dilluns, 19 de desembre del 2011

Joana, Joan Margarit

Joana
de Joan Margarit
Data original de publicació: 2002
Editorial: Proa


Recordo, molt vagament, sense tenir-ne detalls, ni recordar quin llibre en concret, un personatge de Haruki Murakami que parlava de la mort. Deia que la mort era quelcom constant. Inseparable de la vida. Que moríem constantment, que el fet de viure era una mort constant. Que no calia esperar fins la mort definitiva per conèixer la mort. Amb el temps se’ns van morint parts nostres i ens anem regenerant. La mort dona espai a la vida. I m’agradaria quedar-me amb aquesta idea, em va semblar interessant. De fet, Joan Margarit, a Joana, parla d’alguna cosa semblant.

"[...] A la Joana li agradava escoltar-me recitar els seus poemes, els que durant aquests anys vaig anar escrivint per parlar d’ella. Ara li ofereixo aquest llibre, que és, també, seu, però que mai no sentirà recitar. Són els poemes escrits durant els seus últims vuit mesos. Necessito tancar aquest temps per retrobar, si és possible, la Joana d’abans. Mentre moria ens deia: Sóc feliç. I des de la mort continua fent-nos sentir el seu consol."
Fragment del pròleg de Joana
A continuació he escollit tres poemes:


La felicitat

La tramuntana està escombrant el mar,
llis i argentat vora la platja,
bullint l’escuma a l’horitzó,
com si el pinzell del vent pintés el quadre
del port, el mar la costa, la botiga
solitària que obre tot l’hivern.
Les gavines planegen amb les ales
com falç immòbils que s’emmotllen,
indiferents, segures, a les ràfegues.
Però a la nit s’esborra tot: els pocs,
dèbils fanals escolten els xiulets
del vent que espanta les finestres cegues.

Els tres en el petit apartament,
com una gàbia damunt del mar,
sentim els vidres colpejats amb sorra
i aigua de mar tota la nit.
Hem vingut per estar junts, més sols.
Els llocs familiars són tan absents, tan freds i tan boirosos: ja comença
l’oblit, lluny de nosaltres no existim.
Són uns dies feliços.
Amb el vent sense sostre i el mar fred,
i l’abandó del poble. Ser feliç,
sempre ha estat una cosa molt estranya.


Cançó de bressol

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il·luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.


L’espera

Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar.
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig


Moments estel·lars de la humanitat ( Sternstuden der Menschheit)
de Stefan Zweig
Traducció de Maria Pous
Data original de publicació: 1927
Editorial: Quaderns Crema




“Cap artista no és ininterrompudament artista les vint-i-quatre hores del dia. Totes les obres essencials i duradores les assoleix en els pocs i extraordinaris moments d’inspiració. De la mateixa manera, la història, que admirem com la més gran poeta i actriu de tots els temps, tampoc no crea constantment. En aquest <<misteriós taller de Déu>>, tal com Goethe va anomenar respectuosament la història, gran part del que s’hi esdevé també és irrellevant i quotidià. Aquí també, com en tots els àmbits de l’art i de la vida, els moments sublims i inoblidables són poc freqüents. La majoria de vegades la història, com una cronista, es limita a enllaçar, indiferent i tenaç, baula rere baula, un fet rere un altre, fins a formar aquesta immensa cadena que s’estén al llarg de milers d’anys, perquè tot canvi requereix un temps de preparació i qualsevol esdeveniment autèntic, un procés. Es necessiten els milions de persones d’un poble perquè neixi un sol geni, han de passar milions d’inútils hores universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, un moment estel·lar de la humanitat.
Però quan en l’art neix un geni, perdurarà al llarg dels temps; quan s’esdevé un d’aquests moment universals resulta decisiu durant segles i segles. Així com l’electricitat de tota l’atmosfera s’acumula a la punta d’un parallamps, en aquest espai i en un brevíssim espai de temps, es concentra una enorme quantitat d’esdeveniments. Els fets que normalment se succeeixen els uns als altres amb lentitud, ara es comprimeixen en aquest únic instant que tot ho determina i tot ho decideix. Un únic sí, un únic no, un massa aviat o un massa tard fan que aquest moment sigui irrevocable per a centenars de generacions i determinen la vida d’un sol individu, d’un poble sencer i fins el destí de tota la humanitat.
Aquests moments fatídics, d’una gran càrrega dramàtica, en els quals una decisió que perdurarà per sempre més es concentra en una sola data, en una única hora i sovint en només un minut, són rars tant en la vida d’un individu com en el curs de la història. En aquest llibre he intentat evocar alguns d’aquest moments estel·lars –els he anomenat així perquè, resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat- de diferents èpoques i regions. En cap cas he utilitzat la invenció per suavitzar o intensificar la veritat psicològics dels esdeveniments interns o externs perquè, en aquests sublims instants de creació perfecta, la història no necessita que l’ajudin. Allà on veritablement regna com a poeta i dramaturga, cap escriptor no ha d’intentar superar-la.”
Pròleg de l'autor

dijous, 15 de desembre del 2011

Castillos de cartón, Almudena Grandes

Castillos de cartón
d'Almudena Grandes
Data original de publicació: 2004
Editorial: Tusquets


“… y quise confundir el riesgo con la arrogancia, la ambición con la locura, el placer con el vicio, el amor con el cálculo, la suerte con la desgracia.”

