─Vine─ va dir ella─, que ara ens concedirem una mica de llibertat i una mica de moviment.
I dient això va tocar el mur amb la seva vareta de comandament blanca i prima, que jo ja coneixia: tot aquell soterrani fastigós va desaparèixer a l’acte, i nosaltres dos ens vam trobar en una pista de gel o de vidre, llisa, oberta i serpentejant. Lliscàvem com si duguéssim posats uns patins meravellosos, i alhora ballàvem, perquè la pista s’elevava i s’enfonsava sota els nostres peus com una onada. Era deliciós. Mai no havia vist una cosa així, i vaig cridar d’alegria: ‹‹És fantàstic›› I damunt nostre titil·laven les estrelles en un cel que─cosa estranya─era tot d’un blau pàl·lid i fosc al mateix temps, i la lluna, brillant de manera sobrenatural, no ens treia l’ull de sobre, als patinadors.
─Això és la llibertat─ va dir la professora─, una mena de cosa hivernal que no es pot resistir gaire temps. Has de bellugar-te sempre, tal com ho fem nosaltres; en la llibertat s’ha de ballar. És freda i bonica, però guarda’t molt d’enamorar-te’n. Després, només faries que entristir-te, perquè tan sols et pots estar als paratges de la llibertat uns instants, no pas més. Nosaltres dos, ja fa massa estona que som aquí. Mira com es torna a dissoldre a poc a poc, la pista meravellosa sobre la qual planem. Si obres els ulls, podràs veure com mor la llibertat, ara. En el futur, encara se t’oferirà més vegades aquest espectacle esfereïdor.
Jakob von Gunten, Robert Walser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada