dijous, 16 de febrer del 2012

Sobre la verdad y la mentira, Friederich Nietzsche



Sobre verdad y mentira en sentido extramoral 
( Über Wahrheit und Lüge im aussermoralischen Sinne )
de Friederich Nietzsche
Traducció de Teresa Orduña y Luis Ml. Valdés
Data original de publicació: 1873 (1903)
Editorial: Tecnos


Amb el fragment de ‹‹Sobre la verdad y la mentira en sentido extramoral›› el filòsof alemany (dic filòsof per fer-ho fàcil) dedica la primera de les dos seccions a fer una crítica al llenguatge i a la idea de veritat. I acaba tancant, amb el mateix ritme desenfrenat  −com una turmenta d’imatges, de metàfores, i de jocs de significat− fent una crítica a les cel·les de conceptes, on els humans guarden la veritat. I al fals ordre, a la falsa unitat, enmig d’un univers caòtic i inconnex, on només l’art, confonent-se amb un somni, arriba, de tant en tant, a desmuntar aquest mur de conceptes que l’aixafa.

Si començàvem dient que Nietzsche feia, inicialment, una crítica al llenguatge i a la idea de veritat, aquí en tenim un fragment que ho exemplifica:

“ […] En un estado inicial de las cosas el individuo, en la medida en que se quiere mantener frente a los demás individuos, utiliza el intelecto y la mayor parte de las veces solamente para fingir, pero, puesto que el hombre, tanto por necesidad como por hastío, desea existir en sociedad y gregariamente, precisa de un tratado de paz y, de acuerdo con ése, procura que, al menos, desaparezca de su mundo el más grande bellum omnium contra omnes. Este tratado de paz conlleva algo que promete ser el primer paso para la consecución de ese misterioso impulso hacia la verdad. En este mismo momento se fija lo que a partir de entonces ha de ser ‹‹verdad››, es decir, se ha inventado una designación de las cosas uniformemente válida y obligatoria, y el poder legislativo del lenguaje proporciona también las primeras leyes de verdad”
I ja cap al final, pujant de to, sospitant encara més, xoquem amb un fragment en el que crítica, entre d’altres coses, l’impuls a la metàfora i els teixits de conceptes que ordenen la vida dels homes −que alhora els fa homes. Però aquesta falsa il·lusió té una escapatòria de la fortalesa dels conceptes: el mite, i sobretot, l’art.

 [...] Ese impulso hacia la construcción de metáforas, ese impulso fundamental del hombre del que no se puede prescindir ni un solo instante, pues si así se hiciese se prescindiría del hombre mismo, no queda en verdad sujeto y apenas si domado por el hecho de que con sus evanescentes productos, los conceptos, resulta construido un nuevo mundo regular y rígido que le sirve de fortaleza. Busca un nuevo campo para su actividad y otro cauce y lo encuentra en el mito y, sobre todo, en el arte. Confunde sin cesar las rúbricas y las celdas de los conceptos introduciendo de esa manera nuevas extrapolaciones, metáforas y metonimias; continuamente muestra el afán de configurar el mundo existente del hombre despierto haciéndolo tan abigarradamente irregular, tan inconsecuente, tan inconexo, tan encantador y eternamente nuevo, como lo es el mundo de los sueños. En sí, ciertamente, el hombre despierto solamente adquiere conciencia de qué está despierto por medio del rígido y regular tejido de los conceptos y, justamente por eso, cuando en alguna ocasión un tejido de conceptos es desgarrado de repente por el arte llega a creer que sueña.”
Com deia Albert Camus en El Mite de Sísif‹‹en els grans sentiments, i en Nietzsche i en les imatges que crea per explicar-ho n’hi ha un exemple, amaguen una significació més àmplia del què tenen consciència de dir››.


4 comentaris:

tirèsies ha dit...

...sí, noi, sí, aquest text nietzscheà (al cap i a la fi una de les tres grans genealogies del filòsof de l'etern retorn i la voluntat de poder) és una de les grans reflexions sobre la naturalesa enlluernadora, màgica, i terriblement perillosa del llenguatge, i de l'ús que n'hem fet durant segles a Occident. És en la naturalesa oblidada de l'origen del llenguatge on cal anar a trobar molts dels nostres nusos culturals, fal·làcies morals, mentides religioses, traïcions polítiques, malalties mentals... el llenguatge i el seu ús constitutiu (gairebé ontològic), com quan Plató construeix la seva arquitectura d'idees eternes en el cosmós noetós... com quan les religions, oblidant que són els homes els qui van inventar els déus, fan veure que els déus (paraules, noms) van ser els creadors dels homes... aquest ús metafísic, realista, transcendent i transcendental del llenguatge és el que Nietzsche prova de combatre, o millor encara, de desemmascarar... per a poder, així, veure una mica més lúcidament enllà de la boires...

Marc Martínez Garcia ha dit...

... qualsevol recomanació que vulguis deixar... jo, encantat. Fins aviat Francesc!

Anònim ha dit...

Deixo pocs comentaris, però només dir-te que m'agrada molt aquest bloc i que et veig llegint d'entrada a entrada!

delesparaules

Marc Martínez Garcia ha dit...

Ei, moltes gràcies, és d’agrair. Jo també segueixo delesparaules, jeje... fins aviat!