Libertad (Freedom)
de Jonathan Franzen
Traducció de Isabel Ferrer
Data original de publicació: 2010
Editorial: Salamandra
“En general creo que solo debemos leer libros que nos muerdan y nos arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos obliga a despertarnos como un mazazo en el cráneo, ¿para qué molestarnos en leerlo? ¿Para qué nos haga felices, como dices tú? Cielo santo, ¡Seríamos igualmente felices si no tuviéramos ningún libro! Los libros que nos hacen felices podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la muerte de alguien que queríamos más que a nosotros mismos, libros que nos hagan sentirnos desterrados a las junglas más remotas, lejos de toda presencia humana, algo parecido al suicidio. Un libro, tiene que ser el hacha para el mar helado que llevamos dentro.”
Franz Kafka
.
Recordo el dia que vaig comprar-me el llibre. Va ser passar per davant d’una llibreria i va ser inevitable, tant que n’havia sentit a parlar, tantes ganes que tenia des de feia temps, que vaig entrar i no em va fer falta buscar gaire. Estava allà, com si fes temps que m’esperés, a l’apartat de novetats. Vaig pagar, me’l van posar a una bossa i me’l vaig endur a casa. Uns dies després, quan vaig tenir temps suficient per mirar-me’l amb calma, el vaig començar. I ara, un parell de mesos després ja torno al record que em queda de la primera pàgina:
“La noticia sobre Walter Berglund no apareció en la prensa local –Patty y él se habían trasladado a Washington dos años antes, y en Sant Paul ya no contaban para nadie-, pero la aristocracia urbana de Ramsey Hill no era tan leal a su Ciudad como para privarse de leer el New York Times.”
De que parla Freedom? Sincerament aquesta pregunta, quan me la fan, de sobte, quan dic que m’estic llegint un llibre, la detesto. Casi sempre em quedo bloquejat i no se que dir. Realment no se que explicar. Però ara, després d’haver-hi pensat i d’haver repassat les anotacions que vaig anar deixant, alguna cosa podria dir.
Freedom és un anàlisi precís d’allò invisible que passa pel cap d’un narrador. Un narrador que ens narra una història circular, la història inacabable de les famílies. Una prototípica família americana, amb un pare i dos fills. El pare, Walter Berglund, i la mare, Patty Berglund, formen part d’una nova classe creixent del mig oest americà, pioners en la recuperació d’un barri degradat. Tenen fills i aquest creixen, tenen amics i aquests segueixen, tenen un passat i aquest, inevitablement, també segueix allà. Constant, bategant sota les seves vides. De manera intermitent, però allà.
Al llarg de la novel·la aquesta família que Franzen agafa com a eix central evoluciona a través de varies dècades, fins arribar a un final (o un tornar a començar) tant inesperat com agradable. Al més estil Tolstoi, ens revela, com bé diu un crític de La Republica “la seva fe profunda en els sentiments i en la capacitat humana per millorar davant del dolor i les penalitats. I aquest és, sens dubte, el llegat, crucial per Franzen, de Tolstoi”.
Franzen, hereter i creador, també mama de Kafka. I des d’ell i passant per molts altres, es reinventa un estil singular i propi. Amb un llenguatge eficaç i directe, ple d’adjectius esgarrifosament encertats, com Kafka, i dotant d’un significat més profund, més abstracte, i més complex, les petites capsules definitòries que apareixen al llarg de la novel·la. Perquè en definitiva, (mal)sintetitzant molt, el que fa Franzen, amb la seva profunda intel·ligència moral, és il·luminar, amb el poder poètic i revelador del llenguatge, un oceà profund que creiem nostre. Dota, com tants grans artistes, d’un nou significat una realitat que havíem, innocentment, acceptat com a real. Com eterna. I aquest estil kafkianitzat, tant propi de la narrativa del segle XX, i sembla ser que tota la que vingui després, retrunyeix al llarg de les pàgines del llibre. Retrunyeix i torna alterat, amb un so més purificat i amb una melodia més alegre. Perquè al final, en comparació a Kafka, Franzen dota d’una visió més esperançadora, menys amenaçadora i més segura.
Però Freedom, amb aquest títol tan ampli, tan complex, tan inabordable, tan polèmic, tan necessari, tan humà, tantes vegades malmès, no es limita a una moral més aviat psicològica, de les relacions entre persones. També traspassa aquesta frontera i entra, sense por, en una crítica, també moral, també del que fer(o no)fer de les persones, de la societat i nació americana. A l’era Bush, a les invasions constants i permanents, a la contaminació, a la reestructuració que han fet el humans al planeta terra, a l’extinció d’animals, a la política, als demòcrates i als republicans, a les classes, i al caos, total i absolut, que envolta aquets país.
I aquest narrador que crea Franzen, que com una àliga observa des de les altures, entra i surt quan vol. Juga amb la distància i amb la proximitat. Penetra en la complicada ment de les persones, en els personatges i en les seves vides. Aquesta àliga és Jonathan Franzen, que amb la seva ploma inesgotable, bessa tinta per tot i per tothom. Passeja per la solitud, l’abandó i la frustració, per la fràgil sensació de família i d’unitat. S’obliga a comprendre i no a jutjar, com deia Camus, tot passejant per la dissimulada bellesa que Franzen, com també deia Camus, s’ha forjat en aquest anar i venir entre ell i els demés.
I malgrat les delícies al llegir-lo hagin estat infinites, i seguiran essent encara més infinites, m’agradaria destacar un trosset d’aquest formós oceà que Franzen ens ha deixat, per sempre, en el retrovisor de la nostra memòria.
“No parpadeaba. Aún se advertía en su mirada algo casi mortecino, algo muy remoto. Parecía traspasarlo con la vista y ver más allá de él, el espacio frío del futuro en el que no tardarían en estar los dos muertos, la nada a la que habían accedido ya Lalitha y la madre y el padre de Walter, y sin embargo lo miraba a los ojos, devolviéndole la mirada antes de que fuera demasiado tarde, antes de que esa conexión entre la vida y lo que venía después de la vida se perdiera, y eso le permitió ver toda la vileza que había dentro de él, todos los odios de dos mil noches solitarias, mientras los dos seguían en contacto con el vacío en que la suma de todo lo que habían dicho o hecho alguna vez, todo el dolor que habían infringido, toda la alegría que habían compartido, pesarían menos que la pluma más insignificante flotando en el viento.
-Soy yo- dijo ella-. Sólo yo.
-Lo sé- dijo él, y la besó.”
Tot plegat, evoca l'oceà, inmens, inavastable...
Richard Hawley-The ocean
