Una dona difícil, John Irving

Una dona difícil (A widow for one year)

de John Irving

Traducció d'Ernest Riera

Data original de publicació: 1998

Editorial: Edicions 62

Una dona difícil és un tríptic de la vida de Ruth Cole. La novel·la es fragmenta temporalment en tres moments cronològics de la vida de Ruth i repassa, minuciosament, l’esdevenir de la seva persona. El personatge no mostra cohesió ni coherència. Contràriament, Ruth se’ns presenta com un personatge contradictori i enigmàtic. Però seria un error i una mentida dir que la novel·la només parla de Ruth. Seria una novel·la molt avorrida, no? La novel·la genera relacions entre personatges molt definits i psicològicament molt treballats. Aquests amb la seva particular manera de sofrir el món, i amb les diverses edats i moments vitals en que se’ns presenten, són utilitzats per Irving i donen al relat una frescor constant, variant ininterrompudament el punt de vista ja que cada personatge i cada moment en que el trobem determinen la seva manera de veure les coses. D’aquesta manera, amb la paciència que requereix treballar el llenguatge i modelar personatges, es podria dir que l’autor aprofita el personatge de Ruth Cole per envoltar-lo de situacions i d’atmosferes, de personatges i de sentiments, de records i de projeccions futures.

Una dona difícil és una novel·la d’escriptors, per a escriptors i per amants de l’ofici d’escriure. Es un apropament intel·ligent al món de les novel·les, al com s’incuben, a l’intima relació entre memòria i imaginació, i a la vida de l’escriptor/a. Per a mi, Una dona difícil ha estat més d’una novel·la i més d’una història. El pare de Ruth, per posar un exemple, és un escriptor famós, d’històries curtes per a nens. Aquestes històries són incloses dins del llibre i juguen, com una metàfora més, en el desenvolupament de l’argument principal. Arriben moments en els que es confonen els escrits dels protagonistes amb els escrits que escriuen els protagonista de l’escrit d’un dels personatges. Per no dir que es confonen amb l’argument principal de la novel·la en sí. Però aquests elements meta novel·lístics que es van infiltrant doten la història (principal) d’un sentit més ampli.

El fet que en la novel·la els protagonistes són o acaben essent escriptors (més bons o més dolents) se’ns porta –a nosaltres, els lectors− constantment a reflexions sobre l’escriptura. Es parla de la mirada narrativa. D’anar pel carrer com a narrador, observant amb delicadesa cada paraula que s’amaga darrera de les coses. “Volia absorbir una quantitat tan gran com fos possible dels detalls que constituïen aquell preciós xicot holandès”. Del jocs entre l’imaginació i la memòria, de l’incapacitat d’anar més enllà d’allò autobiogràfic, de l’escriptura com a redempció, de l’escriptura com a escapatòria, de la escriptura com a esperança. Cada personatge, cada escriptor i la seva intrínseca necessitat d’escriure, desenvolupen la seva manera d’escriure, els seus motius per escriure.

Perquè al final, com diu Todorov, el problema del realisme literari no es el de la veracitat, sinó el de la versemblança. Ha de semblar real, no té perquè ser-ho. En relació a això hi ha un moment en que Ruth, la protagonista, s’ho planteja:

“Les novel·les no eren discussions, ni debats; una història funcionava, o no funcionava, pels seus propis merits. ¿Quina importància tenia que aquell detall semblés real o imaginari? El més important era que el detall semblés real, i que fos absolutament el millor detall possible en aquelles circumstàncies.”

Juga amb els records, amb les fotografies i amb les imatges que arrosseguem els humans al llarg de la vida. De la superació d’aquetes imatges (si és possible) i del control que s’ha de tenir dels records i de la malenconia per poder viure el present i projectar el futur. La història gira entorn dels fantasmes dels dos germans morts de Ruth. La casa o ells vivien, les infinites fotografies d’ells que empaperen les parets, la tristor, l’abandó per la por a la responsabilitat d’estimar, el temps com a coixí, l’aïllament, el sofriment que causa l’impotència, els estats de malenconia permanent... Tot va passant, perquè el temps no s’atura mai, i tot va quedant al record, tot es va acumulant, i al final, acaben convivint juntament el record amb el present i el futur.

I en certa manera, Una dona difícil és un joc amb el pas del temps.  El temps canvia les coses, i no s’hi pot fer res. El record arriba un punt en que el temps el desgasta i el distorsiona a poc a poc. A partir de llavors, aquest record ingràvid, es pot modelar al gust de cadascú, a les necessitats de cadascú. I quan el record es converteix en aquest tros de fang humit −i això només passa amb temps, amb molt de temps a vegades− et pots imaginar el record i viure més tranquil. Però abans, tota persona que ha patit, com Ruth l’abandó d’una mare o la carrega de dos germans morts, o com Marion (mare de Ruth) la incapacitat d’acceptar la responsabilitat d’estimar a Ruth, aquests records, mentre siguin tendres, mentre encara es divisin dolorosos, s’han de dur sota control. I s’ha de ser molt radical, sinó, pot ser perillós. Perquè al cap i a la fi, Una dona difícil, és, novament, una mostra de la fragilitat dels homes i les dones. De la fragilitat del viure. Hi ha una fragment de James Salter, dins L’última nit, que parla d’aquest enderrocament que un dia o altre ens pots enganxar:

“Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. Havia vist com se succeïen els esdeveniments, una desgràcia rere l’altra. Podia passar sense advertència prèvia. De vegades aconseguien salvar-se, però a partir de cert punt ja els era impossible. De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?”

James Salter

Ja per acabar m’agradaria afegir dos fragments curts de la novel·la, que no desvetllen l’argument de la història, però que defineixen dos idees, no noves, però sí amb una visió particular: la de John Irving en Una dona difícil:

“Van estar-se ajaguts mirant-se als ulls durant una estona que a Eddie li va semblar entrena; o si més no, hauria desitjat que no tingués final. Tota la seva vida, conservaria aquell moment com a exemple de què era l’amor. No era voler més, ni era esperar que la gent excedís el que ja havia assolit; era, senzillament, sentir-se complet. Ningú no podia merèixer sentir-se millor.”

“−Provo de veure la dona sencera−va dir Eddie a Hannah−. És clar que m’adono que és vella, però hi ha fotografies... o l’equivalent mental de les fotografies, que poden abastar la vida de qualsevol persona. Una vida sencera, vull dir. Me la puc imaginar quan era molt més jove que jo... perquè sempre hi ha gestos i expressions que són permanents, que no tenen edat. Una dona vella no es veu sempre vella, a ella mateixa, i jo tampoc. Provo de veure en ella la seva vida sencera. És tan commovedor, la vida sencera d’una persona.”