Sobre la verdad y la mentira, Friederich Nietzsche

Sobre verdad y mentira en sentido extramoral 

( Über Wahrheit und Lüge im aussermoralischen Sinne )

de Friederich Nietzsche

Traducció de Teresa Orduña y Luis Ml. Valdés

Data original de publicació: 1873 (1903)

Editorial: Tecnos

Amb el fragment de ‹‹Sobre la verdad y la mentira en sentido extramoral›› el filòsof alemany (dic filòsof per fer-ho fàcil) dedica la primera de les dos seccions a fer una crítica al llenguatge i a la idea de veritat. I acaba tancant, amb el mateix ritme desenfrenat  −com una turmenta d’imatges, de metàfores, i de jocs de significat− fent una crítica a les cel·les de conceptes, on els humans guarden la veritat. I al fals ordre, a la falsa unitat, enmig d’un univers caòtic i inconnex, on només l’art, confonent-se amb un somni, arriba, de tant en tant, a desmuntar aquest mur de conceptes que l’aixafa.

Si començàvem dient que Nietzsche feia, inicialment, una crítica al llenguatge i a la idea de veritat, aquí en tenim un fragment que ho exemplifica:

“ […] En un estado inicial de las cosas el individuo, en la medida en que se quiere mantener frente a los demás individuos, utiliza el intelecto y la mayor parte de las veces solamente para fingir, pero, puesto que el hombre, tanto por necesidad como por hastío, desea existir en sociedad y gregariamente, precisa de un tratado de paz y, de acuerdo con ése, procura que, al menos, desaparezca de su mundo el más grande bellum omnium contra omnes. Este tratado de paz conlleva algo que promete ser el primer paso para la consecución de ese misterioso impulso hacia la verdad. En este mismo momento se fija lo que a partir de entonces ha de ser ‹‹verdad››, es decir, se ha inventado una designación de las cosas uniformemente válida y obligatoria, y el poder legislativo del lenguaje proporciona también las primeras leyes de verdad”

I ja cap al final, pujant de to, sospitant encara més, xoquem amb un fragment en el que crítica, entre d’altres coses, l’impuls a la metàfora i els teixits de conceptes que ordenen la vida dels homes −que alhora els fa homes. Però aquesta falsa il·lusió té una escapatòria de la fortalesa dels conceptes: el mite, i sobretot, l’art.

 [...] Ese impulso hacia la construcción de metáforas, ese impulso fundamental del hombre del que no se puede prescindir ni un solo instante, pues si así se hiciese se prescindiría del hombre mismo, no queda en verdad sujeto y apenas si domado por el hecho de que con sus evanescentes productos, los conceptos, resulta construido un nuevo mundo regular y rígido que le sirve de fortaleza. Busca un nuevo campo para su actividad y otro cauce y lo encuentra en el mito y, sobre todo, en el arte. Confunde sin cesar las rúbricas y las celdas de los conceptos introduciendo de esa manera nuevas extrapolaciones, metáforas y metonimias; continuamente muestra el afán de configurar el mundo existente del hombre despierto haciéndolo tan abigarradamente irregular, tan inconsecuente, tan inconexo, tan encantador y eternamente nuevo, como lo es el mundo de los sueños. En sí, ciertamente, el hombre despierto solamente adquiere conciencia de qué está despierto por medio del rígido y regular tejido de los conceptos y, justamente por eso, cuando en alguna ocasión un tejido de conceptos es desgarrado de repente por el arte llega a creer que sueña.”

Com deia Albert Camus en El Mite de Sísif, ‹‹en els grans sentiments, i en Nietzsche i en les imatges que crea per explicar-ho n’hi ha un exemple, amaguen una significació més àmplia del què tenen consciència de dir››.

Descarregar PDF

El túnel, Ernesto Sabato

Analítico y cuestionándose hasta el último detalle, Ernesto Sábato nos presenta la historia de cómo Juan Pablo Castel asesinó a María Iribarne. En la novela, cargada de un detallismo obsesivo, nada es en vano y nada sobra sin segundas intenciones. Pablo Castel, pintor solitario, nos explica, con una estructura casi policial y con un punto de vista al estilo detectivesco, sus entramados mentales, sus preocupaciones y sus motivaciones, para finalmente, matar el único ser que entendía su pintura: María Iribarne.

