Joana, Joan Margarit

Joana

de Joan Margarit

Data original de publicació: 2002
Editorial: Proa

Recordo, molt vagament, sense tenir-ne detalls, ni recordar quin llibre en concret, un personatge de Haruki Murakami que parlava de la mort. Deia que la mort era quelcom constant. Inseparable de la vida. Que moríem constantment, que el fet de viure era una mort constant. Que no calia esperar fins la mort definitiva per conèixer la mort. Amb el temps se’ns van morint parts nostres i ens anem regenerant. La mort dona espai a la vida. I m’agradaria quedar-me amb aquesta idea, em va semblar interessant. De fet, Joan Margarit, a Joana, parla d’alguna cosa semblant.

"[...] A la Joana li agradava escoltar-me recitar els seus poemes, els que durant aquests anys vaig anar escrivint per parlar d’ella. Ara li ofereixo aquest llibre, que és, també, seu, però que mai no sentirà recitar. Són els poemes escrits durant els seus últims vuit mesos. Necessito tancar aquest temps per retrobar, si és possible, la Joana d’abans. Mentre moria ens deia: Sóc feliç. I des de la mort continua fent-nos sentir el seu consol."

Fragment del pròleg de Joana

A continuació he escollit tres poemes:

La felicitat

La tramuntana està escombrant el mar,

llis i argentat vora la platja,

bullint l’escuma a l’horitzó,

com si el pinzell del vent pintés el quadre

del port, el mar la costa, la botiga

solitària que obre tot l’hivern.

Les gavines planegen amb les ales

com falç immòbils que s’emmotllen,

indiferents, segures, a les ràfegues.

Però a la nit s’esborra tot: els pocs,

dèbils fanals escolten els xiulets

del vent que espanta les finestres cegues.

Els tres en el petit apartament,

com una gàbia damunt del mar,

sentim els vidres colpejats amb sorra

i aigua de mar tota la nit.

Hem vingut per estar junts, més sols.

Els llocs familiars són tan absents, tan freds i tan boirosos: ja comença

l’oblit, lluny de nosaltres no existim.

Són uns dies feliços.

Amb el vent sense sostre i el mar fred,

i l’abandó del poble. Ser feliç,

sempre ha estat una cosa molt estranya.

Cançó de bressol

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,

d’aquell saxo soprano

del teu germà al consol de Montjuïc

t’acompanyi durant l’eternitat

pels camins que tan bé coneix la música.

Dorm, Joana.

I si pot ser no oblidis els teus anys

en el niu que has deixat dins de nosaltres.

Envellirem guardant tots els colors

que van lluir als teus ulls.

Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,

tot està il·luminat pel teu somriure.

És un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.

L’espera

Tantes coses et troben a faltar.

Cada dia està ple d’instants que esperen

les mans petites que, tantes vegades,

van agafar les meves.

Ens hem d’acostumar a la teva absència.

Ja ha passat un estiu sense els teus ulls

i el mar també s’hi haurà d’acostumar.

El teu carrer, durant molt temps encara,

esperarà davant la porta,

pacient, els teus passos.

No se’n cansarà mai perquè, esperar,

ningú no ho fa tan bé com un carrer.

I jo sóc ple d’aquesta voluntat

de ser tocat per tu, mirat per tu.

I que em diguis què fer amb la meva vida,

mentre els dies de pluja o de cels blaus

ja estan organitzant la soledat.

Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig

Moments estel·lars de la humanitat ( Sternstuden der Menschheit)
de Stefan Zweig

Traducció de Maria Pous
Data original de publicació: 1927
Editorial: Quaderns Crema

“Cap artista no és ininterrompudament artista les vint-i-quatre hores del dia. Totes les obres essencials i duradores les assoleix en els pocs i extraordinaris moments d’inspiració. De la mateixa manera, la història, que admirem com la més gran poeta i actriu de tots els temps, tampoc no crea constantment. En aquest <<misteriós taller de Déu>>, tal com Goethe va anomenar respectuosament la història, gran part del que s’hi esdevé també és irrellevant i quotidià. Aquí també, com en tots els àmbits de l’art i de la vida, els moments sublims i inoblidables són poc freqüents. La majoria de vegades la història, com una cronista, es limita a enllaçar, indiferent i tenaç, baula rere baula, un fet rere un altre, fins a formar aquesta immensa cadena que s’estén al llarg de milers d’anys, perquè tot canvi requereix un temps de preparació i qualsevol esdeveniment autèntic, un procés. Es necessiten els milions de persones d’un poble perquè neixi un sol geni, han de passar milions d’inútils hores universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, un moment estel·lar de la humanitat.

