròleg de Joana

A continuació he escollit tres poemes:

La felicitat

La tramuntana està escombrant el mar,

llis i argentat vora la platja,

bullint l’escuma a l’horitzó,

com si el pinzell del vent pintés el quadre

del port, el mar la costa, la botiga

solitària que obre tot l’hivern.

Les gavines planegen amb les ales

com falç immòbils que s’emmotllen,

indiferents, segures, a les ràfegues.

Però a la nit s’esborra tot: els pocs,

dèbils fanals escolten els xiulets

del vent que espanta les finestres cegues.

Els tres en el petit apartament,

com una gàbia damunt del mar,

sentim els vidres colpejats amb sorra

i aigua de mar tota la nit.

Hem vingut per estar junts, més sols.

Els llocs familiars són tan absents, tan freds i tan boirosos: ja comença

l’oblit, lluny de nosaltres no existim.

Són uns dies feliços.

Amb el vent sense sostre i el mar fred,

i l’abandó del poble. Ser feliç,

sempre ha estat una cosa molt estranya.

Cançó de bressol

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,

d’aquell saxo soprano

del teu germà al consol de Montjuïc

t’acompanyi durant l’eternitat

pels camins que tan bé coneix la música.

Dorm, Joana.

I si pot ser no oblidis els teus anys

en el niu que has deixat dins de nosaltres.

Envellirem guardant tots els colors

que van lluir als teus ulls.

Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,

tot està il·luminat pel teu somriure.

És un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.

L’espera

Tantes coses et troben a faltar.

Cada dia està ple d’instants que esperen

les mans petites que, tantes vegades,

van agafar les meves.

Ens hem d’acostumar a la teva absència.

Ja ha passat un estiu sense els teus ulls

i el mar també s’hi haurà d’acostumar.

El teu carrer, durant molt temps encara,

esperarà davant la porta,

pacient, els teus passos.

No se’n cansarà mai perquè, esperar,

ningú no ho fa tan bé com un carrer.

I jo sóc ple d’aquesta voluntat

de ser tocat per tu, mirat per tu.

I que em diguis què fer amb la meva vida,

mentre els dies de pluja o de cels blaus

ja estan organitzant la soledat.