Demian, Hermann Hesse

Demian (Demian)
de Hermann Hesse

Traducció de Feliu Formosa
Data original de publicació: 1925

Editorial: Edhasa Clàssics Moderns
.

Cada cop m'agrada més trobar petites obres perdudes en l'oceà de la la literatura. Quan vaig començar amb aquest llibret de Hesse me'n vaig adonar. ¿Qui m'anava a dir que en aquestes pàgines, darrera d'aquest títol tant curt, hi trobaria el que hi he trobat? Doncs resulta  (vaja, la meva curta experència m'ho demostra) que és allà on menys t'ho esperes, on hi són amagades aquestes "capsules de bellesa", aquestes petites dosis que fan la vida més agradable. Demian és una d'elles. Demian, i agafant una metàfora que m'encanta de Como agua para chocolate, de la Laura Esquivel, és un llumí que he cremat. Esquivel, en el seu llibre explica que tots portem una capsa de llumins dintre. I que al llarg de la nostre vida els anem cremant. S'ha de vigilar de no cremar-los tots de cop. S'han de degustar i deixar que la seva aroma es perdi per les nostres foses nasals.

Demian tracta de la vida d'un noi, l'Emil Sinclair, i la forta relació que té amb un company que "casualment" coneix, el Max Demian. El llibre parla del neixament individual, de la recerca d'aquest jo que s'amaga darrera la pell. És un cant amb aires nietzschans: una recerca incansable de la voluntat de poder. És un camí cap a les fosses més profundes de nosaltres mateixos, allà on s'amaga, atemorida, aquesta voluntat.

Aquest conjunt d'intuïcions, de punts i d'illes on es vol arribar es tracen a la perfecció de la mà de Hesse. Un llibre, que per mi, ha estat un generador de pistes, un acompanyant silenciòs en els meus moments més íntims. A demés retrata de manera exquisida aquest procés de maduresa, aquest ofici sense ànim de lucre, de trobar-se a un mateix. És un relat d'aquell fragment de vida dels homes en que es trenca l'ou (el món) per renèixer en les profundes aigues de la soledad.

En tot cas, un llibre molt recomenable pels qui vulguin un bastó per enlairar-se. Només afegir que Demian és pública el 1925, fet que aguditza el poder premonitori de Hesse. Deixo dos fragments del llibre:

"[...] La veritable professió de cadascú era una i només una: arribar a un mateix, tant si acabava essent poeta com foll, profeta com criminal... no era pas aquest l'afer de cadascú i, fet i fet, tampoc no tenia importància. L'afer era trobar el propi destí, no un de qualsevol, i viure'l, fins esgotar-lo en un mateix, d'una manera total i infrangible. La resta era mitjania, intent d'evadir-se, retorn a l'ideal de la massa, era adaptació i por de la pròpia interioritat. Terrible i sagrada, s'alçà davant meu la nova imatge, cent vegades pressentida, potser sovint ja expressada, i en canvi no viscuda encara fins aleshores. Jo era una jugada de la natura, una jugada de la incertesa, potser en la novetat, potser en el no-res, la meva professió era únicament deixar que aquest projecte de la profunditat originària actués, sentir en mi la seva voluntat i fer-lo meu del tot. Aquesta era la meva professió i no cap altra!"

"-La solidaritat -va dir Demian- és una cosa bonica. Però això que veiem florir pertot arreu no hi té res a veure. Ha de sorgir de nou, de la consciència de l'altre que té cada individu, i trnsformarà el món durant una època. Allò que avui anomenem solidarititat no és més que educació gregària. Els homes es refugien els uns en els altres, perquè tenen por els uns dels altres..., els amos s'associen, els treballadors s'associen, i els intel·lectuals! I per què tenen por? Només tenim por quan no estem d'acord amb nosaltres mateixos. Tenen por perquè mai no s'han conegut ells mateixos. Una comunitat d'éssers humans que tenen por d el'inconegut dins ells mateixos! Tots s'adonen que les seves lleis de vida ja no funcionen, que viuen d'acord amb codis vells; ni religions ni els costums, res no és adequat a allò que necessitem. [...] Observa una d'aquestes tavernes d'estudiants! O qualsevol lloc de diversió on es reuneixi gent rica! És desesperant! Estimat Sinclair, de tot plegat no en pot sortir res de bo. Aquesta gent s'aplega tan esporadida, és plena de por i de maldat; ningú no confia en l'altre. S'aferren a ideals que ja no ho són, i lapiden el qui predica un de nou. Sento que hi ha d'haver conflictes. Vindran, creu-me, no trigaran a venir! Naturalment, no <<milloraran>> el món. Tant si els treballadors acaben amb llurs fabricants com si Rússia i Alemanya es destrossen mútuament, l'únic canvi que hi ha és canvi d'amos. Però res no passa debades. Es posarà en evidència la invalidesa dels ideals actuals, seran liquidats aquests déus de l'Estat de Pedra. Aquest món, tal com és ara, vol morir, vol anar a l'abisme i ho farà."