Sobre verdad y mentira en sentido extramoral
(
Über Wahrheit und Lüge im aussermoralischen Sinne )
de Friederich Nietzsche
Traducció de Teresa Orduña y Luis Ml. Valdés
Data original de publicació: 1873 (1903)
Editorial: Tecnos
Amb el fragment de ‹‹Sobre
la verdad y la mentira en sentido extramoral›› el filòsof alemany (dic filòsof
per fer-ho fàcil) dedica la primera de les dos seccions a fer una crítica al
llenguatge i a la idea de veritat. I acaba tancant, amb el mateix ritme
desenfrenat −com una turmenta d’imatges,
de metàfores, i de jocs de significat− fent una crítica a les cel·les de
conceptes, on els humans guarden la veritat. I al fals ordre, a la falsa
unitat, enmig d’un univers caòtic i inconnex, on només l’art, confonent-se amb un
somni, arriba, de tant en tant, a desmuntar aquest mur de conceptes que l’aixafa.
Si començàvem dient que
Nietzsche feia, inicialment, una crítica al llenguatge i a la idea de veritat,
aquí en tenim un fragment que ho exemplifica:
“ […] En
un estado inicial de las cosas el individuo, en la medida en que se quiere
mantener frente a los demás individuos, utiliza el intelecto y la mayor parte
de las veces solamente para fingir, pero, puesto que el hombre, tanto por
necesidad como por hastío, desea existir en sociedad y gregariamente, precisa
de un tratado de paz y, de acuerdo con ése, procura que, al menos, desaparezca
de su mundo el más grande bellum omnium contra
omnes. Este tratado de paz conlleva algo que promete ser el primer paso
para la consecución de ese misterioso impulso hacia la verdad. En este mismo
momento se fija lo que a partir de entonces ha de ser ‹‹verdad››, es decir, se
ha inventado una designación de las cosas uniformemente válida y obligatoria, y
el poder legislativo del lenguaje proporciona también las primeras leyes de
verdad”
I
ja cap al final, pujant de to, sospitant encara més, xoquem amb un fragment en
el que crítica, entre d’altres coses, l’impuls a la metàfora i els teixits de
conceptes que ordenen la vida dels homes −que alhora els fa homes. Però aquesta
falsa il·lusió té una escapatòria de la fortalesa dels conceptes: el mite, i
sobretot, l’art.
[...] Ese impulso hacia la construcción de
metáforas, ese impulso fundamental del hombre del que no se puede prescindir ni
un solo instante, pues si así se hiciese se prescindiría del hombre mismo, no
queda en verdad sujeto y apenas si domado por el hecho de que con sus
evanescentes productos, los conceptos, resulta construido un nuevo mundo
regular y rígido que le sirve de fortaleza. Busca un nuevo campo para su
actividad y otro cauce y lo encuentra en el mito y, sobre todo, en el arte. Confunde
sin cesar las rúbricas y las celdas de los conceptos introduciendo de esa
manera nuevas extrapolaciones, metáforas y metonimias; continuamente muestra el
afán de configurar el mundo existente del hombre despierto haciéndolo tan
abigarradamente irregular, tan inconsecuente, tan inconexo, tan encantador y
eternamente nuevo, como lo es el mundo de los sueños. En sí, ciertamente, el
hombre despierto solamente adquiere conciencia de qué está despierto por medio
del rígido y regular tejido de los conceptos y, justamente por eso, cuando en
alguna ocasión un tejido de conceptos es desgarrado de repente por el arte
llega a creer que sueña.”
Com deia Albert Camus en El Mite de Sísif, ‹‹en els grans sentiments, i
en Nietzsche i en les imatges que crea per explicar-ho n’hi ha un exemple,
amaguen una significació més àmplia del què tenen consciència de dir››.
4 comentaris:
...sí, noi, sí, aquest text nietzscheà (al cap i a la fi una de les tres grans genealogies del filòsof de l'etern retorn i la voluntat de poder) és una de les grans reflexions sobre la naturalesa enlluernadora, màgica, i terriblement perillosa del llenguatge, i de l'ús que n'hem fet durant segles a Occident. És en la naturalesa oblidada de l'origen del llenguatge on cal anar a trobar molts dels nostres nusos culturals, fal·làcies morals, mentides religioses, traïcions polítiques, malalties mentals... el llenguatge i el seu ús constitutiu (gairebé ontològic), com quan Plató construeix la seva arquitectura d'idees eternes en el cosmós noetós... com quan les religions, oblidant que són els homes els qui van inventar els déus, fan veure que els déus (paraules, noms) van ser els creadors dels homes... aquest ús metafísic, realista, transcendent i transcendental del llenguatge és el que Nietzsche prova de combatre, o millor encara, de desemmascarar... per a poder, així, veure una mica més lúcidament enllà de la boires...
... qualsevol recomanació que vulguis deixar... jo, encantat. Fins aviat Francesc!
Deixo pocs comentaris, però només dir-te que m'agrada molt aquest bloc i que et veig llegint d'entrada a entrada!
delesparaules
Ei, moltes gràcies, és d’agrair. Jo també segueixo delesparaules, jeje... fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada