Josep Pla i la gran il·lusió

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures ─en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta─ de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que ─si per atzar hi pensa─ ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible la projecció de la mort ─en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple─, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives [...]

La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes ─els diners, la sensualitat, el ventre─ són les formes externes d’una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre [...]

Ara bé: sense la creença que no morirem mai, què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d’aquesta il·lusió, l’home empren les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l’home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les seves profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.

Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el ‹‹Diari››, que és un document elaborat amb l’obsessió de la presència de la mort. Ell solia, sembla, escriure de nit. Després d’haver anotat el que la jornada li havia donat de sí, l’escriptor trencava el seu escrit escrivint la dat a de l’endemà seguida de les tres inicials que en rus corresponen a les tres lletres: s. d. v., o sigui: si demà visc. No seré pas jo, després del que acabo d’escriure, que trobi aquesta obsessió incomprensible. L’únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible. 

El quadern gris, Josep Pla