1Q84: Sota la pell de la memòria

La pell és l’òrgan que actua com a barrera protectora del cos. Protegeix l’organisme i l’aïlla del medi que l’envolta. El seu gruix varia entre dos i quatre mil·límetres. I el seu pes ronda els cinc quilos. Quan la pell es trenca surt sang. Tots els glòbuls vermells acudeixen a la ferida i lluiten, desesperadament, per suturar-la. Al cap d’uns dies la sang es converteix en crosta. I amb el temps la crosta es converteix en una taca enmig de la pell que la rodeja. Això,ja no canvia mai. Al cap dels anys continua allà. Formant part de la pell.

Amb la fina capa que cobreix la memòria es repeteix el mateix procés. L’únic que canvia és que la crosta, després que la sang hagi suturat, desapareix. Ningú no hi pot veure cap taca. Només queda el record. I només queda per a qui l’ha patit, sota la pell de la seva memòria.

A 1Q84, Murakami ens presenta, novament, personatges ferits. Aquest cop, però ─a diferència de Tòquio Blues o Kafka a la platja─, exposa el tema de les sectes. Sectes que intenten extreure dels caps de les persones els circuits que els deixen pensar per elles mateixes; ferint, irreparablement, les seves vides.

Aomame és, juntament amb Tengo, el personatge principal de 1Q84. Ella és filla dels membres d’una comunitat religiosa, de la qual no la deixen sortir. Cada diumenge hi ha d’anar. Amb la seva mare i sense cap amic. La seva infantesa està esquinçada pel fanatisme d’aquest grup tancat i, quan n’intenta sortir i ho aconsegueix, l’organisme es clou hermèticament com una petxina, deixant-la abocada al món, indefensa i perduda. Amb una mare que no li dirigeix més la paraula i en un terra que desapareix sota els seus peus. Aquesta és la ferida que Aomame arrossegarà durant molt temps. Ells, els habitants de la petxina, podran desentendre-se’n, però ella, víctima desterrada, no ho podrà oblidar mai. ‹‹Els perpetradors poden racionalitzar els seus actes adduint qualsevol motiu que els convingui i oblidar-se’n després. Poden apartar la vista d’allò que no volen veure. Però les víctimes no poden oblidar. No poden mirar cap a una altra banda. La memòria es transmet de pares a fills. El món, Aomame, és una lluita eterna entre una memòria i una memòria oposada››.

Així, sense més alternatives, els personatges de les novel·les del japonès, i Aomame a 1Q84, s’amaguen del món. En un racó perdut, en una habitació fosca i solitària. El món els fa mal. Busquen una lluna paral·lela, més petita i d’un color distorsionat; un lloc a part, una metàfora que els tranquil·litzi. No pretenen gaire més. Així, tot va bé. Les nits els abracen. I es desperten quan el cor de la civilització batega silenciós. Així, la memòria no els molesta. Així, la memòria no els fa mal. Així, encara que sigui dins dels llibres, poden viure tranquils. 

Murakami, que no s’allunya gaire de la tragèdia grega, llença quasi sempre una pedra al llac de la memòria d’un personatge i deixa que les esferes que es desprenen en impactar amb l’aigua, rebotin en la seva vida. De vegades no narra aquesta hamartia (error tràgic). Es limita a exposar les hamartemas (conseqüències de l’hamartia), i a deixar que la vida del personatge avanci. Aquest és el cas d’Aomame.  

No és que hi hagi persones ferides i d’altres que no ho estan. No cal haver estat víctima directa en el passat. De vegades només cal escoltar el silenci del món i  veure, que, per més que cridis a l’univers, només retornarà l’eco.

Clark, Guim Tió

Per això Murakami crea 1Q84: un món amb dues llunes, un món a part que només veuen alguns. Un món que, sense ser-ho, és el Tòquio de l’any 1984. I aprofita la vigorosa metàfora dels dos móns paral·lels per qüestionar la realitat, el temps i, en definitiva, l’estranyesa de tot plegat. Recorrent a la seva estimadíssima ficció ─que és el seu propi món paral·lel, el seu 1Q84─, acaba arrossegant personatges i lectors cap a un llac on l’aigua està tranquil·la; on les onades són suaus ─sense deixar de ser onades─, i on tots els navegants són deixebles d’una violència invisible. 

