Nascut
a Barcelona (1960), és autor de llibres de poesia, narracions per a nens i
novel·les. Escriu en català, i la seva última obra ha estat L’últim dia abans de demà (Empúries, febrer 2011). En l’entrevista aquí present es tracten temes com la narrativa, l’ofici de l’escriptor, la crisis i com afecta aquesta
en el món editorial, i sobre la seva última novel·la.
En els últims anys s’ha anat
perdent la concepció tradicional de la narrativa. Quina opinió et mereix aquest
canvi?
Arriba el moment en que ja no se si la podríem
diferenciar-la com un gènere aïllat de la resta. En els últims anys les
fronteres entre els gèneres s'han anat diluint. Jo ja no sabria dir-te que és
narrativa
Ni el fet d'estar escrita en prosa obliga un text a ser
“narratiu”?
A veure, si que la narrativa està escrita en prosa
contràriament de que estar escrita en vers, però per exemple la poesia no és
una qüestió de com es presenten els textos sinó del tractament del llenguatge.
Per tant pot haver-hi narrativa aparentment molt poètica i amb un tractament
del llenguatge que l'aproxima a la poesia.
És curiós, jo ja no sabria distingir-ho. Bé distingir-ho
sí, el que no sabria és definir-ho tan clarament com m'ho explicaven a mi a
l'escola. Jo penso que cada vegada és més difícil i crec que en el futur encara
ho serà més.
Aparcant una miqueta el què
és o el què ha deixat de ser la narrativa, parla’m de les decisions tècniques
en la narrativa. Com afecta la tècnica en el contingut de la història?
Tot el que tens al teu abast de tipus tècnic està al
servei de la història. I la gran dificultat a vegades està en trobar
l'ajustament entre aquests dos aspectes. Quan tu estàs començant a treballar
una novel•la, la novel•la aquella t'està dient el que necessita. La qüestió és
trobar-ho. La qüestió és encaixar-ho. Quan jo treballo fins que no tot encaixa
noto que no roda.
Què et fa saber que tot roda?
Refiant-me de la intuïció en un primer terme. Després, el
que sempre faig és provar-ho. Si he de prendre una decisió de tipus tècnic, per
exemple: escriure amb present o en passat un llibre, provo com queda en present
(més immediat, més proper, col•loca la realitat a dos dits del nas del
lector...) i com queda en passat. Després escullo. Així veig el què necessita
el llibre, i al final comprovo si la meva intuïció es confirma.
En el teu cas escrius tant per nens com per adults. Hi ha
diferencies entre escriure per nens i per adults?
Cap ni una. Pel que fa la part estrictament literària cap
ni una. Crec que s'ha de ser absolutament igual de rigorós tant per a nens com
per a adults. Intento treballar la sintaxis, la història, tot, amb el mateix
rigor en que ho faria per a adults. I pel que fa la banda conceptual -del què
es parla- crec que als nens se'ls hi pot parlar de tot. Senzillament s'ha
d'anar en compte en com es planteja.
Se t’ha anomenat escriptor de “creació lenta”: no tardes
menys de tres anys en enllestir una novel·la per a adults. Com funciona això de
fer una novel·la?
El primer que intento definir -perquè em sembla molt
important a l'hora d'escriure un llibre- és de què vull parlar. És la primera
pregunta que normalment em faig. A partir d'aquell germen que tinc em plantejo
què és el que vull transmetre al lector. Quan tinc molt clar el que vull transmetre
al lector comença el procés de creació pròpiament literària.
A grans trets té un primera part de tipus tècnic:
s'escull el narrador, el temps... Una segona part és la construcció de la
història: a partir de la història que vull explicar, la desenvolupo.
Normalment, per no dir sempre, de manera lineal. Jo intento saber què passarà
en el meu llibre abans d'escriure'l. La història comença aquí, passa per tots
aquests punts i arriba aquí. Jo necessito saber on vaig. Després ve una tercera
part, un cop ser el què vull explicar, en la que em plantejo com ho explico. És
a dir, com aquests esdeveniments que he decidit que formen el moll, la columna
vertebral de la història, com els endreço, i com ho faig per guanyar en tensió
narrativa. És el que s'anomena feina d'estructura, que ve a ser com reparteixo
la història per que el lector es quedi més o menys atrapat en la història i la
vulgui llegir.
L'altre gran pas seria l'escriptura pròpiament dita. Quan
ja se perfectament el què vull explicar i com ho vull explicar ve el procés
d'escriptura. I ja per acabar ve el procés de correcció.
No hi ha moments d’encallament, en els que la cosa no
rutlla?
Canviant de tema, ens podries explicar com ha afectat al
món editorial la crisi econòmica actual?
A grans trets hi ha dos fronts: el primer, és que pugui
haver-hi, degut a la famosa crisi, una incidència en la davallada de les
vendes. I la gent, en un moment com aquest decideixi invertir menys en el seu
oci perquè no té prou diners. Això és evident. I per altra banda en moments de
crisi, determinats editors, redueixen la seva producció. Hi ha retallades de
producció per gastar menys. Després ―i aquest és el segon front obert― el que
hi ha és un procés d’abaratiment de processos. Hi ha editorials que em consta
que han eliminat el procés de correcció per no haver de pagar el corrector. I
tot això al final perjudica l'objecte final: els llibres.
Parlem de L’últim
dia abans de demà.
Com neix la novel·la?
La novel•la neix d'una situació real que em va passar fa
cinc anys. Caminant pel carrer, en concret pel portal de l'Àngel, em vaig
trobar un amic meu convertit en un sense sostre.
De què parla el llibre?
De que tendim a sentir-nos molt segurs, a pensar que mai
ens passarà res a nosaltres, de que som invulnerables, en més on menys grau, i
la vida està aquí per mostrar-nos de que som més vulnerables del que semblem.
Les coses poden anar bé fins que deixen d'anar bé, i aquell dia la vida es
complica i comença a anar de mal rotllo.
El per què del títol?
L'últim dia abans de demà
de l'Eduard Márquez
Data original de publicació: 2011
Editorial: Empúries
Publicat
abans a Elixir de cicuta i retransmesa,
via ràdio, al programa de La Terminal a Ràdio Desvern. Per escoltar-ne el podscat (nº46) prémer aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada