La guerra de sexes en l'era de l'amor líquid

Un dels pilars i un dels ecos que acompanya tota la peça de Lessing és una de les més contradictòries manifestacions de la  llibertat: la llibertat de voler un compromís.

Carlota Subirós, Jugar amb un tigre

Moltes coses han canviat en els costums occidentals en els darrers cinquanta anys (fins a l’extrem que, segurament, bona part del patiment que, dues generacions enrere, causava la inflexibilitat d’una institució com el matrimoni, es correspon avui al patiment per la precarietat dels lligams i la reconeguda provisionalitat de la majoria de compromisos amorosos i familiars.

Carlota Subiròs, en el pròleg de Jugar amb un tigre

L’ERA LÍQUIDA. Per a Bauman els amants en l’era líquida busquen també el dominar, extirpar i esborrar l’alteritat. L’alteritat irrita i al final qualsevol separació es fa insuportable. Qualsevol espai mort, qualsevol espai de no domini s’acaba tornant una ombra, una possible amenaça, la personificació de l’espectre del comiat (del tornar a estar sol). Al final, com diu el mateix Bauman (que és crític però no perd l’esperança), només una finíssima frontera separa l’amor del domini, la formula on dues llibertats s’empresonen de la formula on la comunió de dues llibertats creen espais fèrtils: <<Sólo hay una delgadísima frontera, que muy fácilmente puede pasarse por alto, entre una caricia suave y tierna y una mano de hierro que aplasta>>, diu Bauman.

 

Zygmunt Bauman

La incertesa, a demés, és afegida en una modernitat on l’esfera on es desenvolupen les relacions humanes es escorredissa i fràgil, on tot va ràpid i on el consum, les ganes de, han acabat tiranitzant el desig. Ja no es deixa madurar el desig, ja no se’l cultiva. Desitjar o anar de shopping sembla ser el mateix. El desig es vol realitzar i es vol realitzar immediatament, ara.

DOMESTICAR L’ANIMAL SALVATGE. El tigre és un element metafòric, un joc ambivalent. El tigre, un animal salvatge i indomable, amb el que no obstant tant el Dave com l’Anna es veuen obligats a jugar per no rendir-se davant l’anquilosada concepció del matrimoni (dintre de la qual ells, essent com són, no hi tenen cabuda). El tigre: la difícil reconciliació, la formula impossible (o difícilment compatible) on dues llibertats s’ajunten sense ofegar-se ni sotmetre’s. La bèstia que circumda i salvaguarda l’espai d’acord i complementació que tan ell com ella (cadascú a la seva manera) anhelen. Diu l’Anna:

Emma Bovary, la vida que es desfà

Una de les coses que em sorprèn de la prosa de Falubert és la seva extrema plasticitat, el seu estil, com diu Vargas Llosas, “maniáticamente materialista” que provoca la sensació d’una teixit lingüístic que permet casi tocar i veure no només les persones, si no els objectes i els ambients. La seva escriptura plena de consistència, dura, amassada amb una adjectivació precisa. Barthes, en aquest afany descriptiu de Flaubert, ha parlat de “folie de la description”, però no obstant, aquest detallisme i aquest perfeccionisme descriptiu,  fan sentir com si Falubert es camufles dins el món dels objectes naturals, com si la seva veu entrés dins del món inanimat de les coses per oferir una espessor descriptiva que, amb el seu llenguatge acurat, embolcalla la pròpia vida ―a vegades una cosa tan passatgera com els plecs d’un vestit, o com l’esmicolar-se d’un paper ― i ens la fa apreciar amb el simple acte de llegir. Només cal dir que Madame Bovary són 53 mesos de feina, casi més de 4 anys reduïts a poc més de 400 pàgines. No és d’estranyar, doncs, que l’obra dugui com a subtítol: Moeurs de province, costums de província. Flaubert passeja el mirall, després busca les paraules per descriure el que veu.

Aquest rigor és global. El veiem també en l’estructura compositiva que destaca per la seva esfericitat narrativa, o, com diu Vargas Llosas, per ser una “obra clausurada, un libro-circulo”. Llegir Madame Bovary deixa un gust a acabat, a capsa tancada, a un començar i un acabar amb elegància. En contra de la literatura de finals oberts, d’illes enmig de l’immens fluir, més aviat vagues i imprecises, Flaubert totalitza, ferma esdeveniments i vides, personatges, situacions i destins en un mateix recipient, encerclats en una mateixa circumferència. Se’ns obra la història amb Charles Bovary de petit entrant a una classe on ell és nou i no coneix ningú; tanquem la novel·la amb la seva mort.

Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Corisset, 1880)

DEL ROMANTICISME AL REALISME. Després de començar sense èxit els estudis de Dret a París, acaba abandonat degut a una crisi nerviosa l’any 1844. Des de llavors, viurà a cavall entre la soledat de Croisset (població pròxima a Rouen), l’efervescència de París (on anirà esporàdicament) i els seus viatges per arreu del món (motivats pel seu gust per l’orient i l’exotisme). M’agradaria dir que el segle XIX és el segle del Romanticisme i del Realisme, dos corrents aparentment antagònics. Flaubert, exponent principal del Realisme, juntament amb Zola, també va tenir una joventut carregada d’ambicions romàntiques, com ell mateix diu:

La lucidesa de Rilke, II

Crec que l’adjectiu que remata el títol, no cal. Certament el llibre és el recull de les respostes que Rilke dóna a un jove poeta que, amb els dubtes del principi, es dirigeix a ell. Però vaja, t’agradi o no la poesia, vulguis o no dedicar-te a aquest ofici, aquestes cartes són útils i lúcides per tothom. Poeta o paleta. Un jove. Cartes a un jove. Prou. Només cal llegir-lo, repassar-lo, tornar-lo a llegir. No tenir pressa, no mirar l’última pàgina. Com diu ell mateix com a consell: “Visqui un temps en aquests llibres”. És això. Deixar que la capa de Rilke es posi. Deixar que la sorra que mou retorni, diferent, al seu fons.

I

Car els qui són a prop són lluny, diu vostè, i així es fa palès que ja comença a crear-se una llunyania al seu voltant. I si la seva proximitat queda lluny, és que el seu espai ja volta sota els estels i és gran. Alegri’s de la creixença que ja no pot compartir amb ningú. I sigui indulgent amb els qui es queden enrere, mostri’s ferm i serè davant d’ells i no els turmenti amb els seus dubtes ni els turmenti amb la confiança total o amb l’alegria que no poden capir. Cerqui tenir amb ells alguna forma de comunitat planera i lleial, que no li caldrà canviar necessàriament quan vostè es vagi transformant; estimi en ells la vida que se li presenta de forma estranya i sigui indulgent amb els qui envelleixen i s’esglaien de la solitud en què vostè confia. Eviti posar més llenya al foc que cou la tensió perpetua entre pares i fills. Fa malbé molta força dels fills i consumeix l’amor dels pares, que actua i escalfa, tot i que no comprengui. No els demani cap mena de consell i no compti amb llur comprensió.

II

Respecte al seu dubte: pot esdevenir una bona qualitat si l’educa. El dubte s’ha de fer savi, s’ha de tornar crític. Sempre que li vulgui espatllar alguna cosa, demana-li per quin motiu aquesta cosa és lletja; demana-li proves; examini’l. Potser el trobarà perplex i esbarriat, potser irritat. No afluixi, però; reclami arguments. 

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke 

La lucidesa de Rilke

I

Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix i al propi sentir contra semblants arranjaments, discussions o introduccions. Tot i que no tingués raó, el creixement natural de la vida interior, a poc a poc i amb el temps, el conduirà cap a altres criteris. Deixi que els seus judicis trobin llur desenvolupament propi, tranquil i pacífic, el qual, com tot progrés, ha de venir, profund, de dins i per res no pot ser empaitat o accelerat. Tot és estar embarassat i després donar a llum. Deixar perfer cada impressió, cada germen d’un sentiment per ell mateix, en l’obscur, en allò que no té nom, en l’inconscient, en allò inabastable per a la pròpia comprensió, i esperar amb profunda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claror. Sols així es viu segons l’art, tant quan es contempla com quan es crea.

I per això no hi ha cap mesura en el temps. Un any no compta i deu anys no són res. Ser artista vol dir no calcular, no comptar, madurar com l’arbre que no empaita els seus sucs i que es manté ferm enmig de les torbonades de primavera, confiat, sense por que vingui després un altre estiu. I l’estiu ve. Amb tot, ve sols per als pacients, per als qui viuen despreocupats, tranquils i folgats, com si al davant tinguessin tota l’eternitat.

II

[...] M’agradaria demanar-li que no s’impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d’estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta.