[Publicat a la revista Hac d'hac, nº7]
[Il·lustració: Clark, de Guim Tió; per veure bloc, aquí]

Cinc anys, cinc llibres

Enguany, més aviat, aquest juliol, l'editorial labutxaca fa cinc anys. Per aquest motiu, buscant una manera d'agraïr-ho, he procurat, a partir de la meva experiència amb llibres d'aquest grup, trobar fragments, de cinc llibres diferents, que a mi em van agradar. No he seguit cap criteri especial; m'he limitat a remenar i a triar.  

Age of Iron (L'edat de ferro)

de J. M. Coetzee

Traducció de: Dolors Udina

Fecha original de publicación: 2007

Editorial: labutxaca

"Començo a entendre el veritable significat de l'abraçada. Abraçem per ser abraçats. Abracem els nostres fills per agombolar-nos en els braços del futur, per traspassar més enllà de la mort, per ser transportats. Així és com era quan t'abraçava, sempre. Tenim fills per tal que ells ens facin de mare. Veritats casolanes, la veritat d'una mare: des d'ara fins al final, això és tot el que sentiràs de mi."

"«¿I a mi què?» Quan estic d'aquesta mena d'humor sóc capaç de posar una mà de fusta del pa i tallar-me-la sense pensar-hi més. ¿Què m'importa aquest cos que m'ha traït? Em miro la mà i només hi veig una eina, un ganxo, una cosa per agafar altres coses. I aquestes cames, aquestes xanques graponeres i lletges: ¿per què les he de portar sempre amb mi? ¿Per què me les he d'endur al llit nit rere nit i ficar-les sota els llençols, i ficar-hi també els braços, més amunt, a prop de la cara, i jeure senses dormir en tot aquell apilonament? L'abdomen també, amb el seu gloc-gloc apagat, i el cor bategant, bategant: ¿per què? ¿Què tenen a veure amb mi?"

Der Zauberberg (La muntanya màgica)

de Thomas Mann

Traducció de: Carme Gala

Fecha original de publicación: 2007

Editorial: labutxaca

"Joachim, doncs, no participava gaire del gaudir musical, i l'aromàtic esbarjo del tabac també li era aliè; tret d'això, jeia a la seva gondula tan ben recollit com ell, resguardat i exempt de servei. El dia tocava a la fi, per avui s'havia acabat tot, un estava segur que ja no passaria res més, ja no hi haurien més emocions, no es provocaria cap acceleració exagerada als músculs del cor. Però al mateix temps un estava segur que demà tot això toprnaria a començar, amb tota la probabilitat que resultava de la situació cenyida, favorable i regular. I aquesta doble garantia era d'allò més plaent, i amb la música i el sabor retrobat del Maria Mancini feia que Hans Castorp, durant la cura de repòs vespertina, se sentís en un estat realment venturós."

Noruwei no mori (Tòquio Blues)

de Haruki Murakami

Traducció de: Albert Nolla

Fecha original de publicación: 2007

Editorial: labutxaca

"─ ¿L'amor perfecte?

─ No, no demano tant. El que vull és l'egoisme. L'egoisme perfecte. Com si ara et dic que vull un pastís de maduixes i tu ho deixes tot per anar-me'l a comprar. Tornes extenuat, sense alè, i me'l dónes: «Té, Midori, el pastís de maduixes». Llavors jo l'agafo i dic «Psè... Ja no el vull», i el llenço per la finestra. El que vull és això.

─ Diria que no té res a veure amb l'amor ─vaig dir desconcertat.

─ I tant que sí! El que passa és que no ho entens ─va dir ella─. Hi ha vegades que per les noies no hi ha res més important que això.

─ ¿Que poder llençar pastissos de maduixa per la finestra?

─ Exacte. I llavors voldria que el noi em digués que s'ha equivocat. «Ja ho entenc, Midori. Hauria hagut de veure que ja no voldries el pastís de maduixes. Sóc més inútil i més insensible que una caguerada d'ase. Perquè em perdonis t'aniré a comprar una altra cosa. ¿Què vols? ¿Una mousse de xocolata? ¿Un pastís de formatge?».