Acompañado de altas dosis existencialistas, desguarnecido de palabras innecesarias, y con un punto, casi inasible, de ironía y de la crueldad que la acompaña, el autor logra desnudar algunas de las fingidas actitudes humanas. 

La soledad y la incomprensión son latentes a lo largo del texto. Y a pesar de que se nos presentan momentos con más luz que otros, aunque a veces parece divisarse en el fondo, tenuemente, una luz al final del túnel, no se logra iluminar si no un cuerpo flaco, desgastado, con los ojos hundidos, en medio de un taller, al frente de una tela, y con un pincel temblando intentando pintar. 

Entre medio de esta avalancha de imágenes y de pistas que se retoman, el amor que Castel creía sentir por María va degradándose lentamente, dando paso al dolor causado por la imposibilidad de unirse y a la frustración que esto conlleva. La vuelta a la soledad, a la incomprensión, al túnel, oscuro y solitario, se presenta más dolorosa que al principio.

El túnel busca ser un relato real, un conjunto de palabras, que buscan la verdad detrás del humo que envuelve las cosas, que trastorna, que hiere, que quema, y que deja ver, nuevamente, el caos que nos oprime des de dentro.

"[…] en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida. Y en uno de esos trozos transparentes del muro de piedra yo había visto a esa muchacha y había creído ingenuamente que venía por otro túnel paralelo al mío, cuando en realidad pertenecía al ancho mundo, al mundo sin límites de los que no viven en túneles; y quizá se había acercado por curiosidad a una de mis extrañas ventanas y había entrevisto el espectáculo de mi insalvable soledad, o le había intrigado el lenguaje mudo, la clave de mi cuadro."

Y leyendo esta novela, uno se da cuenta que el detective y el asesino son la misma persona. Personajes encerrados en un mismo túnel.

 El túnel

de Ernesto Sabato

Data original de publicació: 1948

Editorial: Seix Barral

ENTREVISTA A ERNESTO SABATO, "A FONDO" (1977). Aquí

Una dona difícil, John Irving

Una dona difícil (A widow for one year)

de John Irving

Traducció d'Ernest Riera

Data original de publicació: 1998

Editorial: Edicions 62

Una dona difícil és un tríptic de la vida de Ruth Cole. La novel·la es fragmenta temporalment en tres moments cronològics de la vida de Ruth i repassa, minuciosament, l’esdevenir de la seva persona. El personatge no mostra cohesió ni coherència. Contràriament, Ruth se’ns presenta com un personatge contradictori i enigmàtic. Però seria un error i una mentida dir que la novel·la només parla de Ruth. Seria una novel·la molt avorrida, no? La novel·la genera relacions entre personatges molt definits i psicològicament molt treballats. Aquests amb la seva particular manera de sofrir el món, i amb les diverses edats i moments vitals en que se’ns presenten, són utilitzats per Irving i donen al relat una frescor constant, variant ininterrompudament el punt de vista ja que cada personatge i cada moment en que el trobem determinen la seva manera de veure les coses. D’aquesta manera, amb la paciència que requereix treballar el llenguatge i modelar personatges, es podria dir que l’autor aprofita el personatge de Ruth Cole per envoltar-lo de situacions i d’atmosferes, de personatges i de sentiments, de records i de projeccions futures.

Una dona difícil és una novel·la d’escriptors, per a escriptors i per amants de l’ofici d’escriure. Es un apropament intel·ligent al món de les novel·les, al com s’incuben, a l’intima relació entre memòria i imaginació, i a la vida de l’escriptor/a. Per a mi, Una dona difícil ha estat més d’una novel·la i més d’una història. El pare de Ruth, per posar un exemple, és un escriptor famós, d’històries curtes per a nens. Aquestes històries són incloses dins del llibre i juguen, com una metàfora més, en el desenvolupament de l’argument principal. Arriben moments en els que es confonen els escrits dels protagonistes amb els escrits que escriuen els protagonista de l’escrit d’un dels personatges. Per no dir que es confonen amb l’argument principal de la novel·la en sí. Però aquests elements meta novel·lístics que es van infiltrant doten la història (principal) d’un sentit més ampli.

