Traditio (I)

Teleny (Teleny)
de Oscar Wilde

Traducció de Mauro Armiño
Data original de publicació: 1893

Editorial: El club de Diógenes

FRAGMENT:

La invención de la soledad (The invention of Solitude)
de Paul Auster

Traducció de  Mª Eugenia Ciocchini 
Data original de publicació: 1982

Editorial: Anagrama

FRAGMENT (parlant de la figura del pare):

Invisible (Invisible)
de Paul Auster

Traducció de  Benito Gómez Ibáñez 
Data original de publicació: 2009

Editorial: Anagrama

FRAGMENT (home i dona, conversa):

Demian, Hermann Hesse

Demian (Demian)
de Hermann Hesse

Traducció de Feliu Formosa
Data original de publicació: 1925

Editorial: Edhasa Clàssics Moderns
.

Cada cop m'agrada més trobar petites obres perdudes en l'oceà de la la literatura. Quan vaig començar amb aquest llibret de Hesse me'n vaig adonar. ¿Qui m'anava a dir que en aquestes pàgines, darrera d'aquest títol tant curt, hi trobaria el que hi he trobat? Doncs resulta  (vaja, la meva curta experència m'ho demostra) que és allà on menys t'ho esperes, on hi són amagades aquestes "capsules de bellesa", aquestes petites dosis que fan la vida més agradable. Demian és una d'elles. Demian, i agafant una metàfora que m'encanta de Como agua para chocolate, de la Laura Esquivel, és un llumí que he cremat. Esquivel, en el seu llibre explica que tots portem una capsa de llumins dintre. I que al llarg de la nostre vida els anem cremant. S'ha de vigilar de no cremar-los tots de cop. S'han de degustar i deixar que la seva aroma es perdi per les nostres foses nasals.

Demian tracta de la vida d'un noi, l'Emil Sinclair, i la forta relació que té amb un company que "casualment" coneix, el Max Demian. El llibre parla del neixament individual, de la recerca d'aquest jo que s'amaga darrera la pell. És un cant amb aires nietzschans: una recerca incansable de la voluntat de poder. És un camí cap a les fosses més profundes de nosaltres mateixos, allà on s'amaga, atemorida, aquesta voluntat.

Aquest conjunt d'intuïcions, de punts i d'illes on es vol arribar es tracen a la perfecció de la mà de Hesse. Un llibre, que per mi, ha estat un generador de pistes, un acompanyant silenciòs en els meus moments més íntims. A demés retrata de manera exquisida aquest procés de maduresa, aquest ofici sense ànim de lucre, de trobar-se a un mateix. És un relat d'aquell fragment de vida dels homes en que es trenca l'ou (el món) per renèixer en les profundes aigues de la soledad.

En tot cas, un llibre molt recomenable pels qui vulguin un bastó per enlairar-se. Només afegir que Demian és pública el 1925, fet que aguditza el poder premonitori de Hesse. Deixo dos fragments del llibre:

"[...] La veritable professió de cadascú era una i només una: arribar a un mateix, tant si acabava essent poeta com foll, profeta com criminal... no era pas aquest l'afer de cadascú i, fet i fet, tampoc no tenia importància. L'afer era trobar el propi destí, no un de qualsevol, i viure'l, fins esgotar-lo en un mateix, d'una manera total i infrangible. La resta era mitjania, intent d'evadir-se, retorn a l'ideal de la massa, era adaptació i por de la pròpia interioritat. Terrible i sagrada, s'alçà davant meu la nova imatge, cent vegades pressentida, potser sovint ja expressada, i en canvi no viscuda encara fins aleshores. Jo era una jugada de la natura, una jugada de la incertesa, potser en la novetat, potser en el no-res, la meva professió era únicament deixar que aquest projecte de la profunditat originària actués, sentir en mi la seva voluntat i fer-lo meu del tot. Aquesta era la meva professió i no cap altra!"