─ ¿I llavors què?

─ Doncs llavors li tornaria tot l'amor que m'ha demostrat."

Dans le café de la jeunesse perdue 

(En el café de la joventud perduda)

de Patrick Modiano

Traducció de: Joan Casas

Fecha original de publicación: 2010

Editorial: labutxaca

"Prou que m'he adonat que s'ho creia. És l'avantatge de tenir vint anys més que els altres: ignoren el teu passat. I encara que et facin distretament quatre preguntes sobre què ha estat la teva vida fins aleshores, t'ho pots inventar tot. Una vida nova. No aniran pas a comprovar-ho. A mesura que la vas explicant, aquesta vida imaginària, grans bufades d'aire fresc travessesn aquell racó resclosit on feia temps que t'ofegaves. Una finestra s'obre sobtadament, les persianes espateguen amb el vent dels grans espais. Tornes a tenir, davant teu, el futur."

 Tots els poemes (1975-2010) 

de Joan Margarit

Fecha original de publicación: 2011

Editorial: labutxaca

NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL

Ha arribat aquest temps

que la vida perduda no fa mal,

que la luxúria és un llum inútil

i l'enveja s'oblida. És un temps

de pèrdues prudents i necessàries,

no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.

És ara quan l'amor

coicideix a la fi amb la intel·ligència.

No era lluny ni difícil.

És un temps que només em deixa l'horitzó

com a mesura de la soledat.

El temps de la tristesa protectora.

"No era lluny ni difícil. Ja és aquí aquest temps, que no és el meu, en el qual visc amb una barreja agredolça de proximitat i distància. Sento com l'entorn se'm va fent estrany. Ja no reconec alguns valors i conductes que avui són habituals. Els paissatges canvien massa de pressa. No, aquest temps no és el meu, però és ara quan, en bona part gràcies a la poesia, sento unes ràfegas d'alegria tranquil·la que anys enrere desconeixia. No era lluny aquesta edat en què ningú dubta a considerar-me vell, encara que amb unes precaucions que em fan somriure, ja que són degudes a l'absurda mala premsa que té aquesta paraula, sobretot quan és un substantiu. Tampoc era difícil fer-me càrrec amb naturalitat, amb complaença fins i tot, d'alguns sentiments dels quals la joventud sol fer esforços per allunyar-se o defensar-se. La soledad i la tristesa, per exemple. Penso que l'assumpció d'aquests sentiments és com un mecanisme de rellotgeria que la vida va activant per siutuar la mort en un horitzó familiar." 

1Q84, Haruki Murakami

1Q84 Libros 1 y 2 (1Q84 vols. 1 y 2)

de Haruki Murakami

Traducción de: Gabriel Álvarez Martínez

Fecha original de publicación: 2009

Editorial: Tusquets Ediciones

‹‹Cuando se hace algo así, el paisaje cotidiano tal vez parezca un poco diferente al de siempre. A mí me ha pasado. Pero no se deje engañar por las apariencias. Realidad no hay más que una››.

1Q84. Resuenan de fondo ecos orwellianos. Pero no es más que una excusa: un juego lingüístico y fonético para, a lo largo del libro, cuestionar la realidad. Lo que conocemos como realidad.

