Joana, Joan Margarit

Joana

de Joan Margarit

Data original de publicació: 2002
Editorial: Proa

Recordo, molt vagament, sense tenir-ne detalls, ni recordar quin llibre en concret, un personatge de Haruki Murakami que parlava de la mort. Deia que la mort era quelcom constant. Inseparable de la vida. Que moríem constantment, que el fet de viure era una mort constant. Que no calia esperar fins la mort definitiva per conèixer la mort. Amb el temps se’ns van morint parts nostres i ens anem regenerant. La mort dona espai a la vida. I m’agradaria quedar-me amb aquesta idea, em va semblar interessant. De fet, Joan Margarit, a Joana, parla d’alguna cosa semblant.

"[...] A la Joana li agradava escoltar-me recitar els seus poemes, els que durant aquests anys vaig anar escrivint per parlar d’ella. Ara li ofereixo aquest llibre, que és, també, seu, però que mai no sentirà recitar. Són els poemes escrits durant els seus últims vuit mesos. Necessito tancar aquest temps per retrobar, si és possible, la Joana d’abans. Mentre moria ens deia: Sóc feliç. I des de la mort continua fent-nos sentir el seu consol."

Fragment del pròleg de Joana

A continuació he escollit tres poemes:

La felicitat

La tramuntana està escombrant el mar,

llis i argentat vora la platja,

bullint l’escuma a l’horitzó,

com si el pinzell del vent pintés el quadre

del port, el mar la costa, la botiga

solitària que obre tot l’hivern.

Les gavines planegen amb les ales

com falç immòbils que s’emmotllen,

indiferents, segures, a les ràfegues.

Però a la nit s’esborra tot: els pocs,

dèbils fanals escolten els xiulets

del vent que espanta les finestres cegues.

Els tres en el petit apartament,

com una gàbia damunt del mar,

sentim els vidres colpejats amb sorra

i aigua de mar tota la nit.

Hem vingut per estar junts, més sols.

Els llocs familiars són tan absents, tan freds i tan boirosos: ja comença

l’oblit, lluny de nosaltres no existim.

Són uns dies feliços.

Amb el vent sense sostre i el mar fred,

i l’abandó del poble. Ser feliç,

sempre ha estat una cosa molt estranya.

Cançó de bressol

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,

d’aquell saxo soprano

del teu germà al consol de Montjuïc

t’acompanyi durant l’eternitat

pels camins que tan bé coneix la música.

Dorm, Joana.

I si pot ser no oblidis els teus anys

en el niu que has deixat dins de nosaltres.

Envellirem guardant tots els colors

que van lluir als teus ulls.

Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,

tot està il·luminat pel teu somriure.

És un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.

L’espera

Tantes coses et troben a faltar.

Cada dia està ple d’instants que esperen

les mans petites que, tantes vegades,

van agafar les meves.

Ens hem d’acostumar a la teva absència.

Ja ha passat un estiu sense els teus ulls

i el mar també s’hi haurà d’acostumar.

El teu carrer, durant molt temps encara,

esperarà davant la porta,

pacient, els teus passos.

No se’n cansarà mai perquè, esperar,

ningú no ho fa tan bé com un carrer.

I jo sóc ple d’aquesta voluntat

de ser tocat per tu, mirat per tu.

I que em diguis què fer amb la meva vida,

mentre els dies de pluja o de cels blaus

ja estan organitzant la soledat.

Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig

Moments estel·lars de la humanitat ( Sternstuden der Menschheit)
de Stefan Zweig

Traducció de Maria Pous
Data original de publicació: 1927
Editorial: Quaderns Crema

“Cap artista no és ininterrompudament artista les vint-i-quatre hores del dia. Totes les obres essencials i duradores les assoleix en els pocs i extraordinaris moments d’inspiració. De la mateixa manera, la història, que admirem com la més gran poeta i actriu de tots els temps, tampoc no crea constantment. En aquest <<misteriós taller de Déu>>, tal com Goethe va anomenar respectuosament la història, gran part del que s’hi esdevé també és irrellevant i quotidià. Aquí també, com en tots els àmbits de l’art i de la vida, els moments sublims i inoblidables són poc freqüents. La majoria de vegades la història, com una cronista, es limita a enllaçar, indiferent i tenaç, baula rere baula, un fet rere un altre, fins a formar aquesta immensa cadena que s’estén al llarg de milers d’anys, perquè tot canvi requereix un temps de preparació i qualsevol esdeveniment autèntic, un procés. Es necessiten els milions de persones d’un poble perquè neixi un sol geni, han de passar milions d’inútils hores universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, un moment estel·lar de la humanitat.