Però quan en l’art neix un geni, perdurarà al llarg dels temps; quan s’esdevé un d’aquests moment universals resulta decisiu durant segles i segles. Així com l’electricitat de tota l’atmosfera s’acumula a la punta d’un parallamps, en aquest espai i en un brevíssim espai de temps, es concentra una enorme quantitat d’esdeveniments. Els fets que normalment se succeeixen els uns als altres amb lentitud, ara es comprimeixen en aquest únic instant que tot ho determina i tot ho decideix. Un únic sí, un únic no, un massa aviat o un massa tard fan que aquest moment sigui irrevocable per a centenars de generacions i determinen la vida d’un sol individu, d’un poble sencer i fins el destí de tota la humanitat.

Aquests moments fatídics, d’una gran càrrega dramàtica, en els quals una decisió que perdurarà per sempre més es concentra en una sola data, en una única hora i sovint en només un minut, són rars tant en la vida d’un individu com en el curs de la història. En aquest llibre he intentat evocar alguns d’aquest moments estel·lars –els he anomenat així perquè, resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat- de diferents èpoques i regions. En cap cas he utilitzat la invenció per suavitzar o intensificar la veritat psicològics dels esdeveniments interns o externs perquè, en aquests sublims instants de creació perfecta, la història no necessita que l’ajudin. Allà on veritablement regna com a poeta i dramaturga, cap escriptor no ha d’intentar superar-la.”

Pròleg de l'autor

Castillos de cartón, Almudena Grandes

Castillos de cartón
d'Almudena Grandes

Data original de publicació: 2004
Editorial: Tusquets

“… y quise confundir el riesgo con la arrogancia, la ambición con la locura, el placer con el vicio, el amor con el cálculo, la suerte con la desgracia.”

Un Murakami a la castellana: ritme àgil i ràpid, mesclat amb un to poètic abundant i una melodia, tant en la trama com en el llenguatge, que permet una lectura fluida i sense interrupcions. Fet que des del meu punt de vista treu intensitat i rellevància a alguns moments de la novel·la. Ja que aquesta rapidesa que ens atorga l’autora fa que alguns detalls, amagats entre la fugacitat de les comes, s’agafi amb irrellevància i passi de llarg, en aquesta frenètica història que sens presenta.

Però com tot llibre es pot (re)llegir al cap d’un temps i apreciar des d’una òptica diferent. Les històries depenen del moment en que les llegeixes i la proximitat que tinguin amb els teus records. I de la pressa que et posis i de les ganes que tinguis. Forma part del joc i de la màgia. Es part del tracte que un dia, sense voler, sense ser-ne conscients, vam firmar, ajaguts en una taula de fusta, al fons d’una habitació mal il·luminada. Es pura casualitat i forma part de la història. Son inseparables i aquí l’autor no hi pot fer res.

Pel que fa la trama, des de la primera a l’última pàgina Almudena Grandes ens apropa una història d’amor intensa. Jugant amb la imperfecció del dos i amb l’impossibilitat del tres, trena una història suau de tres joves estudiants: la Jose, el Jaime i el Marcos. Tres personalitats diferents que es creuen i conviuen una tragèdia apassionant. Pàgines plenes de sexe, d’art i creació, de mort i d’amor. Una història bonica amb un sabor amarg. Plena de la carnalitat de la joventut i d’aquella utopia en la que sempre s’ha de somniar. Ritmes diferents, maneres de fer diferents i un denominador comú: un amor i els seu record, com sempre, estrany i deformat. Que acabarà formant part de la memòria dels personatges, essent així aquell quimèric museu de formes inconstants, aquell munt de miralls trencats, com diria Borges.

                    

“[...] había recuperado la memoria, el recuerdo de otra vida mejor y verdadera, una cama grande, un balcón soleado, el olor del aguarrás y de tres cuerpos sudorosos, el humo de hachís, el ruido de los besos, de la risa. Y mi memoria decidió que las dos estábamos tan cansadas que no volveríamos a trabajar nunca más.
     Había sido demasiado amor, tanto como el que yo podía dar, más del que me convenía.
      Fue demasiado amor. Y luego, nada.”