La realidad es una cosa muy extraña. Muchos factores afectan y determinan el momento concreto del presente, lo que llamamos realidad. Que yo esté aquí delante de un ordenador escribiendo cosas acerca de un libro es extraño. Que ustedes lo lean y que todo esto sea real aún lo es más. Depende de muchas cosas. En primer lugar: que se hayan dado las circunstancias. Yo nací, hace un tiempo. Vosotros también. Aprendimos a leer, aprendimos a escribir. Nos compramos un ordenador, se hizo internet, hubo alguien que creo los blogs, y nosotros, hoy, aquí, coincidimos, sin vernos, en un texto. “Aomame frunció el ceño durante un rato. ‹‹ A mi alrededor no dejan de ocurrir cosas extrañas. El mundo avanza a su capricho, a mis espaldas. Es como si estuviera jugando a que, en cuanto yo cierro los ojos, todo se mueve.” Pero hablar de una cosa tan compleja como la realidad y todo lo que se abarca en ella es difícil. Así que Murakami ilustra, con su queridísima ficción (su metáfora más audaz) un mundo con dos lunas. “Desde antes de que el ser humano hubiera adquirido el fuego, las herramientas y el lenguaje, la Luna siempre había sido su aliada. A veces había iluminado el mundo en las tinieblas, como una lámpara caída del cielo, y había mitigado el miedo de la gente. Sus fases habían proporcionado al ser humano la noción del tiempo. Parecía que el sentimiento de agradecimiento hacía la compasión desinteresada de la Luna estaba fuertemente arraigado en los genes de la especie humana, incluso ahora que las tinieblas habían sido expulsadas de casi todos lados. Como una cálida memoria colectiva.” Pero parece que no todos los personajes de esta historia vean una sola luna. Tengo y Aomame, las dos vías de tren por las que avanza el relato, en algún momento descubren que hay dos lunas. “Otra luna flotando en un rincón del cielo, a poca distancia de la Luna”. ¿Es entonces este mundo real? ¿Ven todas las personas esas dos lunas en el cielo? Y de aquí nace 1Q84. Un mundo paralelo. Un mundo que transcurre, sin transcurrir de modo igual, en 1984. En Tokio. O no. Como en la rueda de la vida que hay en el Tíbet. Al girar, los sentimientos y los valores suben y bajan, se hunden en la oscuridad y se iluminan.

“−Estamos en 1984 y esto es Tokio, Japón.

−Ojalá pudiera afirmarlo con tanta seguridad como tú.

¡Qué raro!− exclamo Ayumi, riendo−. Ahora mismo, ¿no eres capaz de afirmar o de convencerte de un hecho tan obvio?”

“Toda la novela sigue la forma de El clave bien temperado de Bach, dos ciclos de preludios y fugas compuestos en todas las tonalidades mayores y menores de la gama cromática. Cada libro de esa obra, como el mío, tiene 24 partes. Alterno la historia de la chica, la del chico, la chica, el chico... de modo absolutamente simétrico. Cada pequeño fragmento puede leerse por sí solo y el conjunto aspira a contener todos los elementos de nuestro mundo actual. Tenía que ser una estructura repetitiva e ir variando la intensidad en cada capítulo” dijo Murakami en una entrevista a La Vanguardia. En uno de ellos, habla del tiempo. “El tiempo transcurre de manera irregular”. El tiempo, como la música, como la poesía, transcurre a trompicones. A veces es intenso y pasa sin que nos demos cuenta. Otras, en cambio, lento como un domingo de lluvia. “Tengo sabía que el tiempo transcurre de manera irregular. En su origen es uniforme, pero, cuando se consume, se transforma en algo irregular. Ciertos periodos de tiempo son terriblemente largos y pesados; otros, breves y ligeros. Y, a veces, el orden de los acontecimientos se altera y, en los momentos críticos, incluso desaparece. También se le añade lo que no debería añadírsele. Al regular el tiempo a su capricho, la gente quizá regule su propia razón de ser. En otras palabras, al realizar esas operaciones, logran conservar a duras penas la cordura. Si tuvieran que aceptar el tiempo vivido de manera uniforme y secuencial, sus mentes no podrían soportarlo. Sus vidas serían igual que una tortura. Así pensaba Tengo.”

También en 1Q84 hay la esencia de Murakami. Hay aquellos personajes heridos e imperfectos, que viven apartados de los cánones y de los tópicos. Luchan con su memoria y sus recuerdos. Intuyen y avanzan de manera irregular. Aparece, sin verse, las paredes de la infancia, aquellas estelas que quedaron sepultadas en la inocencia del niño. Y, tanto Aomame como Tengo, luchan por reconocer sus efectos. Tengo era un niño prodigio en matemáticas y cada domingo acompañaba a su padre a trabajar. Su madre había muerto, o eso le habían dicho. Aomame, educada en una familia perteneciente a una secta religiosa, abandonó  a sus padres para crecer sin los muros de la religión. Ella también tenía que ir, los domingos, a una Asociación de Testigos con sus padres. Tampoco hacía lo que los niños normales hacen un domingo.