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke

Cants, Giacomo Leopardi

Cants

de Giacomo Leopardi

Traducció de Narcís Comadira

Editorial: labutxaca

Un poema conegut de Giacomo Leopardi és L’infinit. Té un final que, quan el vaig llegir, em va fer despertar la curiositat per aquest home. No el coneixia i recordo que el final de L’infinit, sobretot l’últim vers, me’l van fer guardar per més endavant, per si tenia temps i ganes. Acaba així: 

[...] Així en aquesta 

immensitat se’m nega el pensament: 

i naufragar m’és dolç en aquest mar. 

Quin final. Em va fer pensar en el sublim i allò que deia Kant. El sublim entès com allò infinit, com allò absolutament gran que fascina però que, per la menuda posició de l’home, li és incomprensible.  Aquella sensació de sentir-se petit davant d’una posta de sol o al mirar el paisatge des del cim d’una muntanya. Un sentiment molt senzill.  

De L’infinit van venir els Cants. «Els Cants són», com Narcís Comadira, traductor i comentador de l’obra, «la reducció poètica de tota la vida del poeta i podem seguir la seva biografia i la seva evolució ideològica i els seus fracassos sentimentals a través d’aquests quaranta-un poemes que a partir dels divuit anys i fins als quasi trenta-nou de la seva mort va anar escribint». Per mi poemes amb un estil auster i senzill, sense pretensions excessives, sense paraules balderes. Un conjunt de petites estructures reduïdes a la senzillesa però que amaguen grans misteris.

No hi ha res que s'aprengui sense el temps

Pipar lent

Fer un petit elogi, res, dedicar-li un aplaudiment mentre hom retrocedeix i avança, talment com si jugués a l’oca, per les seves línies de mots, és, suposo, que de ninguna importància  pel funcionament del cosmos, però ─i ja m’entendreu si llegiu el passatge de Pla─ és quelcom concret. Que sí, que es veu que tenien una llar de foc molt gran al mas de Palafrugell i que s’hi posava a dins assegut, recolzant l’esquena en un dels seus murs i allà, amb la cigarreta de caldo penjant dels llavis i amb la llibreta damunt les cuixes, s’hi passava hores. Hores nocturnes plenes de silenci ─aquell silenci dens de quan tothom ja dorm. Quina calma, quin sabor més especial atorga aquest silenci a les petites coses, quin ambient més càlid per a la reflexió... 

JOVENTUT: En aquest estat de vaguetat i de dubitació tot és erràtic i dispers. Hom desitjaria estimar, no una sola dona, sinó totes les dones ─en la pràctica, cap dona. Hom desitjaria veure, no una cosa, sinó totes les coses alhora ─per, al final, no veure res. Hom desitjaria estar ─no en un lloc, sinó a tot arreu, simultàniament ─així no s’està en lloc, naturalment. És una angoixa continuada, una temperatura, una taquicàrdia gratuïta. Fracassos continuats, sensació constant de buidor. La incapacitat de la joventut per a descobrir les coses concretes és com un mur que l’allunya de la voluptuositat, de la degustació lenta i assossegada de les coses de la vida. La voluptuositat no es troba en les vaguetats genèriques, inconcretes; es troba en els detalls petits, en els matisos saborosos, aparentment insignificants, de les coses de la vida. No consisteix a dilatar la visió, sinó a reduir-la. Els panorames són aclaparadors i els interiors són amables i plausibles. No consisteix a eixamplar les possessions hipotètiques, sinó a millorar el que hom té. La joventut divaga. No sap mirar, no sap tocar, ni obrar, ni paladejar, ni escoltar. No sap ni somniar ─perquè somnia tumultuosament. El sistema de les sensacions jovenívoles és d’una buidor total per excés de dispersió, per la impossibilitat de saber crear la il·lusió que el temps s’ha parat ─un moment! La joventut divaga. Divagar és trist. Concretar és divertit. Però tot això, Déu meu!, es descobreix molt tard en la vida ─es descobreix quan la vida es comença a perdre.