Però quan en l’art neix un geni, perdurarà al llarg dels temps; quan s’esdevé un d’aquests moment universals resulta decisiu durant segles i segles. Així com l’electricitat de tota l’atmosfera s’acumula a la punta d’un parallamps, en aquest espai i en un brevíssim espai de temps, es concentra una enorme quantitat d’esdeveniments. Els fets que normalment se succeeixen els uns als altres amb lentitud, ara es comprimeixen en aquest únic instant que tot ho determina i tot ho decideix. Un únic sí, un únic no, un massa aviat o un massa tard fan que aquest moment sigui irrevocable per a centenars de generacions i determinen la vida d’un sol individu, d’un poble sencer i fins el destí de tota la humanitat.

Aquests moments fatídics, d’una gran càrrega dramàtica, en els quals una decisió que perdurarà per sempre més es concentra en una sola data, en una única hora i sovint en només un minut, són rars tant en la vida d’un individu com en el curs de la història. En aquest llibre he intentat evocar alguns d’aquest moments estel·lars –els he anomenat així perquè, resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat- de diferents èpoques i regions. En cap cas he utilitzat la invenció per suavitzar o intensificar la veritat psicològics dels esdeveniments interns o externs perquè, en aquests sublims instants de creació perfecta, la història no necessita que l’ajudin. Allà on veritablement regna com a poeta i dramaturga, cap escriptor no ha d’intentar superar-la.”

Pròleg de l'autor

Castillos de cartón, Almudena Grandes

Castillos de cartón
d'Almudena Grandes

Data original de publicació: 2004
Editorial: Tusquets

“… y quise confundir el riesgo con la arrogancia, la ambición con la locura, el placer con el vicio, el amor con el cálculo, la suerte con la desgracia.”

Un Murakami a la castellana: ritme àgil i ràpid, mesclat amb un to poètic abundant i una melodia, tant en la trama com en el llenguatge, que permet una lectura fluida i sense interrupcions. Fet que des del meu punt de vista treu intensitat i rellevància a alguns moments de la novel·la. Ja que aquesta rapidesa que ens atorga l’autora fa que alguns detalls, amagats entre la fugacitat de les comes, s’agafi amb irrellevància i passi de llarg, en aquesta frenètica història que sens presenta.

Però com tot llibre es pot (re)llegir al cap d’un temps i apreciar des d’una òptica diferent. Les històries depenen del moment en que les llegeixes i la proximitat que tinguin amb els teus records. I de la pressa que et posis i de les ganes que tinguis. Forma part del joc i de la màgia. Es part del tracte que un dia, sense voler, sense ser-ne conscients, vam firmar, ajaguts en una taula de fusta, al fons d’una habitació mal il·luminada. Es pura casualitat i forma part de la història. Son inseparables i aquí l’autor no hi pot fer res.

Pel que fa la trama, des de la primera a l’última pàgina Almudena Grandes ens apropa una història d’amor intensa. Jugant amb la imperfecció del dos i amb l’impossibilitat del tres, trena una història suau de tres joves estudiants: la Jose, el Jaime i el Marcos. Tres personalitats diferents que es creuen i conviuen una tragèdia apassionant. Pàgines plenes de sexe, d’art i creació, de mort i d’amor. Una història bonica amb un sabor amarg. Plena de la carnalitat de la joventut i d’aquella utopia en la que sempre s’ha de somniar. Ritmes diferents, maneres de fer diferents i un denominador comú: un amor i els seu record, com sempre, estrany i deformat. Que acabarà formant part de la memòria dels personatges, essent així aquell quimèric museu de formes inconstants, aquell munt de miralls trencats, com diria Borges.

                    

“[...] había recuperado la memoria, el recuerdo de otra vida mejor y verdadera, una cama grande, un balcón soleado, el olor del aguarrás y de tres cuerpos sudorosos, el humo de hachís, el ruido de los besos, de la risa. Y mi memoria decidió que las dos estábamos tan cansadas que no volveríamos a trabajar nunca más.
     Había sido demasiado amor, tanto como el que yo podía dar, más del que me convenía.
      Fue demasiado amor. Y luego, nada.”

Libertad, Jonathan Franzen

Libertad (Freedom)

de Jonathan Franzen

Traducció de Isabel Ferrer

Data original de publicació: 2010

Editorial: Salamandra

 “En general creo que solo debemos leer libros que nos muerdan y nos arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos obliga a despertarnos como un mazazo en el cráneo, ¿para qué molestarnos en leerlo? ¿Para qué nos haga felices, como dices tú? Cielo santo, ¡Seríamos igualmente felices si no tuviéramos ningún libro! Los libros que nos hacen felices podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la muerte de alguien que queríamos más que a nosotros mismos, libros que nos hagan sentirnos desterrados a las junglas más remotas, lejos de toda presencia humana, algo parecido al suicidio. Un libro, tiene que ser el hacha para el mar helado que llevamos dentro.”

Franz Kafka

.

Recordo el dia que vaig comprar-me el llibre. Va ser passar per davant d’una llibreria i va ser inevitable, tant que n’havia sentit a parlar, tantes ganes que tenia des de feia temps, que vaig entrar i no em va fer falta buscar gaire. Estava allà, com si fes temps que m’esperés, a l’apartat de novetats. Vaig pagar, me’l van posar a una bossa i me’l vaig endur a casa. Uns dies després, quan vaig tenir temps suficient per mirar-me’l amb calma, el vaig començar. I ara, un parell de mesos després ja torno al record que em queda de la primera pàgina:

“La noticia sobre Walter Berglund no apareció en la prensa local –Patty y él se habían trasladado a Washington dos años antes, y en Sant Paul ya no contaban para nadie-, pero la aristocracia urbana de Ramsey Hill no era tan leal a su Ciudad como para privarse de leer el New York Times.”

De que parla Freedom? Sincerament aquesta pregunta, quan me la fan, de sobte, quan dic que m’estic llegint un llibre, la detesto. Casi sempre em quedo bloquejat i no se que dir. Realment no se que explicar. Però ara, després d’haver-hi pensat i d’haver repassat les anotacions que vaig anar deixant, alguna cosa podria dir.

Freedom és un anàlisi precís d’allò invisible que passa pel cap d’un narrador.  Un narrador que ens narra una història circular, la història inacabable de les famílies. Una prototípica família americana, amb un pare i dos fills. El pare, Walter Berglund, i la mare, Patty Berglund, formen part d’una nova classe creixent del mig oest americà, pioners en la recuperació d’un barri degradat.  Tenen fills  i aquest creixen, tenen amics i aquests segueixen, tenen un passat i aquest, inevitablement, també segueix allà. Constant, bategant sota les seves vides. De manera intermitent, però allà.

Al llarg de la novel·la aquesta família que Franzen agafa com a eix central evoluciona a través de varies dècades, fins arribar a un final (o un tornar a començar) tant inesperat com agradable. Al més estil Tolstoi, ens revela, com bé diu un crític de La Republica “la seva fe profunda en els sentiments i en la capacitat humana per millorar davant del dolor i les penalitats. I aquest és, sens dubte, el llegat, crucial per Franzen, de Tolstoi”.

Franzen, hereter i creador, també mama de Kafka. I des d’ell i passant per molts altres, es reinventa un estil singular i propi. Amb un llenguatge eficaç i directe, ple d’adjectius esgarrifosament encertats, com Kafka, i dotant d’un significat més profund, més abstracte, i més complex, les petites capsules definitòries que apareixen al llarg de la novel·la. Perquè en definitiva, (mal)sintetitzant molt, el que fa Franzen, amb la seva profunda intel·ligència moral, és il·luminar, amb el poder poètic i revelador del llenguatge, un oceà profund que creiem nostre. Dota, com tants grans artistes, d’un nou significat una realitat que havíem, innocentment, acceptat com a real. Com eterna. I aquest estil kafkianitzat, tant propi de la narrativa del segle XX, i sembla ser que tota la que vingui després, retrunyeix al llarg de les pàgines del llibre. Retrunyeix i torna alterat, amb un so més purificat i amb una melodia més alegre. Perquè al final, en comparació a Kafka, Franzen dota d’una visió més esperançadora, menys amenaçadora i més segura.

