Solar
de Ian McEwan
Traducció de: Emili Olcina
Fecha original de publicación: 2011
Editorial: labutxaca
Semblàvem, des d’aquella
alçada, un liquen que s’escampa, una multiplicació devastadora d’algues, la
floridura que embolcalla una fruita tova...
Divertir-se
veient el malbaratament del món no està malament. Hi ha qui l’intenta canviar ─i
també, i amb la mateixa dignitat que els altres─ hi ha qui se’n en fot. McEwan
ha escollit el segon grup. Ingredients: un Premi Nobel ─conegut pel nom de
Michael Beard─ que és “d’aquella mena d’homes
(vagament lletjos, sovint calbs, baixos, grassos, intel·ligents) que són
inexplicablement atractius als ulls de certes dones boniques”. Que viu dels
èxits del passat, que l’ha deixat la dona, i que, tot i que ho fa amb
formalitat, se’n en burla de tot, per, a poc a poc, anar-nos ensenyant que res
no és tant seriós com semblava. Ni res tant important, ni res tan dramàtic, ni
res concret tant universal com ho sentíem.
Suposo
que és per això que observar el ridículs que som des d’un avió ─com fa Beard─ i
veure lo petits que, des de les alçades, se’ns veu, calma, o, si més no, alleugera
la desgracia que creiem viure. Solar,
és doncs, aquesta lluita entre lo concret i lo universal. Un títol irònic, com
tot el llibre, ja que sota Solar s’amaga
la història d’un sol home. Una burla derivada de la paradoxa que neix entre els
problemes del món i els problemets de
cada un. Problemets que, de vegades, són
l’únic que veiem i l’únic pel que vivim.
Solar:
una llum que està a tot arreu, inundant el nostre planeta, xocant sobre els
nostres cossos a l’estiu, a les fulles dels arbres, a les muntanyes, a la
platja, al mar, i que, al mateix temps, cau ignorada. Passa desapercebuda.
Beard
és un home tirant a escèptic, que ha perdut ja fa temps el miratge de l’idealisme:
ha descobert la imperfecció del món. Més ben dit: que el món no és ni idíl·lic
ni ideal. Desconfia d’aquells que redueixen els problemes a un de sol i d’aquells,
que, creien saber la solució, parlen sense parar. Home solitari, que fracassa
en les relacions de parella. Premi Nobel que té els problemes que tenen tots:
pateix i caga, sua i vomita, i, per més títols que li posin al damunt, no deixa
de ser un home. “Un home, fet de tots els homes i que val lo que tots i lo que
qualsevol d’ells” com diria Sartre. Un home que malgrat buscar certeses en la
física, acaba, malgrat que el sol li cremi el clatell, perdut en el mateix
núvol que tots.