Un Murakami a la castellana: ritme àgil i ràpid, mesclat amb un to poètic abundant i una melodia, tant en la trama com en el llenguatge, que permet una lectura fluida i sense interrupcions. Fet que des del meu punt de vista treu intensitat i rellevància a alguns moments de la novel·la. Ja que aquesta rapidesa que ens atorga l’autora fa que alguns detalls, amagats entre la fugacitat de les comes, s’agafi amb irrellevància i passi de llarg, en aquesta frenètica història que sens presenta.

Però com tot llibre es pot (re)llegir al cap d’un temps i apreciar des d’una òptica diferent. Les històries depenen del moment en que les llegeixes i la proximitat que tinguin amb els teus records. I de la pressa que et posis i de les ganes que tinguis. Forma part del joc i de la màgia. Es part del tracte que un dia, sense voler, sense ser-ne conscients, vam firmar, ajaguts en una taula de fusta, al fons d’una habitació mal il·luminada. Es pura casualitat i forma part de la història. Son inseparables i aquí l’autor no hi pot fer res.

Pel que fa la trama, des de la primera a l’última pàgina Almudena Grandes ens apropa una història d’amor intensa. Jugant amb la imperfecció del dos i amb l’impossibilitat del tres, trena una història suau de tres joves estudiants: la Jose, el Jaime i el Marcos. Tres personalitats diferents que es creuen i conviuen una tragèdia apassionant. Pàgines plenes de sexe, d’art i creació, de mort i d’amor. Una història bonica amb un sabor amarg. Plena de la carnalitat de la joventut i d’aquella utopia en la que sempre s’ha de somniar. Ritmes diferents, maneres de fer diferents i un denominador comú: un amor i els seu record, com sempre, estrany i deformat. Que acabarà formant part de la memòria dels personatges, essent així aquell quimèric museu de formes inconstants, aquell munt de miralls trencats, com diria Borges.

                    
“[...] había recuperado la memoria, el recuerdo de otra vida mejor y verdadera, una cama grande, un balcón soleado, el olor del aguarrás y de tres cuerpos sudorosos, el humo de hachís, el ruido de los besos, de la risa. Y mi memoria decidió que las dos estábamos tan cansadas que no volveríamos a trabajar nunca más.
     Había sido demasiado amor, tanto como el que yo podía dar, más del que me convenía.
      Fue demasiado amor. Y luego, nada.”

divendres, 9 de desembre del 2011

Libertad, Jonathan Franzen


Libertad (Freedom)
de Jonathan Franzen
Traducció de Isabel Ferrer
Data original de publicació: 2010
Editorial: Salamandra

 “En general creo que solo debemos leer libros que nos muerdan y nos arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos obliga a despertarnos como un mazazo en el cráneo, ¿para qué molestarnos en leerlo? ¿Para qué nos haga felices, como dices tú? Cielo santo, ¡Seríamos igualmente felices si no tuviéramos ningún libro! Los libros que nos hacen felices podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la muerte de alguien que queríamos más que a nosotros mismos, libros que nos hagan sentirnos desterrados a las junglas más remotas, lejos de toda presencia humana, algo parecido al suicidio. Un libro, tiene que ser el hacha para el mar helado que llevamos dentro.”
Franz Kafka
.
Recordo el dia que vaig comprar-me el llibre. Va ser passar per davant d’una llibreria i va ser inevitable, tant que n’havia sentit a parlar, tantes ganes que tenia des de feia temps, que vaig entrar i no em va fer falta buscar gaire. Estava allà, com si fes temps que m’esperés, a l’apartat de novetats. Vaig pagar, me’l van posar a una bossa i me’l vaig endur a casa. Uns dies després, quan vaig tenir temps suficient per mirar-me’l amb calma, el vaig començar. I ara, un parell de mesos després ja torno al record que em queda de la primera pàgina:

La noticia sobre Walter Berglund no apareció en la prensa local –Patty y él se habían trasladado a Washington dos años antes, y en Sant Paul ya no contaban para nadie-, pero la aristocracia urbana de Ramsey Hill no era tan leal a su Ciudad como para privarse de leer el New York Times.”
De que parla Freedom? Sincerament aquesta pregunta, quan me la fan, de sobte, quan dic que m’estic llegint un llibre, la detesto. Casi sempre em quedo bloquejat i no se que dir. Realment no se que explicar. Però ara, després d’haver-hi pensat i d’haver repassat les anotacions que vaig anar deixant, alguna cosa podria dir.