Fer-la petar, Josep Pla 

Planúries empordaneses 

matèria en colors

Albert Pla i Joan Miquel Oliver

─que sí, dona, hi ha uns engranatges ocults que perquè m’entenguis són una espècie d’imants, com penses que s’organitza l’univers? les persones, a partir que vàrem esdevenir intel·ligents, ens vàrem convertir en les pedres angulars dels mecanismes de la matèria. El problema és que aquesta condició intel·lectual, que ens va pujar a l’estatus de micromàquina còsmica, per dir-ho d’alguna manera, també ens afecta a nosaltres mateixos, és a dir, no només pensam sinó que també sabem que pensam, és inevistable, i ho sabem precisament perquè pensam, i això és la gran contradicció del cosmos, per això no funciona, per això tanta incoherència, i per això tens els problemes que tens [...] Els éssers humans som un estadi molt ocasional de la matèria, molt prescindible, casual, aleatori, som només una de les infinites formes que la matèria ha triat per perpetuar-se al llarg dels milers de milions d’anys, però ara resulta que no funciona, que la reproducció humana és una dinàmica massa poc pràctica pel seu progrés

─pel progrés de qui?

─de la matèria, dona, no ho entens? les persones no som res més que un sac organitzat d’àtoms que enamorant-nos i reproduint-nos duim a terme la rutina de l’evolució de l’existència física, no hi ha una sola partícula del teu cos que no hagi existit des de sempre, és només la manera com l’univers se reorganitza

─o sigui, que és com si estiguéssim al seu servei

─no exactament, nosaltres som la matèria en sí, el problema és que tenim vida social i forma concreta perquè, en principi, era una manera més de totes les que tenia l’Ens per funcionar, però ara resulta que no, que el cosmos veu que les persones no som la seva manera més ideal de manifestar-se el món, tot el contrari, esteiem causant molts problemes precisament per la nostra autonomia i ara la història universal ens vol, sinó extingir automàticament rellevar progressivament d’aquesta responsabilitat [...]

─o sigui que tots els nostres sentiments, quan estimam una persona, ens casam, tenim fills, i tot plegat tot això no és res més que una forma pràctica que ha trobat la matèria dins de la seva història per entretenir-se?

─per mantenir-se en vida, i és només una dels milers de tàctiques que ha duit a terme durant tots aquests milers de milions d’anys

─i ara ja se n’ha cansat perquè veu que no funciona i ens vol treure del mapa

─ens vol d’alguna manera alliberar de tal responsabilitat, pensa que en darrer terme tot se redueix a la reproducció i que estimar una persona no respon a cap altre conseqüència, fins i tot ens hem de posar preservatius, no ho entens

El misteri de l'amor, Joan Miquel Oliver

Triste Figura

Dichosa edad y siglos dichosos aquellos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro, que en esta nuestra edad de Hierro tanto se estima, se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras de tuyo y mío. Eran en aquella santa edad todas las coses comunes: a nadie le era necesario para alcanzar su ordinario sustento tomar otro Trabajo que alzar la mano  y alcanzarle de las robustas encinas, que liberalmente les estaba convidando con su dulce y sazonado fruto. Las claras fuentes y corrientes ríos, en magnífica abundancia, sabrosas y transparentes aguas les ofrecían. En las quiebras de las peñas y en lo hueco de los árboles formaban su república las solícitas y discretas abejas, ofreciendo a cualquier mano, sin interés alguno, la fértil cosecha de su dulcísimo trabajo. Los valientes alcornoques despedían de sí, sin otro artificio que el de su cortesía, sus anchas y livianas cortezas, con que se comenzaron a cubrir las casas, sobre rústicas estacas sustentadas, no más que para defensa de las inclemencias del cielo. Todo era paz entonces, todo amistad, todo concordia: aún no se había atrevido la pesada reja del corvo arando a abrir ni visitar las entrañas piadosas de nuestra primera madre; que ella sin ser forzada ofrecía, por todas las partes de su fértil y espacioso seno, lo que pudiese hartar, sustentar y deleitar a los hijos que entonces la poseían. Entonces sí que andaban las simples y hermosas zagalejas de valle en valle y de otero en otero, en trenza y en cabello, sin más vestidos de aquellos que eran menester para cubrir honestamente lo que la honestidad quiere y ha querido siempre que se cubra, y no eran sus adornos de los que ahora se usan, a quien la purpura de Tiro y por tantos modos martirizada seda encarecen, sino de algunas hojas verdes de lampazos y yedra entretejida, con lo que quizá iban tan pomposas y compuestas como van ahora nuestras cortesanas con las raras y peregrinas invenciones que la curiosidad ociosa les ha mostrado. Entonces se declaraban los conceptos amorosos del alma simple y sencillamente, del mismo modo y manera que ella los concebía, sin buscar artificioso rodeo de palabras para encarecerlos. No había la fraude, el engaño ni la malicia mezclándose con la verdad y llaneza. La justicia se estaba en sus propios términos sin que la osasen turbar ni ofender los del favor y los del interese, que tanto ahora la menoscaban, turban y persiguen. La ley del encaje aún no se había sentado en el entendimiento del juez, porque entonces no había qué juzgar ni quién fuese juzgado. Las doncellas y la honestidad andaban, como tengo dicho, por dondequiera, sola y señera ,sin temor que la ajena desenvoltura y lascivo intento la menoscabasen, y su perdición nacía de su gusto y propia voluntad. Y ahora, en estos nuestros detestables siglos, no está segura ninguna, aunque la oculte y cierre otro nuevo laberinto como el de Creta; porque allí, por los resquicios o por el aire, con el celo de la maldita solicitud, se les entra de la maldita pestilencia y les hace dar con todo su recogimiento al traste. Para cuya seguridad, andando más los tiempos y creciendo más la malicia, se instituyó la orden de los caballeros andantes, para defender las doncellas, amparar las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos. De esta orden soy yo, hermanos cabreros, a quien agradezco el gasaje y buen acogimiento que hacéis a mí y a mi escudero. Que aunque por ley natural están todos los que viven obligados a favorecer a los caballeros andantes, todavía, por saber que sin saber vosotros esta obligación me acogistes y regalaste, es razón que, con la voluntad a mí posible, os agradezco la vuestra.

Don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes

Raonar la (in)felicitat

Es corriente en nuestros tiempos, como lo ha sido en otros muchos periodos de la historia del mundo, suponer que los más sabios de entre nosotros han visto a través de todos los entusiasmos de épocas anteriores y se han dado cuenta de que no queda nada por lo que valga la pena vivir. Los que sostienen esta opinión son verdaderamente desgraciados, pero están orgullosos de su desdicha, que atribuyen a la naturaleza misma del universo, y consideran que es la única actitud racional para una persona ilustrada. Se sienten tan orgullosos de su infelicidad que las personas menos sofisticadas no se acaban de creer que sea auténtica; piensan que el hombre que disfruta siendo desgraciado no es desgraciado. Esta opinión es demasiado simple; indudablemente, existe alguna pequeña compensación en la sensación de superioridad y perspicacia que experimentan estos sufridores, pero esto no es suficiente para compensar la pérdida de placeres más sencillos. Personalmente, no creo que el hecho de ser infeliz indique ninguna superioridad mental. El sabio será todo lo feliz que permitan las circunstancias, y si la contemplación del universo le resulta insoportablemente dolorosa, contemplará otra cosa en su lugar. Esto es lo que me propongo demostrar.Pretendo convencer al lector de que, por mucho que se diga, la razón no representa ningún obstáculo para la felicidad; es más, estoy convencido de que los que, con toda sinceridad, atribuyen sus penas a su visión del universo están poniendo el carro delante de los caballos: la verdad es que son infelices por alguna razón de la que no son conscientes, y esta infelicidad les lleva a recrearse en las características menos agradables del mundo en el que viven.

The conquest of Hapiness, Bertrand Russell 
PDF  del llibre, aquí

Lentitud

I

La velocidad es la forma de éxtasis que la revolución técnica ha brindado al hombre. Contrariamente al que va en moto, el que corre a pie está siempre presente en su cuerpo, permanentemente obligado a pensar en sus ampollas, en su jadeo; cuando corre siente su peso, su edad, consciente más que nunca de sí mismo y del tiempo de su vida. Todo cambia cuando el hombre delega la facultad de ser veloz a una máquina: a partir de entonces, su cuerpo queda fuera de juego y se entrega a una velocidad que es incorporal, inmaterial, pura velocidad, velocidad en sí misma, velocidad éxtasis.

II

[...] Uno de los primeros capítulos del manual de la matemática existencial: el grado de velocidad es directamente proporcional a la intensidad del olvido. Pueden deducirse varios corolarios de esta ecuación, por ejemplo éste: nuestra época se entrega al demonio de la velocidad y por eso se olvida tan fácilmente a sí misma. Ahora bien, prefiero invertir esta afirmación y decir: nuestra época está obsesionada por el deseo de olvidar y, para realizar ese deseo, se entrega al demonio de la velocidad; acelera el paso porque quiere que comprendamos que ya no desea que la recordemos; que está harta de sí misma; asqueada de sí misma; que quiere apagar la temblorosa llamita de memoria.

III

Quiero contemplar todavía a mi caballero que se dirige lentamente hacia la calesa. Quiero saborear el ritmo de sus pasos: cuanto más avanza más lentos son. Creo reconocer en esa lentitud una señal de felicidad. 

La lentitud, Milan Kundera 

Llibertat?

No precisamente como gotas de agua, a pesar de que el agua, es verdad, puede agujerear el más duro granito; más bien como gotas de lacre fundido, gotas que se adhieren, que se incrustan, que se incorporan a aquello sobre lo que caen, hasta que, finalmente, la roca se convierte en un solo bloque escarlata.

─Hasta que al fin la mente del niño se transforma en esas sugestiones, y la suma de estas sugestiones es la mente del niño. Y no sólo la mente del niño sino también la del adulto a lo largo de toda su vida. La mente que juzga, que desea, que decide… formada por estas sugestiones. ¡Y estas sugestiones son nuestras sugestiones! ─casi grito el director exaltado─. ¡Sugestiones del estado! ─Descargó un puñetazo encima de una mesa─. De ahí se sigue que…

Un rumor lo indujo a volverse.

─ ¡Oh, Ford! ─exclamó, en otro tono─. He despertado a los niños.

Un mundo feliz, Aldous Huxley 

Metropolis, Fritz Lang i Thea Von Harbou

Tiempos Modernos, Charles Chaplin

Entrevista, Jean-Paul Sartre

El hombre, tal como lo concibe el existencialista, si no es definible, es porque empieza por no ser nada. Sólo será después, y será tal como se haya hecho. Así, pues, no hay naturaleza humana, porque no hay Dios para concebirla. El hombre es el único que no sólo es tal como él se concibe, sino tal como él se quiere, y como se concibe después de la existencia, como se quiere después de este impulso hacia la existencia; el hombre no es otra cosa que lo que él se hace. …éste es el primer principio del existencialismo. Es también lo que se llama la subjetividad, que se nos echa en cara bajo ese nombre. Pero ¿qué queremos decir con  esto sino que el hombre tiene una dignidad mayor que la piedra o la mesa? Pues queremos decir que el hombre empieza por existir, es decir, que empieza por ser  algo que se lanza hacia un porvenir, y que es consciente de proyectarse hacia el porvenir. El hombre es ante todo un proyecto que se vive subjetivamente, en lugar de ser un musgo, una podredumbre o una coliflor; nada existe previamente a este proyecto; nada hay en el cielo inteligible, y el hombre será, ante todo, lo que habrá proyectado ser.

El existencialismo es un humanismo, Jean-Paul Sartre

Quatre peces teatrals, Anton P. Txèkhov

Quatre peces teatrals

de Anton P. Txèkhov

Traducció de Nina Avrova i Joan Casas

Data original de publicació: 1986-1904

Editorial: labutxaca

INTRODUCCIÓ. Si se m’encomanes la tasca de definir la dramatúrgia de Txèkhov en un fragment de la seva obra, escolliria aquest. Sorin i Trèplev, els dos personatges de La gavina que duen a terme el diàleg, estan a punt de veure una obra de teatre. És l’instant abans de començar. Silenci. Tensió.

SORIN D’aquí a dos-cents mil anys no hi haurà res de res

TRÈPLEV Molt bé, doncs que ens mostrin aquest no-res.

Això, per mi, i generalitzant molt, moltíssim, massa, és Txèkhov. Un teatre senzill, amb un llenguatge net, àgil, afilat. Carregat de personatges que xoquen amb la buidor del món i l’angoixa que els produeix plantejar el per què de l’existència. Obres banyades, totes elles, amb el pas del temps, amb com afrontar la vida i amb la lúgubre pregunta de com s’ha de viure. Tots els personatges, amb les seves maneres de veure el món i d’entendre l’existència, formen l’Univers de Txèkhov. Allà, dos i dos no són quatre. I un personatge no és només un personatges. Allà, tots els personatges fan un home fet de tots els homes. L’obra, la grandesa de Txèkhov, no és mostra el regust de vida passada, de vida perduda, com el que té l’oncle Vània, ni l’esperança lluminosa ni la fe encesa de Sònia, per exemple, no. El tema de Txhèkov és la vida dels homes, i per això, enfrontant homes amb homes ─de totes les edats, de tots els sexes, amb els passats més diversos─ aconsegueix un retrat ampli, saborós, intens, però amb un regust amarg: el de la vida.

