El mite de Sísif, Albert Camus

    El mite de Sísif ( Le Mythe de Sisyphe)

d'Albert Camus

Traducció de Joan Fuster

Data original de publicació: 1942

Editorial: La butxaca

   Els déus havien condemnat Sísif a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una muntanya des de la qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança.

EL SUICIDI, per Camus, és un tema d’interès per a la filosofia. Per no dir el més important. Jutjar si la vida val o no la pena de ser viscuda és la pregunta inicial a partir de la qual arrenca tot l’assaig ulterior. Camus, davant del silenci del món i del vertigen del buit,  veu que la relació entre l’individu i el món és absurda, no té sentit, és impossible. D’aquest reconeixement relatiu a l’existència, d’aquesta revolta envers la seva pròpia consciència, neix la “sensibilitat absurda”. Cal entendre que Camus, per sobre de tot, vol comprendre, veure-hi clar, viure lúcidament, i això implica acceptar el silenci del món. Tenir clar que per molt que cridem a les muntanyes aquestes no respondran; només ressonarà l’eco. Qui viu així es priva del futur, del demà. L’home absurd, l’home que ha reconegut aquesta sensibilitat dins seu, es limita a viure intensament el present, sense esperar res. Amb la “sensibilitat absurda” com a punt de partida es disposa més d’un mateix. L’absurd, en altres paraules, com diu María Zárate, acreix la nostra llibertat d’acció i al mateix temps, anul·la tota via de llibertat eterna. L’home absurd vol viure i viure, sentir i sentir, experimentar i experimentar, però aquí. A la terra, en vida, amb el temps que li és concedit –sense separar-se’n. Fins que la mort, que fa de la condició absurda una condició tràgica, posi fi. Per tant, reconèixer la condició mortal de l’home, la no eternitat i la inexistència d’una vida posterior a la mort, l’obliga a viure intensament entre els homes, en la carn que li és concedida, amb el temps que l’hi és regalat. Cal que l’home absurd, aquest home que viu “el present i la successió dels presents davant d’una ànima incessantment conscient” −com Sísif, heroi mitològic i simbòlic, d’aquest rang d’homes− accepti el seu destí, el seu final tràgic. L’home absurd s’entrega a la pedra que carrega infinites vegades al cim de la muntanya, la seva pedra, sense esperança, sense voler res a canvi. Viu amb el temps, el seu temps. Sísif ha nascut de l’evidència que l’ha despertat: l’absurd. “El divorci entre l’esperit que desitja i el món que decep, la seva nostàlgia d’unitat, l’univers dispers i la contradicció que l’encadena”. Albert Camus el que està fent és baixar el reflex clàssic, abstracte, d’un univers superior, a la terra, entre els homes. “El cel de les formes es representa en la multitud de les imatges d’aquesta terra”. Ell ha acceptat, com Nietzsche, com Dostoievski, que no hi ha unitat, que “pensar no és unificar,  sinó fer familiar l’aparença sota el rostre d’un desconegut. Pensar és tornar a ensenyar-se a veure, dirigir la pròpia consciència, fer de cada imatge un lloc privilegiat”. Però d’unitat, res de res.

Camus veu una evidència, l’absurd, i intenta extreure’n les conseqüències.

DE LA LLIBERTAT també en parlarà Camus en El mite de Sísif. Ell compren que la concepció que tenia abans de fer el reconeixement de l’absurd, l’empresonava. “Les doctrines que m’ho expliquen tot m’afebleixen al mateix temps. M’alliberen del pes de la meva pròpia vida, i, tanmateix, cal que el porti jo sol.” Ell no vol saber si és o no és lliure, no li interessa aquest problema metafísic de la llibertat. L’home ha d’experimentar la seva pròpia llibertat. “Jo no puc comprendre el que seria una llibertat que em fos donada per un ser superior. He perdut el sentit de la jerarquia”. I es així, en aquest món nou que s’obre davant dels ulls de l’home absurd, on Camus veu que, esperant, creient inútilment que el món respondria als seus crits i que el buit l’acabaria omplint, no era realment lliure. “Per parlar clarament, en la mesura en què espero, en què em preocupo per una veritat que em sigui pròpia, per una manera de ser o de crear, en la mesura, finalment, en què ordeno la meva vida i provo amb això que admeto que té un sentit, em creo barreres entre les quals tanco la meva vida. Faig com tants funcionaris de l’esperit i del cor que no m’inspiren sinó aversió i que no fan altra cosa, ara me n’adono, sinó prendre’s seriosament la llibertat de l’home”. I això és el principi d’una alliberació. Camus, amb aquesta nova independència, pren consciència de la llibertat. Una llibertat amb “un termini, com tota llibertat d’acció”: la mort.

Però clar, com el mateix Camus reconeix, el que defineix en El mite de Sísif és una manera de pensar. Ara es tracta de viure.

SÍSIF és l’heroi absurd. I ja que no em vull esplaiar gaire més, ja que crec que les paraules de Camus parlen més que el que poden representar per a mi, acabo, feliçment, content, amb Sísif i com Camus el deixa al final del llibre:

“Tota la joia silenciosa de Sísif consisteix en això. El seu destí li pertany. La seva roca és la seva cosa. De la mateixa manera, l’home absurd, quan contempla el seu turment, fa callar tots els ídols. En l’univers sobtadament tornat al seu silenci, s’aixequen les mil petites veus meravellades de la terra. Crides inconscients i secretes, invitacions de tots els rostres són el revers necessari i el preu de la victòria. No hi ha sol sense ombra, i cal conèixer la nit. L’home absurd diu sí, i el seu esforç no tindrà final. Si hi ha un destí personal, no hi ha un destí superior, o, en tot cas, no n’hi ha sinó un, que ell considera fatal i menyspreable. D’altre banda, se sap amo dels seus dies. En  aquell instant subtil en què l’home es gira sobre la seva vida, Sísif, tornant a la roca, contempla aquesta sèries d’accions desvinculades que esdevé el seu destí, creat per ell, unit sota la mirada de la seva memòria i aviat segellat per la seva mort. Així, convençut de l’origen absolutament humà de tot el que és humà, cec que desitja veure i que sap que la nit no té final, està sempre en marxa. La roca continua rodolant.

Deixo a Sísif al capdavall de la muntanya. Sempre torna a trobar la seva càrrega. Però Sísif ensenya la fidelitat superior que nega als déus i aixeca les roques. També ell considera que tot està bé. Aquest univers sense amo per sempre més no li sembla estèril ni fútil. Cada un dels grans d’aquesta pedra, cada fragment mineral d’aquella muntanya plena de nit, forma per ell mateix un món. La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor d’home. Sísif, cal imaginar-lo feliç”.