Però Freedom, amb aquest títol tan ampli, tan complex, tan inabordable, tan polèmic, tan necessari, tan humà, tantes vegades malmès, no es limita a una moral més aviat psicològica, de les relacions entre persones. També traspassa aquesta frontera i entra, sense por, en una crítica, també moral, també del que fer(o no)fer de les persones, de la societat i nació americana. A l’era Bush, a les invasions constants i permanents, a la contaminació, a la reestructuració que han fet el humans al planeta terra, a l’extinció d’animals, a la política, als demòcrates i als republicans, a les classes, i al caos, total i absolut, que envolta aquets país.

I aquest narrador que crea Franzen, que com una àliga observa des de les altures, entra i surt quan vol. Juga amb la distància i amb la proximitat. Penetra en la complicada ment de les persones, en els personatges i en les seves vides. Aquesta àliga és Jonathan Franzen, que amb la seva ploma inesgotable, bessa tinta per tot i per tothom. Passeja per la solitud, l’abandó i la frustració, per la fràgil sensació de família i d’unitat. S’obliga a comprendre i no a jutjar, com deia Camus, tot passejant per la dissimulada bellesa que Franzen, com també deia Camus, s’ha forjat en aquest anar i venir entre ell i els demés.

I malgrat les delícies al llegir-lo hagin estat infinites, i seguiran essent encara més infinites,  m’agradaria destacar un trosset d’aquest formós oceà que Franzen ens ha deixat, per sempre, en el retrovisor de la nostra memòria.

“No parpadeaba. Aún se advertía en su mirada algo casi mortecino, algo muy remoto. Parecía traspasarlo con la vista y ver más allá de él, el espacio frío del futuro en el que no tardarían en estar los dos muertos, la nada a la que habían accedido ya Lalitha y la madre y el padre de Walter, y sin embargo lo miraba a los ojos, devolviéndole la mirada antes de que fuera demasiado tarde, antes de que esa conexión entre la vida y lo que venía después de la vida se perdiera, y eso le permitió ver toda la vileza que había dentro de él, todos los odios de dos mil noches solitarias, mientras los dos seguían en contacto con el vacío en que la suma de todo lo que habían dicho o hecho alguna vez, todo el dolor que habían infringido, toda la alegría que habían compartido, pesarían menos que la pluma más insignificante flotando en el viento.

            -Soy yo- dijo ella-. Sólo yo.

            -Lo sé- dijo él, y la besó.”

Tot plegat, evoca l'oceà, inmens, inavastable...

Richard Hawley-The ocean

Kafka a la platja, Haruki Murakami

KAFKA A LA PLATJA ( Umibe no Kafuka)
de Haruki Murakami
Traduida per Albert Nolla
Data original de publicació: 2002

Haruki Murakami és un tipus curiós. O no tant. Depèn de com es miri. Ell diu que té por a convertir-se en una celebritat. I que té pocs amics dins del gremi a Japó. A mi, personalment, és un tipus que em cau bé. Clar que sí, prou esnobisme i més intimitat. Això és el que necessitem. Ser com volem ser. En llibertat. A la nostre manera. Lluny dels que ell, en la seva obra Kafka a la platja, descriu, agafant de manera encertadíssima l'home buit de T.S. Eliot, de la següent manera:


"Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer als altres […]
Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes , els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides […]
Però els caps quadrats i els intolerants que no tenen imaginació són com paràsits que modifiquen l'organisme receptor, canvien de forma i no es moren mai. No hi ha res a fer. I jo no en tinc cap ganes de que n'entri cap aquí […] "Kafka a la platja ha estat una delícia. Un constant passeig per la prosa poètica de Murakami. Un regal per tots els sentits. Per l'oïda, amb l’inseparable viatge musical que novament Murakami ens ha regalat. I per l'intel•lecte. Amb una mescla de filosofia i ficció. Amb personatges estrambòtics, anodins, i alhora excepcionalment seductors.


Són dos històries paral•leles. En Nakata, un vellet que pot parlar amb els gats i que està marcat per un accident d'infància. I en Kafka Tamura, un jovenet de 15 anys, solitari i ordenat, però amb un esperit aventurer que el durà molt lluny. Un noi que viurà el mite d'Èdip actualitzat, que s'enamorarà i coneixerà gent que el marcaran.


Però clar, tot el que puc dir és poc. Em falten adjectius i em falten recursos. Prefereixo que vosaltres obriu “la pedra d'entrada” i que descobriu “que el món és una metàfora”.

Carta al padre, Franz Kafka

CARTA AL PADRE ( Brief an den Vater)

de Franz Kafka

Traduida per Joan Parra

Data original de publicació: 1952 (escrita el 1919)

Carta al padre no és una lectura plaent. No rius, ni et posa content identificar-te, ni després de llegir-la pots anar a fer una cerveseta amb els amics tan tranquil·lament. És una carta d'advocat, seria i freda, distant però directe. En ella Kafka reflecteix la relació amb el seu pare, el poder i la força que ell tenia sobre ell, i els processos -des de un punt de vista psicoanalític angoixant- que van patir i que el van convertir en el què va ser.

Hi ha un moment en que Kafka diu: “Es como si un hombre tuviera que subir cinco escalones bajos y otro un solo escalón, pero tan alto como los otros cinco juntos; el primero no solo logrará subir los cinco, sino cientos y miles de escalones más, y al final habrá tenido una vida grande y trabajosa, pero para él ninguno de los escalones habrá tenido tanta importancia como para el otro el primer y único escalon, que le resultará impossible subir aunque eche mano de todas sus fuerzas: nunca lo superará y por supuesto nunca irá más allá de él.” Aquest és el pare per Kafka (o la figura del pare). Aquest és el gran esglaó que Kafka mai va poder pujar.

Una mostra de les seves debilitats, del gran sentiment de culpa que va engendrar des de petit, de la falta de confiança, la fragilitat, i el temor del que es sentia pres. Una carta desesperada, que analitza els cercles (i hamartemas), cada cop més amplis, en que el seu pare va arribar. També parla del judaisme, de l'ofici d'escriure -que per ell no tenia més importància que la de presidir la seva existència- però sobretot del seu pare, de la seva figura, i sobretot de la seva influència.

Un text amb aires de Michael Haneke. Amarg. Aspre. Sobre les grans tragedies que no es veuen; del que no mostren les paraules.

Una carta que tothom té dintre, i que pocs poden enviar-la.

Intimidad, Hanif Kureishi

INTIMIDAD (Intimacy)

de Hanif Kureishi

Traduida per Mauricio Bach

Data original de publicació: 1998

"Ésta noche es la más triste, porque me marcho y no volveré. Mañana por la mañana, cuando la mujer con la que he vivido durante seis años se haya ido a trabajar en su bicicleta y nuestros hijos estén en el parque jugando con su pelota, meteré unas cuantas cosas en una maleta, saldré discretamente de casa, esperando que nadie me vea, y tomaré el metro para ir al apartamento de Victor".

.

Així comença aquest llibre. Un relat curt, intens, que transcorre en una tarda i una nit, on hi regne la intimitat. La intimitat de l'autor i del protagonista; aquella involuntària intimitat que es necessita per ferir a algú.

.

JAY és un guionista de cine de quaranta i pocs anys, que, ja cansat, arriba un dia en que diu prou, que s'ha acabat. La seva dona i els sis anys que porta amb ella, la rutina, la seva casa, el seu barri, els seus fills... tot. Després de moltes reflexions -que no es veuen però s'intueixen- decideix marxar. Trencar. Vol deixar per tenir espai pel nou. Vol avançar, es sent estancat.

.

Aquella tarda, i aquella nit, en la que transcorre la novel·la, el JAY decideix superar el "tartamudeo interior" i aquell plàcid silenci que regnava entre ell i la seva dona, la SUSAN, i canviar de direcció. Rebutja "el aceptar un estado de relativa infelicidad como si fuese una obligación" y es planteja una nova vida, una solució a la seva desil·lusió constant.

.

En línies generals, Intimidad, és un cant al canvi, constant, incessant. Al no parar mai quiet, al remoure allò que en veu de Kafka seria "el mar gelat que portem dintre".

Un canvi que fereix, que espanta -com la intimitat a vegades- però que és bàsic, imprescindible per conèixer-nos, per entendre el món que ens envolta (que no deixa, com nosaltres, de girar).

.

Com diria Thom Gunn, aquell poeta americà, "un sempre està més aprop quan no es queda quiet". Ens hem de moure. Un altre cop.