MÉS ENLLÀ DE LA CAIXA ESCÈNICA. En el teatre de Txèkhov trobem el conflicte entre la vida provinciana ─el poble─ i la vida urbana ─la ciutat. Els personatges estan atrapats al camp i somnien amb la ciutat. I és que més enllà de l’espai concret ─jardins, menjadors, habitacions...─ on es desenvolupen els esdeveniments, les relacions entre personatges, hi ha l’espai global, l’extern, el marc, que podria no veure’s, però que traspua. I aquest, també condiciona i es fa present. En La gavina, Sorin, un home gran, lamenta haver de viure al camp, igual que la Irina o la Olga, a les Les tres germanes. Somnien i és lamenten de seguir vivint al camp. Veure com passa el temps, com es consumeix la vida, els dies, i seguir esperant, sense estar a gust, que els somnis (Moscou, Petersburg) es realitzin. En aquest conflicte que planteja Txèkhov hi ha, per una banda, el qüestionament constant de la llibertat de l’home: l’home que, condicionat pel treball, la feina, els llaços familiars... no és lliure: si no treballa no té diners, i si no té diners no pot decidir què fer: està condicionat per la seva absència. Tampoc, si treballa,  disposa de temps net. I si té temps, encara que sigui poc, és després d’entregar vuit hores a una feina no creativa, sense poesia, i quan acaba està cansat, llanguit, buit, i pensa més en dormir que no pas en viure. Per altra banda, el camp ─allunyat del bullici, del moviment, de les grans masses─ fa més pesat el pes de la vida. La soledat enfronta l’home amb la seva consciència. La fama, la vanitat, i tots aquests artefactes per fugir de la por a morir, sense haver estat ningú, sense haver fet allò que s’hauria volgut ser, s’esvaeix. No pal·lia el sofriment de l’anar descobrint, amb els anys, que el temps passa i que la vida, rere cada segon, també se’n va. Tot això, aquesta càrrega feixuga, es multiplica en el món rural en que Txèkhov ambienta les obres: en la soledat dels boscos i en el silenci dels camps. Aquest espai no urbà es converteix en una caixa de ressonància d’aquestes consciències enterrades, d’aquestes pors incòmodes, que mostra als espectadors i que, d’alguna manera, vol que es plantegin ells també. Verxinin, personatge de Les tres germanes, diu, quan parlen d’anar a viure a Moscou:

VERXININ Fa un parell de dies llegia el dietari que un ministre francès va escriure a la presó. Amb quina emoció, amb quin èxtasi fa referència als ocells que veu per la finestra de la cel·la, i dels quals abans, quan era ministre, no feia ni cas. Segurament ara, que l’han deixat ser lliure, no en torna a fer cabal, igual que abans. De la mateixa manera vostè no veurà Moscou quan hi visqui. Per a nosaltres no hi ha felicitat ni n’hi pot haver. Nosaltres només la desitgem. 

D’altra banda, en relació a l’espai escènic en Txèkhov, Joan Casas diu que el lector ha d’estar molt atent a allò que podríem anomenar ‹‹la banda sonora dels textos››, ja que allà hi ha ‹‹tota aquella acumulació de detalls que aspiren a mostrar que hi ha vida més enllà dels límits estrictes de la caixa escènica. Més que això: que és més allà, més enllà d’aquests límits, on la vida continua.››

PERSONATGES QUE ES PREGUNTEN COM S’HA DE VIURE. ‹‹Has de viure, tan si vols com si no vols...›› diu Sorin a La gavina. I és cert. Reconeixent, com ho fa Hamlet en el seu soliloqui de ‹‹ser o no ser››, que la mort espanta, que allò desconegut turmenta fins que no ho tastes, llavors, si et negués el suïcidi, s’ha de viure. Patint, dubtant, sofrint el pas del temps, la transició lenta de la joventut a la vellesa,  però sense oblidar assaborir aquells instants de glòria que s’amaguen en els dies, en els detalls més inesperats. Cada obra, cada tros de temps i d’espai que ens mostra Txèkhov, i en els que s’entrelliguen vides diverses, pors i passats diferents, cadascun dels personatges, dialogant, exterioritzant la seva vida soterrada, acaronen, sense escapar mai de la incertesa, sense arribar mai a cap mètode universal, la qüestió de com s’ha de viure i quin sentit té l’existència.