Freedom és un anàlisi precís d’allò invisible que passa pel cap d’un narrador.  Un narrador que ens narra una història circular, la història inacabable de les famílies. Una prototípica família americana, amb un pare i dos fills. El pare, Walter Berglund, i la mare, Patty Berglund, formen part d’una nova classe creixent del mig oest americà, pioners en la recuperació d’un barri degradat.  Tenen fills  i aquest creixen, tenen amics i aquests segueixen, tenen un passat i aquest, inevitablement, també segueix allà. Constant, bategant sota les seves vides. De manera intermitent, però allà.

Al llarg de la novel·la aquesta família que Franzen agafa com a eix central evoluciona a través de varies dècades, fins arribar a un final (o un tornar a començar) tant inesperat com agradable. Al més estil Tolstoi, ens revela, com bé diu un crític de La Republica “la seva fe profunda en els sentiments i en la capacitat humana per millorar davant del dolor i les penalitats. I aquest és, sens dubte, el llegat, crucial per Franzen, de Tolstoi”.

Franzen, hereter i creador, també mama de Kafka. I des d’ell i passant per molts altres, es reinventa un estil singular i propi. Amb un llenguatge eficaç i directe, ple d’adjectius esgarrifosament encertats, com Kafka, i dotant d’un significat més profund, més abstracte, i més complex, les petites capsules definitòries que apareixen al llarg de la novel·la. Perquè en definitiva, (mal)sintetitzant molt, el que fa Franzen, amb la seva profunda intel·ligència moral, és il·luminar, amb el poder poètic i revelador del llenguatge, un oceà profund que creiem nostre. Dota, com tants grans artistes, d’un nou significat una realitat que havíem, innocentment, acceptat com a real. Com eterna. I aquest estil kafkianitzat, tant propi de la narrativa del segle XX, i sembla ser que tota la que vingui després, retrunyeix al llarg de les pàgines del llibre. Retrunyeix i torna alterat, amb un so més purificat i amb una melodia més alegre. Perquè al final, en comparació a Kafka, Franzen dota d’una visió més esperançadora, menys amenaçadora i més segura.

Però Freedom, amb aquest títol tan ampli, tan complex, tan inabordable, tan polèmic, tan necessari, tan humà, tantes vegades malmès, no es limita a una moral més aviat psicològica, de les relacions entre persones. També traspassa aquesta frontera i entra, sense por, en una crítica, també moral, també del que fer(o no)fer de les persones, de la societat i nació americana. A l’era Bush, a les invasions constants i permanents, a la contaminació, a la reestructuració que han fet el humans al planeta terra, a l’extinció d’animals, a la política, als demòcrates i als republicans, a les classes, i al caos, total i absolut, que envolta aquets país.

I aquest narrador que crea Franzen, que com una àliga observa des de les altures, entra i surt quan vol. Juga amb la distància i amb la proximitat. Penetra en la complicada ment de les persones, en els personatges i en les seves vides. Aquesta àliga és Jonathan Franzen, que amb la seva ploma inesgotable, bessa tinta per tot i per tothom. Passeja per la solitud, l’abandó i la frustració, per la fràgil sensació de família i d’unitat. S’obliga a comprendre i no a jutjar, com deia Camus, tot passejant per la dissimulada bellesa que Franzen, com també deia Camus, s’ha forjat en aquest anar i venir entre ell i els demés.

I malgrat les delícies al llegir-lo hagin estat infinites, i seguiran essent encara més infinites,  m’agradaria destacar un trosset d’aquest formós oceà que Franzen ens ha deixat, per sempre, en el retrovisor de la nostra memòria.

“No parpadeaba. Aún se advertía en su mirada algo casi mortecino, algo muy remoto. Parecía traspasarlo con la vista y ver más allá de él, el espacio frío del futuro en el que no tardarían en estar los dos muertos, la nada a la que habían accedido ya Lalitha y la madre y el padre de Walter, y sin embargo lo miraba a los ojos, devolviéndole la mirada antes de que fuera demasiado tarde, antes de que esa conexión entre la vida y lo que venía después de la vida se perdiera, y eso le permitió ver toda la vileza que había dentro de él, todos los odios de dos mil noches solitarias, mientras los dos seguían en contacto con el vacío en que la suma de todo lo que habían dicho o hecho alguna vez, todo el dolor que habían infringido, toda la alegría que habían compartido, pesarían menos que la pluma más insignificante flotando en el viento.
            -Soy yo- dijo ella-. Sólo yo.
            -Lo sé- dijo él, y la besó.”




Tot plegat, evoca l'oceà, inmens, inavastable...




Richard Hawley-The ocean