Trilogia de Nova York (The New York Triology)
de Paul Auster
Traducción de: Joan Sellent
Fecha original de publicación: 1985
Editorial: Labutxaca
“Un paraigua no és simplement una cosa, sinó
una cosa que realitza una funció. Dit d’una altra manera: expressa la voluntat
del home. Si ens parem a rumiar-ho, tots els objectes són semblants al paraigua
en tant que realitzen una funció. Un llapis és per escriure, una sabata és per
posar-se-la, un cotxe és per conduir-lo. Però ara jo pregunto: què passa si una
cosa deixa de realitzar la seva funció? És encara la mateixa cosa, o a passat a
ser-ne una altra? Si el paraigua li estripem la tela, continua sent un
paraigua? Obrim les barnilles, ens el posem sobre el cap, caminem sota la pluja
i quedem xops. Se’n pot continuar dient un paraigua, d’aquest objecte? En
general, la gent bé ho fa. A tot estirar diran que és un paraigua espatllat.
Per mi això és un greu error, i la font de tots els nostres problemes. Si ja no
pot realitzar la seva funció, el paraigua ha deixat de ser un paraigua. Pot ser
que recordi un paraigua, potser que abans hagués estat un paraigua, però ara
s’ha convertit en una altra cosa. En canvi la paraula continua sent la mateixa.
Per tant, ja no pot expressar la cosa. És imprecisa; és falsa; amaga la cosa
que hauria de revelar. I, si no podem ni
designar un objecte quotidià i corrent que portem a la mà, com podem pretendre
de parlar de les coses que ens incumbeixen de debò? Fins que no puguem començar
a incorporar la noció de canvi a les paraules que fem servir, continuarem
perduts.”
El llenguatge representa la realitat? O millorant la pregunta: pot el
llenguatge representar la realitat? No és ja en certa manera una ficció
explicar la realitat a través del
llenguatge? No és el llenguatge la primera capa de ficció que cobreix la
realitat?
No ens ha d’estranyar que ja se’ns presenti aquest conflicte original,
que neix en el llenguatge, entre la realitat i la ficció. Trilogia de Nova York és, en molts sentits, una turmenta de jocs
constant entre realitat i ficció. I parlar d’aquest conflicte original entre lo
real i lo no real implica parlar d’aquesta primera separació que es dona amb el
naixement del llenguatge. Sigui ficció o
sigui real, el llenguatge és la matèria prima de l’escriptor. Com diu Jesús
Tuson : “Els materials de la poesia, els que el poeta té al seu abast, no són
els colors; són els noms dels colors. Tampoc fa servir el marbre; sinó el nom
del marbre i els adjectius del marbre. (...) El poeta estat feliçment condemnat
a viure del llenguatge i en el llenguatge: ficció humana d’un món que en estat
pur ens és aliè.”
Així doncs, com ja s’ha anticipat: Trilogia
de Nova York intenta atrapar el lector en la confusió entre lo real i lo no
real. Per això hi ha un giny a Cervantes i al seu Don Quixot, llibre que Paul Auster diu llegir un cop a l’any com a
mínim. Sobretot en el primer llibre dels tres que conformen l’obra: La ciutat de vidre.
“─ És
molt senzill. Cervantes, com deu recordar, s’escarrassa per a convèncer al
lector que ell no l’ha escrit”.
I Auster com
Cervantes, en aquest primer llibre La
ciutat de vidre, s’escarrassa per a confondre el lector i per fer-li creure
(a través d’un astut joc de narradors) que ell no ha escrit la història. De
fet, ell es situa dins la història: és un personatge, com qualsevol altre.
Situa el que és real pel lector (l’autor) en el que és ficció (el relat). I és
que en els tres relats que conformen Triologia
de Nova York hi ha una constant: confondre el lector i jugar, sense parar,
amb la realitat i la ficció. La ficció i la realitat s’entremesclen. Es perd de
vista el món real i no s’està segur de res. La ficció es filtra amb capes que
pretenen semblar reals. Juga amb la falsa versemblança i amb els incomptables
canvis de punts de vista i de narrador. No se sap qui diu què. No se sap qui és
el detectiu: si el protagonista o el mateix lector, que perdut, busca pistes
per seguir el relat. I no és casualitat que Daniel Quinn, protagonista
principal d’aquest primer relat dugui les mateixes inicials que Don Quixot. De
cap manera.
Però aquest
confusió entre realitat i ficció, entre qui narra i entre qui és observat,
segueix i s’aguditza a Fantasmes, el
segon relat del llibre. En aquest, un detectiu rep l’encàrrec de vigilar a una
persona. Blue, el que en principi és el detectiu es situa en un apartament just
al davant de l’apartament de Black (persona que ha de ser espiada). Per tant
només estan separats per un carrer, el carrer Orange. I a demés qui ha
encarregat a Blue espiar a Black es diu White. En fi, tot i tothom te noms de
color. Al llarg del relat els papers s’intercanvien: el detectiu passa ser
l’espiat, i el que havia fet l’encàrrec sembla que no existeix. I com el blau
del cel al matí es canvia pel negre de la nit, els narradors en un joc
d’enganys i de ficció, s’intercanvien els papers. Portant al lector al límit
que separa la ficció de la no-ficció: allà on la realitat i la imaginació, el
record i la memòria, semblen perdre les fronteres.
“Especular, del
mot llatí speculatus que vol dir
espiar, observar, i es relaciona amb la paraula speculum que vol dir mirall o vidre que reflecteix. Perquè, espiant
Black a l’altra banda del carrer, és com si Blue contemplés un mirall i, en
lloc de limitar-se a vigilar una altra persona, s’adona que també es vigila ell
mateix”
I això no té a veure amb la feina que fa un escriptor quan crea
personatges? No és potser l’escriptor un detectiu que espia els personatges que
habiten en el seu imaginari?
L’últim factor que m’agradaria destacar és l’atzar. L’atzar mou els tres
relats. Per atzar tres trucs equivocats inicien el relat de la La ciutat de vidre. Per atzar Blue, a Fantasmes, descobreix que la seva dona
li és infidel. I per atzar, a L’habitació
tancada, dues persones es coneixen quan eren criatures i encara no sabien
ni enraonar.
Perquè, encara que sembli mentida, hi ha poques coses més reals que
l’atzar.