El fet que en la novel·la els protagonistes són o acaben essent escriptors (més bons o més dolents) se’ns porta –a nosaltres, els lectors− constantment a reflexions sobre l’escriptura. Es parla de la mirada narrativa. D’anar pel carrer com a narrador, observant amb delicadesa cada paraula que s’amaga darrera de les coses. “Volia absorbir una quantitat tan gran com fos possible dels detalls que constituïen aquell preciós xicot holandès”. Del jocs entre l’imaginació i la memòria, de l’incapacitat d’anar més enllà d’allò autobiogràfic, de l’escriptura com a redempció, de l’escriptura com a escapatòria, de la escriptura com a esperança. Cada personatge, cada escriptor i la seva intrínseca necessitat d’escriure, desenvolupen la seva manera d’escriure, els seus motius per escriure.

Perquè al final, com diu Todorov, el problema del realisme literari no es el de la veracitat, sinó el de la versemblança. Ha de semblar real, no té perquè ser-ho. En relació a això hi ha un moment en que Ruth, la protagonista, s’ho planteja:

“Les novel·les no eren discussions, ni debats; una història funcionava, o no funcionava, pels seus propis merits. ¿Quina importància tenia que aquell detall semblés real o imaginari? El més important era que el detall semblés real, i que fos absolutament el millor detall possible en aquelles circumstàncies.”

Juga amb els records, amb les fotografies i amb les imatges que arrosseguem els humans al llarg de la vida. De la superació d’aquetes imatges (si és possible) i del control que s’ha de tenir dels records i de la malenconia per poder viure el present i projectar el futur. La història gira entorn dels fantasmes dels dos germans morts de Ruth. La casa o ells vivien, les infinites fotografies d’ells que empaperen les parets, la tristor, l’abandó per la por a la responsabilitat d’estimar, el temps com a coixí, l’aïllament, el sofriment que causa l’impotència, els estats de malenconia permanent... Tot va passant, perquè el temps no s’atura mai, i tot va quedant al record, tot es va acumulant, i al final, acaben convivint juntament el record amb el present i el futur.

I en certa manera, Una dona difícil és un joc amb el pas del temps.  El temps canvia les coses, i no s’hi pot fer res. El record arriba un punt en que el temps el desgasta i el distorsiona a poc a poc. A partir de llavors, aquest record ingràvid, es pot modelar al gust de cadascú, a les necessitats de cadascú. I quan el record es converteix en aquest tros de fang humit −i això només passa amb temps, amb molt de temps a vegades− et pots imaginar el record i viure més tranquil. Però abans, tota persona que ha patit, com Ruth l’abandó d’una mare o la carrega de dos germans morts, o com Marion (mare de Ruth) la incapacitat d’acceptar la responsabilitat d’estimar a Ruth, aquests records, mentre siguin tendres, mentre encara es divisin dolorosos, s’han de dur sota control. I s’ha de ser molt radical, sinó, pot ser perillós. Perquè al cap i a la fi, Una dona difícil, és, novament, una mostra de la fragilitat dels homes i les dones. De la fragilitat del viure. Hi ha una fragment de James Salter, dins L’última nit, que parla d’aquest enderrocament que un dia o altre ens pots enganxar:

“Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. Havia vist com se succeïen els esdeveniments, una desgràcia rere l’altra. Podia passar sense advertència prèvia. De vegades aconseguien salvar-se, però a partir de cert punt ja els era impossible. De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?”

James Salter

Ja per acabar m’agradaria afegir dos fragments curts de la novel·la, que no desvetllen l’argument de la història, però que defineixen dos idees, no noves, però sí amb una visió particular: la de John Irving en Una dona difícil:

“Van estar-se ajaguts mirant-se als ulls durant una estona que a Eddie li va semblar entrena; o si més no, hauria desitjat que no tingués final. Tota la seva vida, conservaria aquell moment com a exemple de què era l’amor. No era voler més, ni era esperar que la gent excedís el que ja havia assolit; era, senzillament, sentir-se complet. Ningú no podia merèixer sentir-se millor.”

“−Provo de veure la dona sencera−va dir Eddie a Hannah−. És clar que m’adono que és vella, però hi ha fotografies... o l’equivalent mental de les fotografies, que poden abastar la vida de qualsevol persona. Una vida sencera, vull dir. Me la puc imaginar quan era molt més jove que jo... perquè sempre hi ha gestos i expressions que són permanents, que no tenen edat. Una dona vella no es veu sempre vella, a ella mateixa, i jo tampoc. Provo de veure en ella la seva vida sencera. És tan commovedor, la vida sencera d’una persona.”