dimarts, 10 d’abril de 2012

Sukkwan Island, David Vann


Sukkwan Island
de David Vann
Traducció de: Francesc Rovira
Fecha original de publicación: 2008
Editorial: Labutxaca

QUAN els pares de David Vann es van divorciar el van fer decidir: o anar a viure amb el pare, en una illa salvatge al sud d’Alaska, o anar a viure amb la mare i la germana, on tenia l’escola i els amics. Ell, va escollir viure amb la mare i la germana; i el pare, obstinat en marxar a Sukkwan Island (illa real i salvatge al sud d’Alaska), se’n hi va anar. Al cap de dues setmanes el pare es suïcidà. Swkkwan Island és, doncs, una extensió imaginària d’aquella decisió. L’altre cara de la moneda.  El què hauria pogut passar si David Vann hagués decidit anar viure amb el seu pare. Dient això, em ve una fragment de El arte de la novela de Milan Kundera: “La novela no examina la realidad, sino la existencia. Y la existencia no es lo que ya ha ocurrido, la existencia es el campo de las posibilidades humanas, todo aquello que es capaz. Los novelistas perfilan el mapa de la existencia descubriendo tal o cual posibilidad humana. Pero una vez más: existir quiere decir: ‹‹ser-en-el-mundo››. Hay que comprender como posibilidades tanto al personaje como su mundo”. Sukkwan Island és, doncs, la possibilitat d’una situació humana. Amb uns personatges i un món.

L’INICI: en Roy, el Fill, i en Jim, el Pare, recent arribats a un indret apartat de tot i envoltat d’aigua. De temperatures gèlides i de paisatges verges. “Per un instant, en Roy va tenir la sensació d’arribar a una terra encantada, a un indret que no podia ser real”. Allà, els personatges hi estan atrapats. Com en un ascensor en el que t’has quedat tancat amb algú i et veus, inevitablement, obligat a tenir un tracte. A Swkkwan Island, però, aquestes persones que es queden tancades són Pare i Fill. Ambdós en un espai destinat a ells i a la seva relació, es troben en un cul de sac. On ja Kafka, on ja Sartre, on ja moltíssimes persones, s’hi han trobat. Kafka a la seva Carta al pare, explicava que les persones, durant el transcurs de la vida, havien de pujar esglaons. En canvi ell, no podia. Tenia un gran esglaó, igual d’alt que tots els petits esglaons que havien de pujar els altres; i, encara que ell només tingués un esglaó, aquest li resultava impossible de pujar: el seu pare. Sartre en canvi, que veia la figura del pare com un sostre, va dir temps després que se li morís: des de llavors he pogut créixer lliurament. I Roy, empresonat a l’illa, s’haurà d’enfrontar al seu pare: a la figura del Pare; a totes els parapets i murs que creixen, i a tots els fantasmes i limitacions que s’emanen, més enllà del cos que porta el nom de Jim. L’illa, a demés, es convertirà en un lloc confús, on Jim i Roy s’igualen i on de vegades es perden jerarquies; on Roy dubte del guia i descobreix, amarga i tràgicament, que la pregunta que li feia al seu pare “I després, què?”, no té resposta. És un silenci que omple el buit o un tret de pistola que ressona al mig del mar.

LA CULPABILITAT que sentiria Roy si no acompanyés al seu Pare a Sukkwan Island és el què l’empeny. Malgrat no voler, malgrat saber que el seu pare no li farà més cas ni l’estimarà més, i, malgrat en el fons, saber que no canviarà res, decideix anar-hi. “Tenia la sensació que en tot allò hi havia un no sé què d’inevitable; que, en el fons, no tenia elecció” diu Roy. Aquest no sé què és la culpa. La culpa que engendra el Pare a en Roy. Jim és un home depressiu, que fuig i que no pot fer res més. Que arrossega problemes i que intenta, frustradament, buscar una vida nova en un lloc nou: Sukkwan Island.
En aquesta recerca desesperada del pare per trobar una vida allunyada del passat, en Jim, arrossega el seu fill amb ell. “L’aventura del seu pare no tenia ni cap ni peus. Començava a semblar que potser senzillament no havia estat capaç de pensar cap altra manera de viure millor que aquella. O sigui que tot allò no era sinó un pla de contingència, i en Roy també formava part d’aquella enorme desesperació que el seu pare arrossegava arreu on anava”. Fet que desemboca en un desenllaç tràgic que arrossega, al Pare, a un reconeixement amarg del que, fins llavors, havien intentat amagar. Del que, fins llavors, havia desitjat fugir.

LLIBRE amb aires de Cormac McCarthy. Un llibre gris. Amarg. Fred. Com el clima de l’illa, com les fulles mortes que s’acumulen sota la neu, o com el vent que mou l’aigua que rodeja els personatges. Dividit amb dos parts. Ben ordenat. En una primera part on observes impacient, on t’angoixes; que lliga amb una segona part on el Pare reconeix el seu fracàs i el perquè de tot plegat: “I va saber en aquell instant que en Roy l’havia estimat i que amb allò n’hi hauria hagut d’haver prou. Senzillament, no havia entès res prou a temps”.