Y es que Murakami aprovecha el libro para presentar la realidad de las sectas. Para evidenciar al hombre vacío de T. S. Eliot, dominado por el Gran Hermano de Orwell. Esos elementos que nos envuelven. Y como bien se comenta en un momento de la cabeza: “Extraen de las cabezas de la gente el circuito que les permite pensar por sí mismos. Es el mismo mundo que el que George Orwell describió en su novela. Pero, como ya sabrás, no son pocos los que buscan por propia voluntad ese estado de muerte cerebral, ya que no hay duda de que así es más cómodo. No necesitan devanarse los sesos con complicaciones; sólo tienen que obedecer lo que les dicen los de arriba. Nunca se quedaran sin un medio de subsistencia.”

Y todo con la excursión musical y de referencias literarias a las que Murakami nos tiene acostumbrados. Seguro que algo quiere decirnos con la Sinfonietta de Janácket que aparece a lo largo de la obra. Con el parecido a la obra de 1984 de Orwell. Con este fragmento en que hablan de Chéjov:

“−Chéjov dijo una vez –comentó Tamaru levantándose lentamente−: ‹‹Cuando en una historia aparece un arma de fuego, ésta deberá ser disparada››.

− ¿Qué quiere decir?

Tamaru se levantó para colocarse frente a Aomame y le habló. El era unos centímetros más alto.

−Que no debe utilizarse un accesorio innecesario en medio de una historia, si aparece una pistola, en algún momento de la historia es necesario dispararla. Chéjov prefería escribir obras desprovistas de florituras inútiles.

Aomame estiró de las mangas de su vestido y se echó el bolso bandolero al hombro.

−Entonces, eso es lo que te preocupa: que si surge una pistola quiere decir, sin lugar a dudas, en un momento dado va a ser disparada.

−Visto des de la perspectiva de Chéjov.

−Y por eso preferirías no tener que conseguirme un arma.

−Es peligroso e ilegal. Y además Chéjóv es un autor en el que puedo confiar.

−Pero esto no es una historia, sino el mundo real.

Tamaru entronó los ojos y miró fijamente a la cara de Aomame. Luego abrió poco a poco la boca.

−¡Quién sabe!”

Kafka a la platja, Haruki Murakami

KAFKA A LA PLATJA ( Umibe no Kafuka)
de Haruki Murakami
Traduida per Albert Nolla
Data original de publicació: 2002

Haruki Murakami és un tipus curiós. O no tant. Depèn de com es miri. Ell diu que té por a convertir-se en una celebritat. I que té pocs amics dins del gremi a Japó. A mi, personalment, és un tipus que em cau bé. Clar que sí, prou esnobisme i més intimitat. Això és el que necessitem. Ser com volem ser. En llibertat. A la nostre manera. Lluny dels que ell, en la seva obra Kafka a la platja, descriu, agafant de manera encertadíssima l'home buit de T.S. Eliot, de la següent manera:


"Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer als altres […]
Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes , els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides […]
Però els caps quadrats i els intolerants que no tenen imaginació són com paràsits que modifiquen l'organisme receptor, canvien de forma i no es moren mai. No hi ha res a fer. I jo no en tinc cap ganes de que n'entri cap aquí […] "Kafka a la platja ha estat una delícia. Un constant passeig per la prosa poètica de Murakami. Un regal per tots els sentits. Per l'oïda, amb l’inseparable viatge musical que novament Murakami ens ha regalat. I per l'intel•lecte. Amb una mescla de filosofia i ficció. Amb personatges estrambòtics, anodins, i alhora excepcionalment seductors.


Són dos històries paral•leles. En Nakata, un vellet que pot parlar amb els gats i que està marcat per un accident d'infància. I en Kafka Tamura, un jovenet de 15 anys, solitari i ordenat, però amb un esperit aventurer que el durà molt lluny. Un noi que viurà el mite d'Èdip actualitzat, que s'enamorarà i coneixerà gent que el marcaran.


Però clar, tot el que puc dir és poc. Em falten adjectius i em falten recursos. Prefereixo que vosaltres obriu “la pedra d'entrada” i que descobriu “que el món és una metàfora”.