"-La solidaritat -va dir Demian- és una cosa bonica. Però això que veiem florir pertot arreu no hi té res a veure. Ha de sorgir de nou, de la consciència de l'altre que té cada individu, i trnsformarà el món durant una època. Allò que avui anomenem solidarititat no és més que educació gregària. Els homes es refugien els uns en els altres, perquè tenen por els uns dels altres..., els amos s'associen, els treballadors s'associen, i els intel·lectuals! I per què tenen por? Només tenim por quan no estem d'acord amb nosaltres mateixos. Tenen por perquè mai no s'han conegut ells mateixos. Una comunitat d'éssers humans que tenen por d el'inconegut dins ells mateixos! Tots s'adonen que les seves lleis de vida ja no funcionen, que viuen d'acord amb codis vells; ni religions ni els costums, res no és adequat a allò que necessitem. [...] Observa una d'aquestes tavernes d'estudiants! O qualsevol lloc de diversió on es reuneixi gent rica! És desesperant! Estimat Sinclair, de tot plegat no en pot sortir res de bo. Aquesta gent s'aplega tan esporadida, és plena de por i de maldat; ningú no confia en l'altre. S'aferren a ideals que ja no ho són, i lapiden el qui predica un de nou. Sento que hi ha d'haver conflictes. Vindran, creu-me, no trigaran a venir! Naturalment, no <<milloraran>> el món. Tant si els treballadors acaben amb llurs fabricants com si Rússia i Alemanya es destrossen mútuament, l'únic canvi que hi ha és canvi d'amos. Però res no passa debades. Es posarà en evidència la invalidesa dels ideals actuals, seran liquidats aquests déus de l'Estat de Pedra. Aquest món, tal com és ara, vol morir, vol anar a l'abisme i ho farà." 

Joana, Joan Margarit

Joana

de Joan Margarit

Data original de publicació: 2002
Editorial: Proa

Recordo, molt vagament, sense tenir-ne detalls, ni recordar quin llibre en concret, un personatge de Haruki Murakami que parlava de la mort. Deia que la mort era quelcom constant. Inseparable de la vida. Que moríem constantment, que el fet de viure era una mort constant. Que no calia esperar fins la mort definitiva per conèixer la mort. Amb el temps se’ns van morint parts nostres i ens anem regenerant. La mort dona espai a la vida. I m’agradaria quedar-me amb aquesta idea, em va semblar interessant. De fet, Joan Margarit, a Joana, parla d’alguna cosa semblant.

"[...] A la Joana li agradava escoltar-me recitar els seus poemes, els que durant aquests anys vaig anar escrivint per parlar d’ella. Ara li ofereixo aquest llibre, que és, també, seu, però que mai no sentirà recitar. Són els poemes escrits durant els seus últims vuit mesos. Necessito tancar aquest temps per retrobar, si és possible, la Joana d’abans. Mentre moria ens deia: Sóc feliç. I des de la mort continua fent-nos sentir el seu consol."

Fragment del pròleg de Joana

A continuació he escollit tres poemes:

La felicitat

La tramuntana està escombrant el mar,

llis i argentat vora la platja,

bullint l’escuma a l’horitzó,

com si el pinzell del vent pintés el quadre

del port, el mar la costa, la botiga

solitària que obre tot l’hivern.

Les gavines planegen amb les ales

com falç immòbils que s’emmotllen,

indiferents, segures, a les ràfegues.

Però a la nit s’esborra tot: els pocs,

dèbils fanals escolten els xiulets

del vent que espanta les finestres cegues.

Els tres en el petit apartament,

com una gàbia damunt del mar,

sentim els vidres colpejats amb sorra

i aigua de mar tota la nit.

Hem vingut per estar junts, més sols.

Els llocs familiars són tan absents, tan freds i tan boirosos: ja comença

l’oblit, lluny de nosaltres no existim.

Són uns dies feliços.

Amb el vent sense sostre i el mar fred,

i l’abandó del poble. Ser feliç,

sempre ha estat una cosa molt estranya.

Cançó de bressol

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,

d’aquell saxo soprano

del teu germà al consol de Montjuïc

t’acompanyi durant l’eternitat

pels camins que tan bé coneix la música.

Dorm, Joana.

I si pot ser no oblidis els teus anys

en el niu que has deixat dins de nosaltres.

Envellirem guardant tots els colors

que van lluir als teus ulls.

Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,

tot està il·luminat pel teu somriure.

És un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.

L’espera

Tantes coses et troben a faltar.

Cada dia està ple d’instants que esperen

les mans petites que, tantes vegades,

van agafar les meves.

Ens hem d’acostumar a la teva absència.

Ja ha passat un estiu sense els teus ulls

i el mar també s’hi haurà d’acostumar.

El teu carrer, durant molt temps encara,

esperarà davant la porta,

pacient, els teus passos.

No se’n cansarà mai perquè, esperar,

ningú no ho fa tan bé com un carrer.

I jo sóc ple d’aquesta voluntat

de ser tocat per tu, mirat per tu.

I que em diguis què fer amb la meva vida,

mentre els dies de pluja o de cels blaus

ja estan organitzant la soledat.