Josep Pla i la possibilitat d'escriure la intimitat

Em demano sovint si aquest dietari és sincer, si és un document absolutament íntim. 

La primera qüestió que es planteja és aquesta: és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui, una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant  un moment que la intimitat fos expressable, qui l’entendria, qui la podria comprendre? Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m’entenc... Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instruments d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia, la sintaxi habitual, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió d’escriure el més insignificant objecte.

I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència... és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrosega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric ─o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva, i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso ─per dir-ho com Stendhal─ de tête brulée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar ─trobant-me en públic─ que tinc el sentit del ridícul despert.

L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic ─parlo d’un home normal─ tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.

El quadern gris, Josep Pla