Thomas Mann y el tiempo (II)

¿Puede narrarse el tiempo, el tiempo en sí mismo, por sí mismo y como tal? No, eso sería en verdad una empresa absurda. Una narración en la que se dijera: ‹‹El tiempo transcurría, se esfumaba, el tiempo fluía›› y así sucesivamente… Ningún hombre en su sano juicio consideraría algo así como un relato. Sería, poco más o menos, como si se pretendiese mantener febrilmente una única nota, o un único acorde durante una hora y eso se hiciera pasar por música. La narración se parece a la música en que se desarrolla en el tiempo, ‹‹llena el tiempo de elementos con sentido››, lo ‹‹subdivide›› y con ello crea la sensación de que ‹‹pasa algo››, por citar, con la piedad melancólica que se concede a las palabras de los difuntos, las expresiones que solía utilizar el buen Joachim: palabras que se llevo el tiempo hace ya mucho… de hecho, no sabemos si el lector es claramente consciente del tiempo a que se remontan. El tiempo es el elemento de la narración, como también es el elemento de la vida; está indisolublemente unido a ella, como a los cuerpos en el espacio. El tiempo es también un elemento de la música, que como tal mide y estructura el tiempo, lo convierte en algo precioso que se nos hace muy breve, en lo que, como ya se ha dicho, se asemeja a la narración, que igualmente (y a diferencia de la obra plástica, que se hace patente de una manera inmediata y sólo está unida al tiempo en tanto que es un cuerpo) no es más que una sucesión de elementos en el tiempo, pues es imposible presentarla de otro modo que no sea en forma de desarrollo y necesita recurrir al tiempo, incluso que intentase estar completa y cerrada en cada instante.

Estas son cosas evidentes. Pero no es menos obvio que existe una diferencia entre la narración y la música. El elemento temporal de la música no es más que un fragmento del tiempo humano y terrenal en el que ésta se vierte para exaltar y ennoblecer al hombre hasta un punto indescriptible. Por el contrario, la narración comprende dos tipos diferentes de tiempo. En primer lugar, su propio tiempo, el tiempo musical y real que determina su desarrollo y su existencia; en segundo, el tiempo de su contenido, que se presenta siempre en perspectiva, pudiendo ser la perspectiva tan sumamente distinta en cada caso que el tiempo imaginario de la narración puede desde coincidir por completo con su tiempo musical hasta estar a años luz de distancia el uno del otro.

La montaña mágica, Thomas Mann 

Thomas Mann y el tiempo (I)

¡Oh, mar! Estamos lejos de ti mientras narramos, pero te dedicamos nuestros pensamientos y nuestro amor al evocarte y en voz alta para que estés presente en nuestra historia, como lo has estado siempre y como lo estarás siempre, en secreto. ¡Desierto arrullado por el mar, bajo el gris pálido del cielo, lleno de áspera humedad, cuyo sabor a sal perdura en nuestros labios! Caminamos sobre un suelo que se hunde ligeramente, salpicado de algas y pequeñas conchas, los oídos ensordecidos por el viento, ese viento grandioso, generoso y suave que recorre el espacio libremente, sin trabas ni rodeos, y que aturde dulcemente nuestra mente; caminamos, caminamos y vemos lenguas de espuma del mar que avanzan y se retiran de nuevo y nos mojan los pies. El oleaje hierve, luminoso y brusco, las olas se atropellan entre murmullos al romper en la orilla, aquí y allá y en los bancos de arena de alta mar; y ese fragor del mar confuso y cadencioso y omnipresente cierra nuestros oídos a cualquier voz que venga de este mundo. Profunda satisfacción… Olvido consciente… ¡Cerremos los ojos al abrigo de la eternidad! No, ¡mira! Allá lejos, en la lontananza verde grisácea salpicada de espuma que pierde en el horizonte haciéndose cada vez más pequeña se divisa una vela… ¿Allá lejos? ¿Qué significa ‹‹allá lejos››? ¿Cómo de lejos? ¿Cómo de cerca? No lo sabes. El vértigo te impide juzgarlo. Para decir a qué distancia está ese barco de la orilla tendrías que saber cuál es su tamaño. ¿Es pequeño y está cerca o es grande y está lejos? Nuestra mirada se pierde en la incertidumbre, pues no tenemos órganos ni sentidos que nos proporcionen referencias sobre el espacio… Caminamos, caminamos. ¿Desde cuándo? ¿Hasta dónde? ¿Qué sabemos? Nada cambia  nuestro paso; el ‹‹allá lejos›› es igual que el ‹‹aquí››; ‹‹ahora›› igual que ‹‹antes›› y que ‹‹después››, el tiempo se ahoga en la monotonía infinita del espacio, el movimiento de un punto al otro ya no es movimiento… y donde no hay movimiento no hay tiempo. 

La montaña mágica, Thomas Mann

Cinc anys, cinc llibres

Enguany, més aviat, aquest juliol, l'editorial labutxaca fa cinc anys. Per aquest motiu, buscant una manera d'agraïr-ho, he procurat, a partir de la meva experiència amb llibres d'aquest grup, trobar fragments, de cinc llibres diferents, que a mi em van agradar. No he seguit cap criteri especial; m'he limitat a remenar i a triar.  

Age of Iron (L'edat de ferro)

de J. M. Coetzee

Traducció de: Dolors Udina

Fecha original de publicación: 2007

Editorial: labutxaca

"Començo a entendre el veritable significat de l'abraçada. Abraçem per ser abraçats. Abracem els nostres fills per agombolar-nos en els braços del futur, per traspassar més enllà de la mort, per ser transportats. Així és com era quan t'abraçava, sempre. Tenim fills per tal que ells ens facin de mare. Veritats casolanes, la veritat d'una mare: des d'ara fins al final, això és tot el que sentiràs de mi."

