dimecres, 7 de març de 2012

Trilogia de Nova York, Paul Auster

Trilogia de Nova York (The New York Triology)
de Paul Auster
Traducción de: Joan Sellent
Fecha original de publicación: 1985
EditorialLabutxaca



 “Un paraigua no és simplement una cosa, sinó una cosa que realitza una funció. Dit d’una altra manera: expressa la voluntat del home. Si ens parem a rumiar-ho, tots els objectes són semblants al paraigua en tant que realitzen una funció. Un llapis és per escriure, una sabata és per posar-se-la, un cotxe és per conduir-lo. Però ara jo pregunto: què passa si una cosa deixa de realitzar la seva funció? És encara la mateixa cosa, o a passat a ser-ne una altra? Si el paraigua li estripem la tela, continua sent un paraigua? Obrim les barnilles, ens el posem sobre el cap, caminem sota la pluja i quedem xops. Se’n pot continuar dient un paraigua, d’aquest objecte? En general, la gent bé ho fa. A tot estirar diran que és un paraigua espatllat. Per mi això és un greu error, i la font de tots els nostres problemes. Si ja no pot realitzar la seva funció, el paraigua ha deixat de ser un paraigua. Pot ser que recordi un paraigua, potser que abans hagués estat un paraigua, però ara s’ha convertit en una altra cosa. En canvi la paraula continua sent la mateixa. Per tant, ja no pot expressar la cosa. És imprecisa; és falsa; amaga la cosa que hauria de  revelar. I, si no podem ni designar un objecte quotidià i corrent que portem a la mà, com podem pretendre de parlar de les coses que ens incumbeixen de debò? Fins que no puguem començar a incorporar la noció de canvi a les paraules que fem servir, continuarem perduts.”
El llenguatge representa la realitat? O millorant la pregunta: pot el llenguatge representar la realitat? No és ja en certa manera una ficció explicar  la realitat a través del llenguatge? No és el llenguatge la primera capa de ficció que cobreix la realitat? 

No ens ha d’estranyar que ja se’ns presenti aquest conflicte original, que neix en el llenguatge, entre la realitat i la ficció. Trilogia de Nova York és, en molts sentits, una turmenta de jocs constant entre realitat i ficció. I parlar d’aquest conflicte original entre lo real i lo no real implica parlar d’aquesta primera separació que es dona amb el naixement del llenguatge.  Sigui ficció o sigui real, el llenguatge és la matèria prima de l’escriptor. Com diu Jesús Tuson : “Els materials de la poesia, els que el poeta té al seu abast, no són els colors; són els noms dels colors. Tampoc fa servir el marbre; sinó el nom del marbre i els adjectius del marbre. (...) El poeta estat feliçment condemnat a viure del llenguatge i en el llenguatge: ficció humana d’un món que en estat pur ens és aliè.”

Així doncs, com ja s’ha anticipat: Trilogia de Nova York intenta atrapar el lector en la confusió entre lo real i lo no real. Per això hi ha un giny a Cervantes i al seu Don Quixot, llibre que Paul Auster diu llegir un cop a l’any com a mínim. Sobretot en el primer llibre dels tres que conformen l’obra: La ciutat de vidre.

 “─ És molt senzill. Cervantes, com deu recordar, s’escarrassa per a convèncer al lector que ell no l’ha escrit”.
I Auster com Cervantes, en aquest primer llibre La ciutat de vidre, s’escarrassa per a confondre el lector i per fer-li creure (a través d’un astut joc de narradors) que ell no ha escrit la història. De fet, ell es situa dins la història: és un personatge, com qualsevol altre. Situa el que és real pel lector (l’autor) en el que és ficció (el relat). I és que en els tres relats que conformen Triologia de Nova York hi ha una constant: confondre el lector i jugar, sense parar, amb la realitat i la ficció. La ficció i la realitat s’entremesclen. Es perd de vista el món real i no s’està segur de res. La ficció es filtra amb capes que pretenen semblar reals. Juga amb la falsa versemblança i amb els incomptables canvis de punts de vista i de narrador. No se sap qui diu què. No se sap qui és el detectiu: si el protagonista o el mateix lector, que perdut, busca pistes per seguir el relat. I no és casualitat que Daniel Quinn, protagonista principal d’aquest primer relat dugui les mateixes inicials que Don Quixot. De cap manera.

Però aquest confusió entre realitat i ficció, entre qui narra i entre qui és observat, segueix i s’aguditza a Fantasmes, el segon relat del llibre. En aquest, un detectiu rep l’encàrrec de vigilar a una persona. Blue, el que en principi és el detectiu es situa en un apartament just al davant de l’apartament de Black (persona que ha de ser espiada). Per tant només estan separats per un carrer, el carrer Orange. I a demés qui ha encarregat a Blue espiar a Black es diu White. En fi, tot i tothom te noms de color. Al llarg del relat els papers s’intercanvien: el detectiu passa ser l’espiat, i el que havia fet l’encàrrec sembla que no existeix. I com el blau del cel al matí es canvia pel negre de la nit, els narradors en un joc d’enganys i de ficció, s’intercanvien els papers. Portant al lector al límit que separa la ficció de la no-ficció: allà on la realitat i la imaginació, el record i la memòria, semblen perdre les fronteres. 

“Especular, del mot llatí speculatus que vol dir espiar, observar, i es relaciona amb la paraula speculum que vol dir mirall o vidre que reflecteix. Perquè, espiant Black a l’altra banda del carrer, és com si Blue contemplés un mirall i, en lloc de limitar-se a vigilar una altra persona, s’adona que també es vigila ell mateix”
I això no té a veure amb la feina que fa un escriptor quan crea personatges? No és potser l’escriptor un detectiu que espia els personatges que habiten en el seu imaginari?

L’últim factor que m’agradaria destacar és l’atzar. L’atzar mou els tres relats. Per atzar tres trucs equivocats inicien el relat de la La ciutat de vidre. Per atzar Blue, a Fantasmes, descobreix que la seva dona li és infidel. I per atzar, a L’habitació tancada, dues persones es coneixen quan eren criatures i encara no sabien ni enraonar.

Perquè, encara que sembli mentida, hi ha poques coses més reals que l’atzar.