Una de les coses
que em sorprèn de la prosa de Falubert és la seva extrema plasticitat, el seu
estil, com diu Vargas Llosas, “maniáticamente
materialista” que provoca la sensació d’una teixit lingüístic que
permet casi tocar i veure no només les persones, si no els objectes i els
ambients. La seva escriptura plena de consistència, dura, amassada amb una
adjectivació precisa. Barthes, en aquest afany descriptiu de Flaubert, ha
parlat de “folie de la description”, però no obstant, aquest detallisme i
aquest perfeccionisme descriptiu, fan
sentir com si Falubert es camufles dins el món dels objectes naturals, com si
la seva veu entrés dins del món inanimat de les coses per oferir una espessor
descriptiva que, amb el seu llenguatge acurat, embolcalla la pròpia vida ―a
vegades una cosa tan passatgera com els plecs d’un vestit, o com l’esmicolar-se
d’un paper ― i ens la fa apreciar amb el simple acte de llegir. Només cal dir
que Madame Bovary són 53 mesos de
feina, casi més de 4 anys reduïts a poc més de 400 pàgines. No és d’estranyar,
doncs, que l’obra dugui com a subtítol: Moeurs
de province, costums de província. Flaubert passeja el mirall, després busca
les paraules per descriure el que veu.
Aquest rigor és
global. El veiem també en l’estructura compositiva que destaca per la seva
esfericitat narrativa, o, com diu Vargas Llosas, per ser una “obra clausurada,
un libro-circulo”. Llegir Madame Bovary
deixa un gust a acabat, a capsa tancada, a un començar i un acabar amb
elegància. En contra de la literatura de finals oberts, d’illes enmig de
l’immens fluir, més aviat vagues i imprecises, Flaubert totalitza, ferma
esdeveniments i vides, personatges, situacions i destins en un mateix
recipient, encerclats en una mateixa circumferència. Se’ns obra la història amb
Charles Bovary de petit entrant a una classe on ell és nou i no coneix ningú;
tanquem la novel·la amb la seva mort.
 |
| Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Corisset, 1880) |
DEL ROMANTICISME AL REALISME. Després de començar sense èxit els
estudis de Dret a París, acaba abandonat degut a una crisi nerviosa l’any 1844.
Des de llavors, viurà a cavall entre la soledat de Croisset (població pròxima a
Rouen), l’efervescència de París (on anirà esporàdicament) i els seus viatges
per arreu del món (motivats pel seu gust per l’orient i l’exotisme). M’agradaria
dir que el segle XIX és el segle del Romanticisme i del Realisme, dos corrents
aparentment antagònics. Flaubert, exponent principal del Realisme, juntament
amb Zola, també va tenir una joventut carregada d’ambicions romàntiques, com
ell mateix diu: