dijous, 15 de novembre de 2012

La meravellosa vida dels escriptors

NINA És un món meravellós. Si sabés com l’envejo!! El destí de les persones és ben diferent. N’hi ha que arrosseguen la seva existència avorrida i insignificant, totes s’assemblen entre elles, totes són infelices. I n’hi ha d’altres, com vostè, per exemple, i vostè n’és una entre un milió, a qui el destí a disposat una vida interessant, lluminosa, plena de sentit... Vostè és feliç... 
TRIGORIN Jo? (Arronsa les espatlles.) Hm... Em parla de la fama, de la felicitat, d’una vida lluminosa i interessant, però per a mi totes aquestes paraules precioses, i perdoni’m, són el mateix que la melmelada que mai no em menjo. Vostè és molt jove i molt generosa. 
NINA La seva vida és meravellosa! 
TRIGORIN Però que hi troba, de tan fantàstic? (Mira el rellotge.) Me n’he d’anar a escriure. Disculpi’m, però no tinc temps... (Riu) M’ha trepitjat a l’ull de poll, com se sol dir, i per això em poso nerviós i m’irrito una mica. Però parlem-ne tanmateix. Parlem de la meva vida meravellosa i lluminosa... A veure, per on comencem? (Després de rumiar-s’ho una mica:) De vegades hi ha imatges que se t’imposen, com quan una persona, de dia i de nit, constantment, pensa en la lluna, per exemple. Jo també tinc la meva lluna, de dia i de nit em turmenta la mateixa idea fixa: he d’escriure, he d’escriure, he de... Quan acabo una novel·la, no sé per quina raó, ja n’he d’escriure una altra, i després una altra, i després de la tercera la quarta... Escric sense parar, com el galop d’un correu, i no ho puc fer de cap més manera. Què hi ha de meravellós i de lluminós en això, li pregunto? Oh, quina vida més salvatge! Ara estic amb vostè, em sento emocionat, però en cap moment no deixo de recordar que m’espera una novel·la inacabada. Veig un núvol que sembla un piano, penso: ho hauria d’aprofitar en algun conte, i escriure que passava un núvol que semblava un piano. Se sent olor d’heliotropi, ràpidament ho enregistro: una olor melosa, colors de mig dol, aprofitar-ho per a la descripció d’una tarda d’estiu. Copso cada frase, cada paraula, de vostè i meva, i tinc pressa per emmagatzemar totes i cadascuna d’aquestes frases i paraules al meu rebost literari: algun dia em faran servei! Quan he enllestit la feina me’n vaig corrent al teatre o a pescar; seria el moment de descansar i d’oblidar-ho tot, però no, al meu cap ja es comença a moure una mena de bala de canó de ferro, feixuga: un argument nou. I ja sento l’atracció de la taula, i he de córrer un altre cop a escriure i a escriure. I així sempre, sempre, i no em deixo en pau a mi mateix, i m’adono que consumeixo la meva vida, que per a la mel que donaré a uns llunyans desconeguts, ara recullo el pol·len de les meves millors flors, que arrenco aquestes flors i en trepitjo les arrels. Això no és estar boig? Els meus parents i coneguts, em tracten com si fos una persona sana? ‹‹Què està escrivint? Quin altre regalet ens farà?››. Sempre el mateix, i el mateix, i a mi em sembla que aquesta atenció dels desconeguts, els elogis i l’admiració, que tot això és mentida, que m’enganyen com si fos un malalt, i de vegades tinc por que m’encalcin, que m’agafin i que se m’enduguin al manicomi, com a en Propríxin. En aquells anys, als millors anys de la joventut, quan jo començava, la meva vida d’escriptor era un turment constant. Un escriptor petit, sobretot que no té sort, se sent maldestre, inhàbil, innecessari. Té els nervis en tensió, mig desfets, no pot deixar de rodar prop de la gent que tenen a veure amb la literatura i l’art, sense ser reconegut, sense que ningú li faci cas, sempre amb por de mirar obertament i de fit a fit, com un jugador apassionat que no té diners. Jo no coneixia el meu lector, pero no sé per què, a la meva imaginació, el veia poc amigable i desconfiat. Tenia por del públic, m’inspirava temor, i cada vegada que em tocava presentar una obra al teatre em semblava que els morenos estaven a punt d’atacar-me i que els rossos se sentien fredament indiferents. Oh, allò era horrorós! Era un turment!
La gavina, Anton P. Txèhov