L’OBLIT I EL PES DEL PASSAT. LA JOVENTUT I LA BELLESA. EL QUE S’HA VISCUT I EL QUE S’HAURIA POGUT VIURE. Aquests són temes duals que s’encaren en l’obra de Txèkhov. Hi ha personatges que volen oblidar però que el passat els persegueix. És el cas de Serebriakov de L’oncle Vània, que fuig, fuig i mai està bé allà on està. Les ombres de la vida passada li embruten l’esquena, i prefereix fugir i no estar enlloc. No enfrontar-se, no girar-se i contemplar les ombres que, segurament, el deixarien immòbil, quiet, paralitzat, incapaç de seguir vivint. El tema de la vellesa i la joventut l’il·lustren de manera excelsa Arkadina i Trèplev. Mare i fill. Arkadina, que ja té un nom que parodia el mite d’Arcàdia (aquell estat ideal), és una dona, una antiga actriu que no accepta la seva vellesa. Només pensa en la fama perduda, la glòria oblidada que encara creu viure. I no. Una mica com la meravellosa metàfora que fa Billy Wilder a Sunset Boulevard, de la vellesa, de la fama, de la difícil acceptació del pas del temps, del imparable caminar de la vida. Aquest és el cas d’Arkadina: una dona que va ser actriu, que va obtenir la fama, però que no accepta el pas del temps. Trèplev, en canvi, és jove, ambiciós. Vol ser escriptor, però al final, la frustració de la mare i del seu nou marit (un escriptor que no suporta a Trèplev), incapassos d’acceptar que s’han fet vells i que la mort els ronda, l’acaben aixafant. Com una flor que intenta néixer però que la sola dels seus pares, lleugerament aixecada damunt del seu cap, no la deixa créixer. I de tant viure en la ombra, acaba morint. I recorrent, també, en Txèkhov, la sensació que una altre vida hauria estat millor i els hauria fet més feliços. Voinitzki (l’oncle Vània) o exemplifica. Un home que es fa gran, que no pot aturar l’avenç del temps ni de la vida, i, el que més mal li fa, el que més l’opressiona, és saber que no pot tornar enrere: veure que l’únic que horitzó és la mort, i que allò que no ha viscut, allò que no ha fet, segurament no ho farà mai.

VOINITZKI Una vida malmesa! Jo tinc talent, sóc intel·ligent, tinc talent... Si hagués viscut tal com em pertoca, hauria pogut sortir de mi un Shopenhauer, un Dostoievski... M’he deixat perdre! M’estic tornant boig... Mare, estic desesperat! Mare meva!

L’HOME DE LA HISTÒRIA. Txèkhov no és negre. ‹‹Una petita brisa››, diu Casas, ‹‹arrissa la superfície de l’aigua i la fa opaca; un reflex de sol, multiplicat en milers d’espurnes mòbils, encega la mirada, i l’amable tebior esdevé la porta del misteri››. Txèkhov és tebi. Traspassa la vida dels miratges i de les aparences i es trasllada a la vida de veritat. Això espanta: com a espectador t’enfronta amb la consciència que tens de la teva vida, i t’obliga a sincerar-te, a polir-te. Però per altra banda, no tot és escepticisme davant la vida. Hi ha llum. Hi ha esperança. Txèkhov entén l’home com una part del procés històric, com un element orgànic que forma part d’un gran sistema: l’especia humana i la seva evolució a través del temps i de l’espai. Això redueix l’home a molt poca cosa, però també el fa partícip d’una cosa sincera, que sent, i que, fins i tot en alguns casos, el salva. És el cas del metge de L’oncle Vània: l’Astròv. Txèkhov, a part d’escriptor, va ésser metge, i aquest personatge en les seves obres és recurrent. I no és altruista la professió d’un metge? Curar per curar, per amor a l’home? Doncs aquesta mescla, aquesta fusió entre home culte i home altruista, meitat escriptor meitat metge, es fonen en la figura d’Astròv. Un home que no només veu el seu temps ni la seva felicitat, sinó que concep el seu temps com una diminuta part de la història, i com una possible causa d’un món millor.

ASTRÒV [...] Quan passo pel davant dels boscos pagesos que he salvat de la tala, o bé quan sento el fregadís del meu bosc novell, que vaig plantar amb les meves mans, em faig la idea que el clima està una mica en poder meu, i que, si d’aquí a un mil·lenni l’home arriba a ser feliç, d’això en tindre una mica de mèrit. Quan planto un arbrissó, i veig després com verdeja i s’inclina sota el vent, la meva ànima s’omple d’orgull i jo...