"«¿I a mi què?» Quan estic d'aquesta mena d'humor sóc capaç de posar una mà de fusta del pa i tallar-me-la sense pensar-hi més. ¿Què m'importa aquest cos que m'ha traït? Em miro la mà i només hi veig una eina, un ganxo, una cosa per agafar altres coses. I aquestes cames, aquestes xanques graponeres i lletges: ¿per què les he de portar sempre amb mi? ¿Per què me les he d'endur al llit nit rere nit i ficar-les sota els llençols, i ficar-hi també els braços, més amunt, a prop de la cara, i jeure senses dormir en tot aquell apilonament? L'abdomen també, amb el seu gloc-gloc apagat, i el cor bategant, bategant: ¿per què? ¿Què tenen a veure amb mi?"

Der Zauberberg (La muntanya màgica)

de Thomas Mann

Traducció de: Carme Gala

Fecha original de publicación: 2007

Editorial: labutxaca

"Joachim, doncs, no participava gaire del gaudir musical, i l'aromàtic esbarjo del tabac també li era aliè; tret d'això, jeia a la seva gondula tan ben recollit com ell, resguardat i exempt de servei. El dia tocava a la fi, per avui s'havia acabat tot, un estava segur que ja no passaria res més, ja no hi haurien més emocions, no es provocaria cap acceleració exagerada als músculs del cor. Però al mateix temps un estava segur que demà tot això toprnaria a començar, amb tota la probabilitat que resultava de la situació cenyida, favorable i regular. I aquesta doble garantia era d'allò més plaent, i amb la música i el sabor retrobat del Maria Mancini feia que Hans Castorp, durant la cura de repòs vespertina, se sentís en un estat realment venturós."

Noruwei no mori (Tòquio Blues)

de Haruki Murakami

Traducció de: Albert Nolla

Fecha original de publicación: 2007

Editorial: labutxaca

"─ ¿L'amor perfecte?

─ No, no demano tant. El que vull és l'egoisme. L'egoisme perfecte. Com si ara et dic que vull un pastís de maduixes i tu ho deixes tot per anar-me'l a comprar. Tornes extenuat, sense alè, i me'l dónes: «Té, Midori, el pastís de maduixes». Llavors jo l'agafo i dic «Psè... Ja no el vull», i el llenço per la finestra. El que vull és això.

─ Diria que no té res a veure amb l'amor ─vaig dir desconcertat.

─ I tant que sí! El que passa és que no ho entens ─va dir ella─. Hi ha vegades que per les noies no hi ha res més important que això.

─ ¿Que poder llençar pastissos de maduixa per la finestra?

─ Exacte. I llavors voldria que el noi em digués que s'ha equivocat. «Ja ho entenc, Midori. Hauria hagut de veure que ja no voldries el pastís de maduixes. Sóc més inútil i més insensible que una caguerada d'ase. Perquè em perdonis t'aniré a comprar una altra cosa. ¿Què vols? ¿Una mousse de xocolata? ¿Un pastís de formatge?».

─ ¿I llavors què?

─ Doncs llavors li tornaria tot l'amor que m'ha demostrat."

Dans le café de la jeunesse perdue 

(En el café de la joventud perduda)

de Patrick Modiano

Traducció de: Joan Casas

Fecha original de publicación: 2010

Editorial: labutxaca

"Prou que m'he adonat que s'ho creia. És l'avantatge de tenir vint anys més que els altres: ignoren el teu passat. I encara que et facin distretament quatre preguntes sobre què ha estat la teva vida fins aleshores, t'ho pots inventar tot. Una vida nova. No aniran pas a comprovar-ho. A mesura que la vas explicant, aquesta vida imaginària, grans bufades d'aire fresc travessesn aquell racó resclosit on feia temps que t'ofegaves. Una finestra s'obre sobtadament, les persianes espateguen amb el vent dels grans espais. Tornes a tenir, davant teu, el futur."

 Tots els poemes (1975-2010) 

de Joan Margarit

Fecha original de publicación: 2011

Editorial: labutxaca

NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL

Ha arribat aquest temps

que la vida perduda no fa mal,

que la luxúria és un llum inútil

i l'enveja s'oblida. És un temps

de pèrdues prudents i necessàries,

no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.

És ara quan l'amor

coicideix a la fi amb la intel·ligència.

No era lluny ni difícil.

És un temps que només em deixa l'horitzó

com a mesura de la soledat.

El temps de la tristesa protectora.

"No era lluny ni difícil. Ja és aquí aquest temps, que no és el meu, en el qual visc amb una barreja agredolça de proximitat i distància. Sento com l'entorn se'm va fent estrany. Ja no reconec alguns valors i conductes que avui són habituals. Els paissatges canvien massa de pressa. No, aquest temps no és el meu, però és ara quan, en bona part gràcies a la poesia, sento unes ràfegas d'alegria tranquil·la que anys enrere desconeixia. No era lluny aquesta edat en què ningú dubta a considerar-me vell, encara que amb unes precaucions que em fan somriure, ja que són degudes a l'absurda mala premsa que té aquesta paraula, sobretot quan és un substantiu. Tampoc era difícil fer-me càrrec amb naturalitat, amb complaença fins i tot, d'alguns sentiments dels quals la joventud sol fer esforços per allunyar-se o defensar-se. La soledad i la tristesa, per exemple. Penso que l'assumpció d'aquests sentiments és com un mecanisme de rellotgeria que la vida va activant per siutuar la mort en un horitzó familiar."